Twistanschauung

 
   Llegint en paral·lel la ressenya sobre el llibre de Victor García Tur, Twistanschauung, que va aparèixer dimecres passat al Cultura(s) de La Vanguardia, obra de Julià Guillamón, la que va signar en Xavier Pla el dissabte, al suplement de l’Avui, i el comentari que en va escriure El Llibreter (i diem comentari per la coneguda resistència de l’autor a concebre la seva escriptura com a escriptura crítica) se’ns fa evident que l’autoritarisme (diríem, la garreperia de la doxa) i la humilitat (diríem, la generositat de l’hermenèutica) depenen de la percepció que el crític té de sí mateix. La mandra crítica -que sembla que es deriva en gran part de la funcionarització del crític- dissol la major part de les funcions de la crítica per a limitar-la a la opinió. Sense l’esforç de la fonamentació, i de l’argumentació, el text pseudocrític es desfà en afirmacions que només es recolzen en la persona del crític. Si X ho diu, no hi ha discussió possible. Ja vam comentar, en posts anteriors, els perills d’universalitzar una opinió que només es fonamenta en sí mateixa. Ara ens sembla encara més evident que aquesta tendència a univocitzar una opinió en delata, precisament, la consciència de no ser més que una opinió.
 
   La crítica de Guillamon manté la seva estructura clàssica: més de la meitat de la ressenya consisteix en una descripció del que el llibre ens presenta (anàvem a dir el que el llibre és, però, òbviament, un llibre no es redueix a l’inventari del que conté); parla de les cites, de les estratègies formals d’alguns dels contes i conclou amb una primera afirmació: “es el reino del experimentalismo lúdico, la narrativa como acertijo”. Després, fonts i influències: aquella cosa positivista de pensar que l’obra es defineix en relació a les obres de les quals “prové” o que invoca; en el cas de García Tur, en la lectura de Guillamón, Edwin A. Abbott i John Cheever, l’únic pel que té d’al·lucinat, l’altre pel que té de retrat d’una classe mitjana en crisi. Després d’això, Guillamón assaja una segona llista: la dels temes que tracta Tur. Tercer pas: valoració. Una valoració que arrenca amb un “en definitiva” que sembla la conclusió natural d’una argumentació que, als nostres ulls, encara no ha començat. Guillamón diu que Twistanschauung “es un libro excesivo, las citas y los experimentos forman parte de ese excso, pero al margen o alternativamente contiene materiales narrativos interesantes”. És a dir, que tota la parafernàlia formal ha de pensar-se “al marge” o “alternativament” als “materials narratius”, com si aquests materials existissin al marge de la seva presentació formal. Tornem aquí a la priorització contingudista, si se’ns permet la paraulota, que caracteritza, no només la ressenyística d’en Guillamon, sinó una manera, encara molt difosa, d’entendre lectura i escriptura. L’últim paràgraf és el que mostra un major grau de mareig crític. García Tur li serveix a Guillamon per recordar-nos que ara llegim les obres experimentals en busca del seu substrat “autèntic” o “realista” (i ho fa tirant de retòrica universalista: Guillamon escriu “cuando hoy leemos” on un “cuando hoy leo” seria més ajustat a la realitat) en el que suposem és la justificació de la manera com ha llegit García Tur. És a dir, buscant-hi el que té d'”autèntic” (o sigui, no formal, no artificiós), és a dir, “realista”.
 
   Xavier Pla encara fa menys que Guillamon. Aprofita el llibre d’en García Tur per recordar el problema del d’Edgar Cantero amb una mala bava considerable. Si aquest comentari sobre el llibre de Cantero ha de llegir-se com el marc interpretatiu o com la presentació del de García Tur, encara més mala bava. Es nota que a Pla no li ha agradat el llibre. S’esforça per mantenir un to d’objectivitat, però el dinamita només per a introduir adjectivacions o opinions del tot destructives. El títol és desafortunat, sense que se’ns expliqui el per què. Ens diu que “amb aquesta mena de llibres” (quina mena?) tenim la sensació que l’autor s’ho ha passat molt bé però que no és segur que al lector li passi el mateix. És a dir, que a ell no li ha passat el mateix. Després, repassa, com Guillamón, la sèrie d’estratègies formals de García Tur i arriba a la conclusió, encara més minsa que la del primer ressenyista (no sense aturar-se un moment a apuntar el problema de l’única virtut que li reconeix: que els diàlegs són creïbles, tot i que, després de dir “lo típic”, els personatges respecte la regla de “per a + infinitiu amb “un rigor més estricte que el de l’IEC, de la qual cosa es desprèn, diu, que al llibre li ha faltat una necessària feina d’edició). Finalment, acaba amb una consideració positiva que salva García Tur de la crema a la foguera crítica. Remata la crítica amb un 2, o sigui, un “Regular”.
 
