Petit parèntesi per a la retòrica essencialista-universalista
Quan un crític (o un ressenyista o el que sigui) es posa a escriure una crítica (o una ressenya o el que sigui), no quan comença a gestar-la i a anotar mentalment les notes dominants d’un text sinó quan s’asseu a la cadira professional, en actitud professional, seguint la rutina professional que li cal per redactar una crítica (o una ressenya o el que sigui), ¿al servei de qui es posa? ¿Del lector? ¿De quin lector? ¿De tots els lectors? Impossible. El lector, per molt que s’hagi insistit a parlar de lector ideal i per molt que tothom en tingui una certa idea, existeix sempre en concret, amb nom i cognoms, butaca preferida i prejudicis literaris. D’un sol lector, doncs? Valdria la pena de conèixer-lo. ¿De l’obra, potser? ¿Dels companys de professió? ¿Del mestre? ¿De la literatura en minúscula? ¿De la Literatura en majúscula? ¿D’una idea determinada de la literatura o de la crítica?
La pregunta sorgeix del cansament de trobar una vegada i una altra la mena de retòrica que universalitza experiències concretes i que fa que, quan el ressenyista s’avorreix, escrigui que l’obraavorreix el lector. O, de la manera com ho deia Jordi Galves en la seva ressenya del Caure amunt de Francesc Serés, que el que no pot fer mai una obra és avorrir el lector, cosa que participa d’una trampa retòrica encara més perversa: la de generalitzar una percepció pròpia i situar-la en un text on es presenta una idea (discutible) en termes de llei, com si entre una cosa i l’altra hi hagués una relació natural. Per què no ha de poder avorrir una obra si això forma part de la seva estètica? Que no juga amb l’avorriment, o la dificultat, certa prosa de Robbe-Grillet? I qui diu que una obra avorreix a tot lector? Que a nosaltres se’ns facin feixugues certes parts del Quixot o del Tristam Shandy justificaria una frase com la de Galves? Podríem dir que les més de mil pàgines de Pynchon avorreixen el lector? I qui ens diu que el que ens avorreix a nosaltres (les Crítiques de Kant, per posar un exemple) ha d’avorrir necessàriament a tothom que les llegeixi (un estudiant de filosofia encantat amb les peripècies argumentatives i analítiques del filòsof alemany)?
Si acceptessim l’axioma galvesià que una obra no ha d’avorrir el lector, només podriem acceptar l’estratègia argumentativa del seu text en funció de l’experiència avorrida de l’autor. Com que Galves s’ha avorrit llegint Serés, i una (bona) obra no ha d’avorrir, ergo la de Serés no és una bona obra. Per què no se’ns diu això, directament? Que el ressenyista s’ha avorrit i que no era el que creu que hauria d’obtenir d’una obra, per exemple, i que cadascú respongui a una idea com aquesta amb la que li plagui. En lloc d’això, Galves escriu en termes normatius i essencialistes de la mateixa mena que decora les opinions de sobretaula amb vocació de transcendència. És clar que la ressenya (o el comentari o el que sigui) sobre el llibre de Serés només és un exemple, però ens serveix per advertir aquesta mena de retòrica que diu que una obra “és” o “causa certs efectes” sense molestar-se a recordar-nos (i a recordar-se) que qualsevol consideració està subjecta a una circumstància. Potser és que seguim creient (perquè, vistes les obres recents, es tracta principalment d’una qüestió de fe) que la opinió del crític s’autolegitima en termes que fan professional el que, en la resta de mortals, funciona en un registre amateur. O ja no és que ho creiem nosaltres, sinó els crítics mateixos respecte de la seva pròpia feina. Ben mirat, aquesta autolegitimació només pot provenir del convenciment, per part del crític, que, com a crític, és el lector ideal de tota obra (és a dir, el que entenen tots els significats, implícits i explícits, d’una obra, que coneix tots els seus referents i totes les realitats a què l’obra fa al·lusió). Admetre la pròpia fal·libilitat el conduiria fatalment al dubte, a la prudència. A la modèstia, fins i tot.
Crítica de la crítica 
No és estrany que els diaris siguin el refugi de la crítica literària.
Si hi ha una cosa que distingeix els diaris és el fet que es puguin permetre publicar, dia rere dia, escrits sobre història, política, estètica, sense mai posicionar-se obertament. Sense mai declarar d’entrada quines són les posicions polítiques i estètiques des de les quals emetran les seves opinions. En certa manera és l’apoteosi d’una covardia que aspira a la “neutralitat”, aquesta noció estranyíssima (opinable i mai no explicada del tot) amb què es pretén establir la qualitat del periodisme.
I és amb astúcia, molta astúcia, que el crític farà passar l’opinió —la seva opinió— per alguna altra cosa. D’entrada s’emmascararà, evitarà posicionar-se. Igual com fa el llop al conte dels Tres porquets, vigilarà molt de no ensenyar res més que la pota (només un xic).
Però l’autor no és mai extern a la crítica. Hi entra, això rai, per la porta del darrere…
«Los “impersonales” toman la palabra. —“Nada nos resulta más fácil que ser sabios, pacientes, superiores. Nosotros chorreamos aceite de indulgencia y simpatía, somos justos de una manera absurda, perdonamos todo. Justo por ello deberíamos mostrarnos un poco más severos con nosotros mismos; justo por ello deberíamos cultivarnos de cuando en cuando un pequeño afecto, un pequeño vicio de afecto»
(Nietzsche, Crepúsculo de los ídolos, en traducció de Sánchez Pascual)
“el lector s’avorreix” vol dir, en realitat, “Julià Guillamon —que m’ha dictat aquesta crítica que no gosa signar ni ell— m’ha dit que s’avorreix, però en realitat ni s’ha pres la molèstia de llegir el llibre”.
Cap ni un dels lectors amb els quals he comentat el llibre s’ha avorrit. Al contrari. Per això Jordi Galves no es dedica a les estadístiques.
Salutacions cordials.
Benvolgut FurFurAway,
el problema no és només que la neutralitat emmascari certes opinions sinó que, a més, funciona com un mecanisme d’objectivació que vol fer passar una apreciació subjectiva per una veritat consensuada. Com a principi general, pensem que la neutralitat, com bé dius, no és possible en literatura (ni acabem de trobar raons convincents per a desitjar-la).
Benvolgut Llibreter, nosaltres tampoc hem estat capaços de trobar algú que s’hagi avorrit amb el llibre d’en Serés, començant per nosaltres mateixos. No hi haurà alguna cosa de defensa del territori en la sacsejada d’en Galves? 😉
Salutacions cordials,
CdC
Em quedo amb la idea força d’aquesta intervenció: Galves decora.
A parer meu, la crítica a la retòrica de Galves és molt encertada. Els crítics de la premsa defugen bastant sistemàticament en els raonaments l’objecte que jutgen, és a dir, el llibre, o el text.
Ara hi afegeixo, col·legues lectors, que jo, com a lector individual, em vaig avorrir una mica llegint el “Muntaner” i vaig pensar que ja llegiria les altres dues obres un altre dia. El “De fems i de marbres”, per exemple, és tota una altra cosa, a parer meu, i entenc que Serés hi domina molt més l’ofici. Callo, que l’expressió exacta del que vull dir m’exigiria molta més reflexió.