Literatura i societat

   
    Quan vam transcriure el fragment d’Historia y valor, de Frank Kermode, teníem la intenció de dedicar el mes de gener a parlar de la relació entre literatura i societat, guiats una mica per una mena de propòsit de 2009 i una altra mica per la magnífica anàlisi que fa Kermode de la literatura burgesa dels anys 30 i les seves consideracions posteriors sobre la relació entre societat i valor (és a dir, sobre la manera com el cànon no apareix al món com una qualitat intrínseca d’una sèrie d’obres sinó que es el producte d’una feina contínua de la que s’acaba derivant la noció de valor literari). Al final, el mes de gener ja quasi se’ns ha acabat i no hem pogut escriure el que ens hauria agradat escriure. Així i tot, provarem d’apuntar algunes idees sobre aquesta relació, perquè volem destacar un equívoc fonamental: que gran part de la crítica/ressenyística catalana actual parla de realitat quan el que vol és parlar de societat.
     
    L’axioma bàsic de tota sociologia de la literatura no és responsabilitat de cap dels mestres del positivisme decimonònic sinó del bescompte francès Louis Gabriel de Bonald (un contrarrevolucionari que defensava l’origen diví de tot ordre social i que va ser el cap visible del pensament tradicional catòlic post-Revolucionari) i que el va formular en aquests termes: la literatura es l’expressió de la societat. Aquesta idea, desplegada  i enriquida per diverses perpectives sociològiques i epistemològiques, s’ha acabat convertint en un camp amplíssim d’estudi, i és irreductible a cap de les seves concrecions: ni és només l’estudi dels objectes (ideologies, hàbits, successos) representats en una obra determinada, ni tampoc el retrat estadístic dels hàbits de consum literari, ni l’estudi dels mecanismes que operen en la literatura entesa com una institució (des dels escriptors fins als lectors, passant per totes les baules que en possibiliten la comunicació o hi participen indirectament: editors, llibreters, crítics, distribuidors, etc.). De totes les propostes d’organització de les diverses tendències i perspectives que s’agrupen dins de la sociologia de la literatura, ens sembla especialment pràctica la que proposa Robert Escarpit: una cosa és la crítica sociològica i una altra la sociologia de la literatura. Si la primera creu que no es pot prescindir dels elements socials que són a l’inici de tota obra literària (precisament perquè tot el que fa referència a l’autor o al moment històric en què escriu condicionen els temes, l’estil i la forma de l’obra literària), la segona estudia els efectes d’una obra determinada en la societat, entesa aquesta última, no com a punt de partida, sinó com a punt d’arribada.  Si la primera estudia la societat en la literatura, la segona estudia la literatura en la societat.
   
    Una de les gràcies de l’aproximació sociològica a la literatura és que reintrodueix l’obra en un context -l’històric- i torna a connectar el que les línies formalistes-estructuralistes havien desconnectat. Sempre hem cregut que aquestes dues aproximacions, la formal i la sociològica, no haurien d’oposar-se si no fos pel problema del sentit. Al moment de proposar una clausura dels sentits que una obra proposa en potència, és on aquestes dues aproximacions troben més raons per a impugnar-se recíprocament, però, des d’un punt de vista potser menys militant, semblaria que una anàlisi formal de les estratègies constructives d’un text i una reincrustació d’aquest text en un flux històric no només poden ser complementaris sinó absolutament fonamentals si es pretén una lectura completa de tota obra (potser per això, la proposta d’anàlisi que Paul Ricoeur estructura a Tiempo y narración ens sembla la temptativa més ambiciosa d’integrar diversos moments en un sistema tripartit que comentarem més endavant). De moment, cal tenir en compte que l’aproximació sociològica treballa sobre la difícil relació de les influències. Com participa un fet, una crisi o un Zeitgeist determinat en la gestació i la caracterització d’una obra? Quin lloc ocupa la literatura en una societat determinada?
   
    Com observen René Wellek i Austin Warren, la més radical d’aquestes aproximacions és la dels crítics marxistes, que “no se acercan de forma inocente a la relación literatura-sociedad, con ánimo de descubridores que van a ver qué ocurre de forma objetiva, sino que tienen muy claro cómo “tiene que ser”, cómo “deberían ser” las relaciones ideales entre literatura y sociedad y tienen siempre en mente, claro, la situación marxista ideal de la sociedad sin clases” (Wellek, Warren, Teoria literaria, citat per Viñas, pàg 408). Tindrem temps de veure quina ha estat l’aproximació marxista, i marxista-estructuralista, a la difícil relació entre literatura i societat. També tindrem temps de preguntar-nos pel difícil equilibri entre l’autonomia radical i quasi antipàtica del llenguatge i la presència d’una societat que reclama l’existència de la literatura com una de les seves conseqüències -dels seus exudats, diria l’amic Delgado- més aconseguides. De moment, ens conformem amb recordar la vivacitat amb què es regiren certes èpoques i certes històries dins dels replecs de l’etimologia i que fa que, com apunta Ernst Robert Curtius, no poguem explicar l’origen del roman sense parlar de la difícil realitat d’un Imperi Romà en què conviuen un llatí en decadència, una parla germànica i bàrbara –lingua barbara- i una lingua romana rustica que va acabar per quallar en un atribut propi, romanicus (i el seu adverbi, romanice, que en italià i en francès es convertirà en el nom del gènere literari per excel·lència), origen conceptual de la novel·la. 
Anuncis

