Category: Jordi Galves

El que Jaume Cabré ens pot dir de la crítica catalana (2)

   El vincle filosòfic entre la idea de poble i la llengua (que després es pensa com a llenguatge) és un constructe pròpiament romàntic. Les nocions de Volkgeist (esperit d’un poble, o d’una nació) i de Zeitgeist (esperit del temps, o del moment) tenen a veure amb una aproximació essencialista a realitats que ara, alguns, pensem més aviat en termes existencialistes. La filosofia antropològica de Wilhem von Humboldt sumarà, a la noció herderiana de Volkgeist, la del llenguatge com el responsable de les diverses cosmovisions, és a dir, com l’espai en el qual es gesta la particularitat del pensament de cada noció; Heidegger sumarà, a la idea de Humboldt, la de llenguatge com a casa de l’ésser i, ja al XX, com sabem, la realitat es textualitzarà de manera imparable[1].

    Si això ens interessa és perquè els vincles entre el llenguatge, o les llengües, i la construcció de l’experiència nacional s’obre a consideracions gnoseològiques especialment interessants; el que és perillós és confondre la defensa d’una obra amb la defensa de la llengua (i, a partir d’aquí, de la nació). Es recorre massa ràpidament un camí que, com a mínim, és problemàtic, i hauria de ser percebut en la seva problematicitat.

    Joan Josep Isern ha respost de manera obliqua (com sembla que s’estila aquí a casa nostra) a la invectiva d’en Galves que comentàvem al post anterior, i ho ha fet de manera reveladora: titllant de “pontífexs de l’autoodi” als que no es demostrin prou entusiastes (o obertament crítics) amb el guardó de Guardiola, l’últim àlbum dels Manel o l’èxit de Jo confesso. Parlar d’autoodi no és innocent; és la fossilització lingüística d’una determinada lectura del caràcter català (si és que existeix una cosa semblant; potser hauríem de parlar de patrimoni emotivo-cultural, en el que té el patrimoni d’heretat, d’ideològicament construït i de realitat palpable) que recolza en el que hi ha d’acomplexat en l’autopercepció que tenen, o tenim, de nosaltres mateixos i del que som capaços de fer. Vindria a ser una explicació pseudopsicològica de per què, a certs individus, no els agrada res del que es fa aquí i els entusiasma el que sigui que es fa a fora pel sol fet de no ser fet aquí (en les antípodes de l’autoodi trobaríem les últimes campanyes d’Estrella i Pep Guardiola). Naturalment, l’autoodi s’empelta en consideracions polítiques: és la forma que prendria l’anticatalanisme a Catalunya en individus que es perceben com a catalans. Ara bé, com a contraargument a una crítica -la d’en Galves, i podríem pensar que la de Joan de Dios Monterde, a El País– és inacceptable. Dit d’una altra manera: encara que fos veritat (que no diem que ho sigui, perquè no tenim ni la més mínima idea sobre si Galves és o no el vehicle humà d’aquest autoodi), no serviria com a argument.

    El que s’hauria de fer, més aviat, seria provar d’escatir el que hi ha de cert i el que hi ha d’erroni, o de discutible, en la lectura de Galves, això és, els punts en què recolza per sostenir que Jo confesso és un “fracàs literari”. Aquests punts són els següents (similars als de Joan de Dios, que es conté força): a) que no té veritat. Això es deu a l’efectisme i a l’esquematisme de trama i de personatges. b) que torna a dir el que Cabré ja ha dit “sense millora”. Aquest seria el punt d’inflexió en què l’obra es revela com a producte: ja no cal seguir pensant, ni buscar noves maneres de dir més i de dir millor sinó que, segons Galves, n’hi ha prou amb aquesta repetición de lo mismo que Adorno assenyala com a característica de la indústria cultural i dels productes d’aquesta indústria. c) que el que vol dir l’obra no justifica la manera com s’articula això que vol dir. Dit d’una altra manera, que és massa llarga,  farragosa i estructuralment mal resolta. d) que la voluntat d’arribar al públic falseja la recreació històrica en favor d’un cert bonisme ideològic. Quan conclou, Galves cau en aquesta retòrica universalista segons la qual “el lector” no entra en la novel·la etc[2], però encara té temps d’afegir un últim argument, que seria una extensió del c): que les piruetes tècniques són una forma més d’efectisme, i no el producte d’una recerca literaria.

