El que Jaume Cabré ens pot dir de la crítica catalana (2)

   El vincle filosòfic entre la idea de poble i la llengua (que després es pensa com a llenguatge) és un constructe pròpiament romàntic. Les nocions de Volkgeist (esperit d’un poble, o d’una nació) i de Zeitgeist (esperit del temps, o del moment) tenen a veure amb una aproximació essencialista a realitats que ara, alguns, pensem més aviat en termes existencialistes. La filosofia antropològica de Wilhem von Humboldt sumarà, a la noció herderiana de Volkgeist, la del llenguatge com el responsable de les diverses cosmovisions, és a dir, com l’espai en el qual es gesta la particularitat del pensament de cada noció; Heidegger sumarà, a la idea de Humboldt, la de llenguatge com a casa de l’ésser i, ja al XX, com sabem, la realitat es textualitzarà de manera imparable[1].

    Si això ens interessa és perquè els vincles entre el llenguatge, o les llengües, i la construcció de l’experiència nacional s’obre a consideracions gnoseològiques especialment interessants; el que és perillós és confondre la defensa d’una obra amb la defensa de la llengua (i, a partir d’aquí, de la nació). Es recorre massa ràpidament un camí que, com a mínim, és problemàtic, i hauria de ser percebut en la seva problematicitat.

    Joan Josep Isern ha respost de manera obliqua (com sembla que s’estila aquí a casa nostra) a la invectiva d’en Galves que comentàvem al post anterior, i ho ha fet de manera reveladora: titllant de “pontífexs de l’autoodi” als que no es demostrin prou entusiastes (o obertament crítics) amb el guardó de Guardiola, l’últim àlbum dels Manel o l’èxit de Jo confesso. Parlar d’autoodi no és innocent; és la fossilització lingüística d’una determinada lectura del caràcter català (si és que existeix una cosa semblant; potser hauríem de parlar de patrimoni emotivo-cultural, en el que té el patrimoni d’heretat, d’ideològicament construït i de realitat palpable) que recolza en el que hi ha d’acomplexat en l’autopercepció que tenen, o tenim, de nosaltres mateixos i del que som capaços de fer. Vindria a ser una explicació pseudopsicològica de per què, a certs individus, no els agrada res del que es fa aquí i els entusiasma el que sigui que es fa a fora pel sol fet de no ser fet aquí (en les antípodes de l’autoodi trobaríem les últimes campanyes d’Estrella i Pep Guardiola). Naturalment, l’autoodi s’empelta en consideracions polítiques: és la forma que prendria l’anticatalanisme a Catalunya en individus que es perceben com a catalans. Ara bé, com a contraargument a una crítica -la d’en Galves, i podríem pensar que la de Joan de Dios Monterde, a El País– és inacceptable. Dit d’una altra manera: encara que fos veritat (que no diem que ho sigui, perquè no tenim ni la més mínima idea sobre si Galves és o no el vehicle humà d’aquest autoodi), no serviria com a argument.

    El que s’hauria de fer, més aviat, seria provar d’escatir el que hi ha de cert i el que hi ha d’erroni, o de discutible, en la lectura de Galves, això és, els punts en què recolza per sostenir que Jo confesso és un “fracàs literari”. Aquests punts són els següents (similars als de Joan de Dios, que es conté força): a) que no té veritat. Això es deu a l’efectisme i a l’esquematisme de trama i de personatges. b) que torna a dir el que Cabré ja ha dit “sense millora”. Aquest seria el punt d’inflexió en què l’obra es revela com a producte: ja no cal seguir pensant, ni buscar noves maneres de dir més i de dir millor sinó que, segons Galves, n’hi ha prou amb aquesta repetición de lo mismo que Adorno assenyala com a característica de la indústria cultural i dels productes d’aquesta indústria. c) que el que vol dir l’obra no justifica la manera com s’articula això que vol dir. Dit d’una altra manera, que és massa llarga,  farragosa i estructuralment mal resolta. d) que la voluntat d’arribar al públic falseja la recreació històrica en favor d’un cert bonisme ideològic. Quan conclou, Galves cau en aquesta retòrica universalista segons la qual “el lector” no entra en la novel·la etc[2], però encara té temps d’afegir un últim argument, que seria una extensió del c): que les piruetes tècniques són una forma més d’efectisme, i no el producte d’una recerca literaria.

    Sigui com sigui, haurien de ser aquests cinc o sis punts els que un crític com Isern, o com qualsevol que defensi Jo confesso com a Gran-Novel·la-Catalana discuteixi. Si l’única eina crítica que es branda és l’acusació personalista d’autoodi, se’ns obre un dilema: o bé fer crítica, o bé fer país, cosa que falseja el que ja va posar en evidència Joyce respecte d’Irlanda: que fer l’una és fer l’altre, i viceversa[3].


[1] Cosa que no suposa una nacionalització o patriotització de la llengua, com molt bé advertía en Jordi Llovet en la mateixa plana que el Quadern dedicava dijous passat a la crítica de Joan de Dios del llibre de Cabré. No ens podem estar de reproduir un paràgraf magistral de Llovet:

   “En principi, les llengües no són ni patriòtiguqes ni antipatriòtiques: són un instrument que les civilitzacions fan servir per a la comunicación de totes les coses, les de la realitat, les simbòliques i les sobrenaturals, quan és el cas. És cert que les llengües permeten fórmules i expressions que afavoreixen el sentiment patriòtic, com ara : « Deutschland über alles » o « Visca Catalunya lliure ! » però les mateixes llengües permeten fórmules directament oposades a aquestes, igual de gramaticals. Els sentiments patriòtics, o són muts, o són un derivat ideològic que poden forjar tant les llengües com el folklore, la gastronomía, el paisatge, la vestimenta local i mil coses més”.

[2] Parlem de generalització perquè, fins on sabem, Jordi Galves no és “el lector” sinó “un lector”: ell mateix.

[3] Tornem a Llovet, que ara cita a Goethe en les meravelloses Converses amb Eckermann per recordar-nos l’espai en el qual s’hauria de llegir Cabré i de discutir Cabré, i a tots els autors catalans, sigui per destrossar-los críticament o per evidenciar-ne La Grandesa o les grandeses:

 “Vegeu Goethe (1827): “El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l’època de la literatura universal [Weltliteratur] i tots hem d’esforçar-nos per col·laborar al seu desplegament”.

Anuncis

7 comments

  1. Bernat Puigtobella

    Benvolgut CdC,
    Només volia felicitar-te per aquest blog, el trobo extraordinari. Veig que aquest post és la segona part d’una entrada anterior que no he localitzat. Quan la vas escriure?

  2. criticadelacritica

    Benvolgut Bernat,

    D’entrada, moltes gràcies!
    Pel que fa a la primera part, hem patit un petit problema tècnic, però la tornarem a publicar tan aviat com sigui possible. La vam escriure un o dos dies abans que la segona part, és a dir, la primera setmana de setembre.

    Cordialment,
    CdC.

  3. David

    Confesso que no he llegit ni llegiré Jo confesso. Estic d’acord que confondre llengua amb valor literari és absurd. Ara, no estic tan segur que les llengües no estiguin lligades (encara que només sigui una mica) amb la història i la cultura dels pobles que les parlen. Vull dir que jo sóc català perquè el català és la meva llengua, encara que ja sé que no tothom que se sent català té el català com a llengua pròpia. I em sap greu coincidir amb Heidegger.

  4. Retroenllaç: Jo confesso: pputa boca pecadora! « A redossa…
  5. Retroenllaç: Escriptors invisibles | Fàstic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s