   Lluny del rebuig, més o menys explícit, dels crítics de capçalera (dels canònics, en definitiva), trobem l’esforç hermenèutic d’El Llibreter. En el seu comentari, trobem l’única temptativa d’una lectura no valorativa sinó orgànica, en la qual es pensen en els mateixos termes el dispositiu formal i el tema, o els temes, de l’obra de Tur. Òbviament, aquesta lectura orgànica, no només fuig del dogmatisme (en la mesura que no es presenta com el que la obra és, sinó com el que ha constituït un acte de lectura determinat des d’una posició de lectura determinada), sinó que enriqueix l’obra amb els termes d’aquesta lectura. D’aquí, que abans parléssim de generositat hermenèutica. La garreperia de l’altra mena de crític té a veure, com hem dit, amb la percepció que té el crític de sí mateix. En la mesura que un crític es transforma (a ulls dels lectors o de sí mateix) en El Crític, l’esforç analític o argumentatiu va oblidant-se i cedint el lloc a l’opinió no mediatitzada; si a mi, que sóc El Crític, no m’agrada un llibre, és que el llibre no és bo, al marge que no hagi sabut entendre’n la proposta o que pugui reconèixer, en mi, una limitació a l’hora d’apreciar les virtuts d’un tipus de literatura. Al Crític, a més, se li sumen unes preferències estètiques que han anat esclerotitzant amb el temps i que ja no s’amaguen: si no, per què es reivindica el fons “realista” o “autèntic” en la crítica d’un llibre que ha cridat l’atenció pel seu dispositiu formal? D’altra banda, aquesta percepció es presenta amb una dimensió anterior a la lectura (Pla sembla que ens digui que ja ha sortit prou escaldat de la lectura de Cantero com perquè ara li hagi d’agradar la de García Tur), és a dir, com un prejudici, i amb una de teleològica. Aquesta teleologia té a veure, al nostre parer, amb la constitució i l’afirmació d’un cànon.
 
 Per això, llegir les crítiques de Guillamon o de Pla (per limitar-nos als casos comentats) és una de les pitjors maneres d’accedir a la literatura contemporània, en la mesura, paradoxalment, que violenten aquesta literatura per tal d’establir-ne el mapa (i no un mapa). En aquest sentit, es diria que un dels problemes d’aquests crítics és que confonen el biaix dels seus comentaris pel grau zero de la crítica. O sembla que no es molesten a no voler confondre’ls. D’aquí, l’ús de la retòrica comentada i l’assumpció que unes preferències determinades o una manera determinada d’entendre la literatura poden constituir-se en criteri discriminant. En el seu oposat, trobem el comentari d’un acte de lectura (i no és casual que aquest acte trobi la seva continuació natural en el diàleg, en la proliferació de comentari i de respostes, en el que és una crítica viva, plural, dialògica). Exagerem si diem que la crítica futura tindrà (o ja té) més de dialògica que de monològica? Que no pot funcionar des de l’aplicació de preceptives sinó des de la consciència que cada acte de lectura depèn de massa variables com per constituir-se en norma, però que no per això deixa de contenir alguna forma de veritat transmissible? Que ha de consistir més (i, sobretot, després del postestructuralisme més radical) en un diàleg constant entre actes de lectura que en l’establiment d’una jerarquia monolítica i desfassada?
Advertisements

4 comments

  1. FurFurAway

    Déu n’hi dó…
    Jo també vaig quedar petrificat amb la cítrica (més que no pas crítica) d’en Guillamon a Twistanschauung.

    Immediatament vaig pensar en ‘Breathless’ (1983), aquell remake made in USA d”À bout de souffle’ d’en Godard:

    Hollywood va adaptar el film d’en Godard 20 anys després de l’estrena de l’original.

    En què consistia l’adaptació? Doncs en reproduïr fidelment la línea argumental del film de Godard, tot adaptant-la a la norma narrativa americana.

    El resultat és molt il·lustratiu, perquè a la pel·lícula de Godard, de fet, la línea argumental no tenia cap pes, era el de menys, un pretext…

    Seguint el fil del que deia Guillamon: hauríem de suposar que, 50 anys després d”À bout de souffle’, el que realment passarà a la història és ‘Breathless’ de Richard Gere…?
    És ‘Breathless’ el millor d”Àbout de souffle’?
    És a la SINOPSI d”À bout de souffle’ on caldria recercar la proposta cinematogràfica de Godard…?