    Sigui com sigui, haurien de ser aquests cinc o sis punts els que un crític com Isern, o com qualsevol que defensi Jo confesso com a Gran-Novel·la-Catalana discuteixi. Si l’única eina crítica que es branda és l’acusació personalista d’autoodi, se’ns obre un dilema: o bé fer crítica, o bé fer país, cosa que falseja el que ja va posar en evidència Joyce respecte d’Irlanda: que fer l’una és fer l’altre, i viceversa[3].


[1] Cosa que no suposa una nacionalització o patriotització de la llengua, com molt bé advertía en Jordi Llovet en la mateixa plana que el Quadern dedicava dijous passat a la crítica de Joan de Dios del llibre de Cabré. No ens podem estar de reproduir un paràgraf magistral de Llovet:

   “En principi, les llengües no són ni patriòtiguqes ni antipatriòtiques: són un instrument que les civilitzacions fan servir per a la comunicación de totes les coses, les de la realitat, les simbòliques i les sobrenaturals, quan és el cas. És cert que les llengües permeten fórmules i expressions que afavoreixen el sentiment patriòtic, com ara : « Deutschland über alles » o « Visca Catalunya lliure ! » però les mateixes llengües permeten fórmules directament oposades a aquestes, igual de gramaticals. Els sentiments patriòtics, o són muts, o són un derivat ideològic que poden forjar tant les llengües com el folklore, la gastronomía, el paisatge, la vestimenta local i mil coses més”.

[2] Parlem de generalització perquè, fins on sabem, Jordi Galves no és “el lector” sinó “un lector”: ell mateix.

[3] Tornem a Llovet, que ara cita a Goethe en les meravelloses Converses amb Eckermann per recordar-nos l’espai en el qual s’hauria de llegir Cabré i de discutir Cabré, i a tots els autors catalans, sigui per destrossar-los críticament o per evidenciar-ne La Grandesa o les grandeses:

 “Vegeu Goethe (1827): “El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l’època de la literatura universal [Weltliteratur] i tots hem d’esforçar-nos per col·laborar al seu desplegament”.

Petit parèntesi per a la retòrica essencialista-universalista

Quan un crític (o un ressenyista o el que sigui) es posa a escriure una crítica (o una ressenya o el que sigui), no quan comença a gestar-la i a anotar mentalment les notes dominants d’un text sinó quan s’asseu a la cadira professional, en actitud professional, seguint la rutina professional que li cal per redactar una crítica (o una ressenya o el que sigui), ¿al servei de qui es posa? ¿Del lector? ¿De quin lector? ¿De tots els lectors? Impossible. El lector, per molt que s’hagi insistit a parlar de lector ideal i per molt que tothom en tingui una certa idea, existeix sempre en concret, amb nom i cognoms, butaca preferida i prejudicis literaris. D’un sol lector, doncs? Valdria la pena de conèixer-lo. ¿De l’obra, potser? ¿Dels companys de professió? ¿Del mestre? ¿De la literatura en minúscula? ¿De la Literatura en majúscula? ¿D’una idea determinada de la literatura o de la crítica?