2 comments

  1. FurFurAway

    Tinc dubtes que aquesta distinció d’Escarpit entre crítica sociològica i sociologia de la literatura (o de l’art) sigui gaire útil. Un exemple paradigmàtic que, en aquest cas, prové de l’art i no de la literatura, em penso que pot ser per exemple un treball clàssic de T. J. Clark com Image of the People. Gustave Courbet and the 1848 Revolution (1973). El públic, aquest poble d’Image of the People, és alhora punt de partença i d’arribada, a l’anàlisi que T. J. Clark fa del procés de treball, de l’obra, de la vida i de la recepció de Courbet. L’espai ideològic en què les imatges de Courbet treballen és analitzat. També ho és la multiplicitat de maneres com aquest art és rebut i treballat al seu temps pel públic, i les petges que deixa aquesta recepció del públic (una recepció silenciosa, aparentment invisible per a la història) en diverses instàncies crítiques a la França de la segona meitat de segle XIX. T.J. Clark recerca aquest rastre que deixa el públic en la crítica i troba la seva senyal en els punts cecs del discurs crític dominant als salons parisencs. I la raó d’aquests punts cecs la percaça, de retruc, en fenòmens socials que travessen la imatgeria de Courbet sense que ell, aparentment, en tingués intenció explícita. En un llibre com aquest, no només es posen en joc els dos àmbits que assenyala Escarpit, sinó que és difícil imaginar que el treball de Clark pogués generar sentit sense conjugar-los. Són, senzillament, parts constitutives d’un mateix mètode d’anàlisi, d’un sol posicionament teòric i polític i d’una mateixa pràctica discursiva. Vaja, que aquí Escarpit em penso que no m’ajuda. Tot el contrari.
    Sobre l’opinió de Wellek i Warren pel que fa l’ús de la teoria marxista, jo, vés per on, em pregunto, quin posicionament crític, teòric o poètic no és precisament això, una presa de posició? Quin gaudeix de la santa neutralitat? Qui és que no pren, com a punt de partença, un determinat projecte pel que fa a l’ús dels sabers? On deuen ser aquests sabers apolítics, sense projecte ni estratègia? I si hi són, perquè hi són, on s’incriuen?
    No cal dir que els usos de la teoria marxista en la pràctica de la crítica –per més que Wellek i Warren facin entendre el contrari— han variat enormement al llarg del segle XX i que bona part dels estudiosos que n’han fet ús no tenien tan clar com havien de ser aquestes “relacions ideals”… Per a molts, la pràctica de la crítica probablement ha estat i és precisament un laboratori creatiu, un lloc d’assaig des d’on esbrinar-ne alguna cosa.

  2. criticadelacritica

    Benvolgut FurFurAway,

    te’ns has avançat en la teva crítica d’aquest primer post, que era el que volíem fer al llarg de les següents entrades, especialment en el cas de la crítica marxista que, com dius, ha evolucionat molt després del moment en què Wellek i Warren la troben massa condicionada al seu propi programa socio-filosòfic. Potser la cita no és suficient; el desenvolupament de la crítica de Wellek i Warren (que, d’altra banda, no s’amaguen de sostenir que tot el que anomenen aproximacions extrínseques al fet literari els semblen accessòries a les intrínseques, per les quals aposten clarament) se centra sobretot en el corpus de crítiques marxistes d’abans de 1948, per la qual cosa aquesta parcialitat, o aquesta insuficiència, és molt més acusada que en moltes de les seves manifestacions posteriors. Naturalment, el grau de subtilesa i de complexitat de les anàlisis de Williams, Zizek o Jameson no té res a veure amb les que comenten Wellek i Warren. D’altra banda, la seva crítica no fa tanta referència a la objectivitat sinó a la falta de flexibilitat a l’hora de pensar la societat en termes que no siguin estrictament marxistes (insistim, en referència als autors sobre els que parlen). Com diu Sultana Wahnón en referència a la sociologia literària, hi haurà tantes sociologies com idees de la societat i de la literatura tinguin els seus estudiosos.

    Pel que fa a la distinció d’Escarpit, és una simplificació (falsa, doncs, per simplificada) que creiem que servia per definir dos moments extrems d’aquesta pràctica. Diem moments perquè la seva separació no és tan evident, ni tampoc convé a cap mena d’estudi sociològic que vulgui aprofundir en el seu tema, però que (creiem) era útil a l’hora d’identificar límits diferents d’aquesta perspectiva crítica. De fet, la distinció d’Escarpit és una reducció de la que proposen els mateixos Wellek i Warren, on, a més de l’estudi del “contingut social de les obres” i de la “influència de la literatura en la societat” afegeixen la sociologia de l’escriptor com a figura inscrita en una societat determinada. Creiem que aquesta subdivisió, però, com la d’Escarpit, assenyalen preguntes diferents que poden formar part d’un mateix estudi, però que proven de definir diverses perspectives d’aproximació a les relacions entre literatura i societat. Sigui com sigui, provarem d’afinar-nos en els pròxims posts!

    Salutacions cordials,
    CdC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s