    Moments estelars de la cítrica catalana…

    Per cert: molt interessant que, en el recompte positivista d’influències, no s’esmenti a David Foster Wallace en relació al joc amb les notes a peu de pàgina… (???)

    Amb una crítica com aquesta, malauradament, aquest blog vostre continuarà sent un recull d’estupefaccions quotidianes. Quin remei. Qualsevol dia obro La Vanguardia i caic de la cadira…

  2. criticadelacritica

    Benvolgut FurFurAway,

    Ens ha encantat això de la “cítrica” catalana. Pel que fa a la crítica d’en Guillamon, la veritat és que no és de les pitjors que ha escrit. N’hi recordem algunes dedicades a en Melcior Comes que no només demostraven la mateixa mandra lectora, sinó que perpetraven conscientment un atac frontal, cosa que feia pensar en una resistència a acceptar noves veus narratives o en un certa incomoditat davant d’aquests nous autors, com si atemptessin contra algun estat de la qüestió invisible per a tants d’altres. De fet, dels joves que van sortir a l’època en que Comes començava a publicar, quan encara no s’havien constituït en fenomen, en Guillamon els va ventilar aviat a tots amb una sèrie de crítiques, com a mínim, injustes. Sembla que l’insistència de les editorials a provar coses noves l’ha forçat a la substitució de l’agressivitat per la indiferència i la condescendència (només cal veure l’especial d’avui de la Rosa Maria Piñol a La Vanguardia, que encara té la gràcia de citar “la opinión de un crítico”): a García Tur li perdona la vida.

    L’absència de Foster Wallace és el símptoma d’aquesta mandra crítica. O pitjor, d’una certa incompetència a l’hora de llegir segons quina mena de propostes. Recordem un text de Joan Josep Isern on, comentant un article de Vicenç Pagès sobre nous autors, es preguntava si aquests nous autors no necessitarien una nova crítica. La capacitat d’autocrítica d’Isern, en aquest sentit, és admirable. No seria el cas de Guillamón. Després hi ha en Xavier Pla, que útlimament està cultivant un to enrabiat molt personal…

    I la veritat és que en Gere no li arriba a la sola de la sabata a en Belmondo…

    Salutacions cordials,
    CdC

  3. Martí Sales

    Bravo. Un post encertadíssim. És un gust trobar un pensament crític ben travat i no al servei de l’estultícia. l’auto-indulgència i la mandra endèmica del comentari trillat. I cal dir-ho. Francament, quan hom llegeix, per exemple, les crítiques del Llibreter i les acara a les que es publiquen en paper, veu claríssim que hi ha un décalage esborronador de qualitat. De fet, el que hi ha és un treball crític, de lectura atenta. Res més ni res menys. A Internet es fan i diuen coses d’un nivell molt superior, sobretot en les pàgines que conformeu el cànon palumbià. És on s’hi cou la txitxa de debò. Hi ha un rigor que es troba a faltar als suplements de cultura i a les innòcues i descafeïnades programacions culturals dels mitjans de comunicació “oficials”.
    És degut a la llibertat d’expressió total i a la no-limitació d’espai per argumentar fins a les últimes conseqüències? És degut a la constant revisió, contrast i picota dels comentaris oberts als lectors/visitants? Sigui pel que sigui, és un fet. El motor d’ara cal buscar-lo aquí, en aquest espai on es llegeix i s’escriu sense aturador, sense rèmores ni quotes, a sac. Bravo pels que ho feu possible.

  4. criticadelacritica

    Benvolgut Martí,

    Gràcies per la teva enhorabona i pel teu entusiasme! La veritat és que el format blog (que també és un humanisme) ofereix una il·limitació a l’hora d’escriure que pateixen (tots?) els altres mitjans, especialment els que es dediquen a la crítica. Per això no deixa de ser curiosa la defensa que feia Jordi Galves de la “nova crítica” recalcant-ne la independència de pensament. Si això és així, i aquests crítics són veritablement independents, la mena d’independència que es troba per la blogosfera ens sembla infinitament més interessant, encara que només sigui per la possibilitat d’un comentari o d’una refutació que contempla el post. La literatura exigeix (creiem) una mena de pensament dialèctic que no vulgui aturar un moviment d’interpretació en un punt determinat sinó, tan sols, iniciar-lo…

    Salutacions cordials,
    CdC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s