La pregunta sorgeix del cansament de trobar una vegada i una altra la mena de retòrica que universalitza experiències concretes i que fa que, quan el ressenyista s’avorreix, escrigui que l’obraavorreix el lector. O, de la manera com ho deia Jordi Galves en la seva ressenya del Caure amunt de Francesc Serés, que el que no pot fer mai una obra és avorrir el lector, cosa que participa d’una trampa retòrica encara més perversa: la de generalitzar una percepció pròpia i situar-la en un text on es presenta una idea (discutible) en termes de llei, com si entre una cosa i l’altra hi hagués una relació natural. Per què no ha de poder avorrir una obra si això forma part de la seva estètica? Que no juga amb l’avorriment, o la dificultat, certa prosa de Robbe-Grillet? I qui diu que una obra avorreix a tot lector? Que a nosaltres se’ns facin feixugues certes parts del Quixot o del Tristam Shandy justificaria una frase com la de Galves? Podríem dir que les més de mil pàgines de Pynchon avorreixen el lector? I qui ens diu que el que ens avorreix a nosaltres (les Crítiques de Kant, per posar un exemple) ha d’avorrir necessàriament a tothom que les llegeixi (un estudiant de filosofia encantat amb les peripècies argumentatives i analítiques del filòsof alemany)?

Si acceptessim l’axioma galvesià que una obra no ha d’avorrir el lector, només podriem acceptar l’estratègia argumentativa del seu text en funció de l’experiència avorrida de l’autor. Com que Galves s’ha avorrit llegint Serés, i una (bona) obra no ha d’avorrir, ergo la de Serés no és una bona obra. Per què no se’ns diu això, directament? Que el ressenyista s’ha avorrit i que no era el que creu que hauria d’obtenir d’una obra, per exemple, i que cadascú respongui a una idea com aquesta amb la que li plagui. En lloc d’això, Galves escriu en termes normatius i essencialistes de la mateixa mena que decora les opinions de sobretaula amb vocació de transcendència. És clar que la ressenya (o el comentari o el que sigui) sobre el llibre de Serés només és un exemple, però ens serveix per advertir aquesta mena de retòrica que diu que una obra “és” o “causa certs efectes” sense molestar-se a recordar-nos (i a recordar-se) que qualsevol consideració està subjecta a una circumstància. Potser és que seguim creient (perquè, vistes les obres recents, es tracta principalment d’una qüestió de fe) que la opinió del crític s’autolegitima en termes que fan professional el que, en la resta de mortals, funciona en un registre amateur. O ja no és que ho creiem nosaltres, sinó els crítics mateixos respecte de la seva pròpia feina. Ben mirat, aquesta autolegitimació només pot provenir del convenciment, per part del crític, que, com a crític, és el lector ideal de tota obra (és a dir, el que entenen tots els significats, implícits i explícits, d’una obra, que coneix tots els seus referents i totes les realitats a què l’obra fa al·lusió). Admetre la pròpia fal·libilitat el conduiria fatalment al dubte, a la prudència. A la modèstia, fins i tot.

El flac favor de Jordi Galves

  
    No ens hi hauríem de molestar. De la mateixa manera que els crítics impressionistes o els membres de Cahiers du cinema no perdien el temps comentant les obres que no els havíen agradat, nosaltres hauríem de deixar que la crítica que va dedicar en Jordi Galves a l’Uh, gabirú de l’amic Julià Guillamón, a l’últim Cultura(s) de La Vanguardia, es posés en evidència tota soleta. De vegades, atraure el focus d’atenció sobre certs escàndols només beneficia allò que el focus volia delatar i potser seria millor silenciar-ho, deixar que aquesta crítica (crítica?) passés tan desapercebuda com fos possible. No ho hauríem de comentar, doncs, però ho comentarem, no només perquè posa en dansa dos dels tenors amb més veu de la crítica catalana sinó perquè és un dels textos més paradoxals que hem llegit en els últims temps.
  
    Paradoxal perquè aconsegueix el contrari del que volia: dedicar un elogi tan desmesurat a una persona en un mitjà en què no corresponen aquesta mena de discursos desperta immediatament una sospita sobre les raons que el motiven. ¿Per què cal reivindicar la figura d’un crític de suplement? ¿Que no se’n reconeixen la feina, la vàlua? ¿Que no li permeten escriure setmanalment en dues seccions del diari? ¿O és que la seva imatge corre un perill de deteriorar-se que es vol pal·liar amb aquesta defensa? ¿I què hi guanya en Galves alçant la bandera d’en Guillamón tan amunt com pot? Paradoxal, doncs, perquè no posa en pràctica res del que diu que valora de la labor crític de qui reconeix com a mestre: la seva imparcialitat, la seva capacitat analítica -analítica envers l’obra, no envers l’autor- i una labor que es pretén insubornable són del tot absents en el text d’un Galves que fa de l’Uh, Gabirú una mera excusa per defensar el seu crític de capçalera d’unes invectives que no apareixen per enlloc. En cert sentit, hom esperaria d’en Guillamón una mínima pèrdua de respecte intel·lectual envers algú capaç d’un panegíric tan fora de lloc com el de Galves: la incapacitat d’en Guillamón per la vehemència i per l’entusiasme l’haurien de fer resistent a l’elogiorama galvesià, en el sentit que la crítica, tal com la practica la seva escola, regateja els elogis per por a la desmesura i, per tant, a la parcialitat, i fa de la fredor i la distància un tret d’estil. Ho diu ben clar en Seymour Hoffman-Lester Bangs a Almost Famous: si vols ser amic seu (entengui’s, si vols que et respectin, si vols que et considerin com un igual) be honest and unmerciful. No et guardis cap mena d’escrúpol. Fes-los la crítica que ets capaç de fer-los i no els en passis ni una. Ben mirat, si alguna cosa ha recolzat la fama d’en Guillamón ha estat el que li reconeix en Galves: la seva situació de crític independent, en el sentit que aquesta independència li permet una cert grau d’honestedat en la opinió (altra cosa seria interrogar aquesta independència i veure fins a quin punt és independent i fins a quin se sotmet al personatge del critic independent i, per tant, es fa esclava del que té d’imatge de marca).
   
    Paradoxal, doncs, perquè en Galves signa una crítica literària en què no parla del llibre (¿segueix essent literària, llavors?) i perquè, amb això, caiem en una fal·làcia personalista que ja van detectar i denunciar els New Critics sota el nom de fal·làcia biografista: res de la biografia d’un autor té un ascendent sobre el sentit de la seva obra, deien; que la mare d’un autor el bufetegés cada dia a les deu del matí no implica necessàriament que totes les bufetades de la seva obra, o totes les mares puntualment castigadores siguin el retrat de la seva mare real i, en cas que ho fossin, dir que la nota biogràfica explica l’origen d’aquestes figures no diu res, ni sobre la importància d’aquestes figures en l’obra, ni sobre la qualitat o l’interès literaris de l’obra, ni sobre els seus mecanismes constructius, ni sobre la mena de reflexió que se’n pot extreure, ni sobre res que no sigui aquest gust per la premsa rosa post-mortem que sembla que agrada tant als devoradors de biografies. De la mateixa manera, que en Guillamón sigui un referent en la crítica catalana i un intel·lectual estupendo no diu res d’un llibre que, al capdavall, no és ni tan sols de crítica literària, sinó un recull de les columnes variades que en Guillamón ha anat publicant a les pàgines de La Vanguardia. A sobre, del llibre del gran mestre, de qui se suposa que hauríem d’esperar grans obres només pel fet de ser el gran mestre, només se’n desprèn una imatge vague i més aviat negativa. A qualsevol pregunta sobre el llibre, en Galves respon que el seu autor és un bon productor de crítica literària i poca cosa més, amb la qual cosa la incògnita que envolta l’Uh és molt major després de la lectura que no pas abans. Paradoxal, finalment, perquè se suposa que un professor d’Humanitats d’una Universitat com l’Autònoma de Barcelona, doctor en Història Medieval i responsable d’una antologia com De miel y diamantes, hauria de saber, i conèixer amb una precisió de sastre, la talla que gasten en Carles Riba, en Josep Ixart o en Joaquim Molas.
   
    Però, sobretot, la d’en Carles Riba, a qui en Galves situa al mateix nivell intel·lectual d’en Julià Guillamón. Immediatament, ens sentim obligats a un petit exercici de biografia comparada. ¿Serà veritat? ¿Som davant d’una de les futures figures de la intel·lectualitat catalana i no ens n’hem sabut adonar? (Si ni tan sols l’hel·lenista Eudald Solà, que es va especialitzar en Kavafis i va dedicar-hi carrera i vida, va gosar comparar-se al seu predecessor Carles Riba en la seva capacitat com a traductor d’aquest mateix poeta, la dimensió intel·lectual de Guillamón ha d’apuntar molt alt si, ara sí, hem trobat l’hereu del mestre noucentista!). Mirem-nos-ho. Fins el 1922 (Riba neix el 1893, o sigui que parlem de la seva producció d’abans de complir els trenta), Carles Riba acumula una formació estrictament noucentista, una prosa per a nens petits escrita durant els anys deu i publicada el 1923, Les aventures d’en Perot Marrasquí, un recull de relats, L’ingenu amor, que comparteix dates amb la prosa anterior, un Primer llibres d’Estances (1919) en què ja interesecciona una virtuositat constructiva impecable amb una tendència a la instropecció, travessada d’una constant presència de referències cultes. També tradueix els contes d’Edgar Allan Poe i dels germans Grimm, algunes Vides parl·leles de Plutarc i Els deu mil de Xenofont i L’inspector de Gògol, entre d’altres, amb una capacitat incisiva per a detectar el talent internacional. La primera traducció de L’Odissea que acaba data de 1919; la segona, en vers -perfectes hexàmetres homèrics- no arribarà fins el 1948 (però arribarà). També tradueix Antígona i Electra de Sòfocles (1920). De Guillamón, abans que fes els trenta, trobem un postfaci a la narrativa de Tísner redactat en ocasió de la publicació de El boà taronja, dels contes del qual era curador, un estudi sobre Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989), un conte dins del recull Fulls impermeables, una col·laboració dins de Palau i Fabre i La fàbrica de fred (1991), únic llibre de ficció que ha signat fins el moment i que l’editorial Empúries ja no inclou com a dada biobibliogràfica en la petita presentació de solapa d’Uh, Gabirú. El 1922, Riba marxa a Alemanya a estudiar amb el filòleg Karl Vossler. Al llarg de tota la dècada, composa el seu Segon llibre d’Estances, tradueix Gottfreid Keller i Hölderlin i comença la seva col·laboració amb la Fundació Bernat Metge, dins de la qual Cambó crea una càtedra de grec que permet a Riba vehicular la seva vocació pedagògica. A més de la labor crítica, que ja arrenca de finals dels anys deu, Riba combina l’exploració poètica (Tres Suites, 1937; també, en alguns articles de Per comprendre, formularà una teoria poètica pròpia que beu tant de Mallarmé i Valéry com del mestre Vossler) amb la traducció (d’Èsquil, de Sòfocles, etc). Des de llavors, fins a l’edat en què hem d’aturar-nos si volem ser justos amb Guillamón, Riba treballa de professor universitari, manté la càtedra de la Fundació Bernat Metge, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (concretament, a les Oficines Lexicogràfiques, on col·labora amb en Pompeu Fabra en la redacció del Diccionari General de la Llengua Catalana), composa la primera de les seccions de Del joc i del foc, participa en la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i redescobreix la poesia de Maragall arran de la seva tesi sobre Nausica. Guillamón, al seu torn, afegeix al llistat del seu Qui es qui el comissariat de dues exposicions -una sobre Palau i Fabre, el 2001, i una altra sobre Literatures de l’exili, el 2005- i un llibre de crítica literàrio-sociològica, La ciutat interrompuda, el 2001, que guanya el Serra d’Or d’assaig el 2002. A més, és clar, de la crítica perpètua a diversos mitjans i l’Uh, Gabirú, que és a l’inici d’aquest post.
   
    És clar que comparar aquesta mena de dades no dóna la mesura de la importància de cap autor ni la influència o la difusió de les seves idees o de l’impacte de les seves publicacions. En cap biobibliografia trobem detallat el procés que duu a Riba a apropiar-se de la dècada dels cinquanta i que fa que l’Àlex Broch, en la seva Història de la Cultura Catalana i recolzant-se en una observació d’en Joan Triadú, l’anomeni ribiana sense escandalitzar ningú. Sincerament, per molt que ho vulgui en Galves, ens costa d’imaginar alguna dècada que pugui ser anomenada guillamoniana, començant pel fet que la seva pràctica ficcional es nul·la i que un crític, per molt que s’hi esforci, ja no té el poder d’orientar estètiques que podia haver tingut quan encara hi havia una Acadèmia. Però tampoc el Qui és qui es fa càrrec de la influència de les ressenyes als suplements d’en Julià Guillamón, si és que van més enllà de l’engrossiment o l’amagriment de les ventes d’exemplars dels llibres que comenta. D’altra banda, hem de recordar que hem deixat en Riba a punt d’engegar la redacció del que es considera com un dels millors llibres de poesia catalana, si no el millor: les Elegies de Bierville, que escriurà entre el 1939 i el 1942. Després, haurà d’emprendre la tasca ingent de donar a la literatura catalana una nova Odissea en vers, mena de feina que no es pot mesurar de manera simplement descriptiva, sinó que ha de considerar-se en el que és, deixar-se sorprendre per la immensitat d’un projecte que, d’altra banda, ja havia plantejat a la tendra edat de 26 anys. En el cas que ens ocupa, una altra mena de comparació és més senzilla i practicable: agafar qualsevol text del Clàssics i moderns, crítica literària ribiana, i qualsevol dels d’en Guillamón, i deixar que les dues intel·ligències dialoguin, que es mesurin l’una amb l’altra i que cadascú tregui les conclusions que més li agradin. En cert sentit, la talla intel·lectual, per retornar a l’expressió de Galves i per demanar en préstec una perspectiva microsociològica, apareix en qualsevol espurna de subtilitat o de delicadesa, en la forma d’una frase o en l’estratègia arquitectònica d’un article, més que no en els números finals d’una carrera contemplada en la seva totalitat. Per descobrir-la només cal dedicar una mica d’atenció a les petites evidències.
 
    Es miri com es miri, però, la comparació d’en Julià Guillamón amb en Carles Riba sembla producte de la llicència que es pren tota crítica militant de considerar que una causa justifica qualsevol mena d’injustícia o d’exageració. El pitjor del cas d’en Galves és que aquesta exageració actua en detriment de l’interès que mou el seu text i el que semblaria un dels millors elogis possibles envers l’amic admirat acaba projectant una ombra massa allargada com perquè l’admirat no se senti en evidència (altra cosa és que s’hi senti, és clar). El cas ens fa pensar en el que dèiem respecte de la rebuda crítica del Pomponio Flato d’en Mendoza: els perills de ressenyar un mal llibre d’un autor important que, en aquest cas, es trasllada a la dificultat d’haver de parlar de l’obra (bona o dolenta) d’un conegut: el terreny és llefiscós i tendeix a caure en l’endogàmia masturbatòria de la crítica que parla de sí mateixa i que ens fa preguntar per les raons que poden haver conduït Jordi Galves a associar el seu nom a aquesta crítica. Flac favor, doncs, en la mesura que l’últim que es veu en aquesta crítica és un llibre -i la seva gràcia o la seva desgràcia, els racons de la seva poètica, el punt des del qual pensa el món- que ja hem llegit els que hem llegit les columnetes d’en Guillamón. Potser el millor que li podria passar a un text que l’últim que vol és parlar del llibre del que parla. Paradoxal, ja ho hem dit.