Les arts en curs(a)

Un dels tics que ens fan més gràcia de certs discursos de recontravantguarda, que dirien Mortadelo i Filemón (que es plantegen doblement com a crítics de tota mena d’ideologia estètica, a punt de titllar-la de burgesa, conservadora i anacrònica, i com a deconstructors de tot allò que ha de deconstruir-se per tal de legitimar el valor de les seves pròpies propostes) és que sempre aturen el retrocés deconstructiu al punt que els interessa. SEMPRE.

Posem per cas la relació entre la literatura i la resta d’arts. Sembla que, en els últims anys, s’ha anat imposant una tendència, lahòstiadecontemporània, que pensa les arts (literària, plàstiques, audiovisuals, musicals, etc.) com una sèrie d’individus en cursa, totes situades en un mateix camí i totes en una o altra posició en aquest mateix camí. Des d’aquest punt de vista, es pot afirmar que la literatura és l’art més endarrerit, per davant de la qual anirien, posem per cas, les arts plàstiques (sovint, se cita aquí, per a enfortir ‘el cas’, a Brion Gysin i a Burroughs, amb qui sembla que van coincidir a dir que la literatura anava cinquanta anys per darrere de la pintura). La legitimitat d’aquesta afirmació recolza, com a mínim, en dos supòsits: d’una banda, el que indica la metàfora mateixa, això és, que totes les arts es despleguen -i evolucionen- en un mateix espai, de manera que literatura, pintura, art contemporani, cinema i televisió no només es poden posar en relació (d’això no n’hi ha cap dubte) sinó que es jerarquitzen en funció d’una major o menor proximitat cap a un ‘final’ postulable d’aquest camí. Aquest és el segon supòsit: si podem parlar d’ ‘avançat’ o d’ ‘endarrerit’, amb tota la càrrega connotativa que suposa l’ús d’aquestes paraules, és perquè el camí no és un mer espai; és un horitzó de perfectibilitat. No només les arts avancen en una mateixa direcció, sinó que aquesta direcció postula alguna mena de saturació autocancel·ladora que és, en última instància, la garantia del valor.

(Naturalment, això del valor demana de diversos passos, que acostumen a prendre una forma més o menys similar a aquesta: la contemporaneïtat suposa la major proximitat possible a aquest horitzó de perfectibilitat autocancel·lador; ésser més o menys contemporani decideix que un projecte sigui ‘representatiu’ o ‘significatiu’ del ‘moment’ que estem vivint, és a dir, s’entén, més capaç d’expressar un Zeitgeist, que és un i només un, i que és el mateix per tots els que viuen en aquest ‘moment’; si les arts es repartexien segons una major proximitat o una major distància respecte d’aquest horitzó, les arts que siguin més ‘avançades’ són aquelles que la resta d’arts hauran de prendre i acceptar com models. ¿Que són les pictòriques? Que siguin. ¿Que l’art contemporani? Sigui també. El que és interessant, i alhora, terriblement perillós, per temptador, és que des d’aquest punt de vista, ja tenim més o menys resolta la qüestió del valor: la pràctica literària, de la mena que sigui, que incorpori o utilitzi aquests mecanismes, serà aquella més ‘significativa’ o ‘representativa’ del ‘nostre temps’ i, per tant, implícitament, la més valuosa (si bé ara sembla que s’ha desplaçat la pregunta pel valor a la pregunta per l’interès. Que una obra sigui ‘interessant’ sembla haver-se imposat, almenys com a hàbit lingüístic, com a finalitat última). Ens sembla que hi ha alguna cosa de tot això, en marxa, aquí).

Des d’aquest punt de vista, el collage i el cut-up (Burroughs), la intervenció (Katchadjian), la literatura procedimental (dels Oulipo, de Roussel, d’Aira), les ècfrasis més o menys radicals (del cal·ligrama a Danielewski) entre tantes d’altres, no es llegeixen només com a estètiques possibles, i legítimament proposables, sinó com l’esforç de satisfer aquella demanda-ultimàtum que formulava John Barth a la literatura quan li demanava d’estar ‘technically up-to-date’, és a dir, serien propostes estètiques ‘actualitzades’, estirades amb un parell de braços creatius cap al pit de la contemporaneïtat i abraçades, reivindicades i celebrades com a formes literàries legítimes, en oposició a la repetició anacrònica i kitsch de formes caduques que es produeixen per a satisfer aquestes sensibilitats decimonòniques tan majoritàries. A partir d’aquí s’extreuen conseqüències que prenen tant l’aparença d’una actitud retropolèmica com d’estratègia més o menys soterrada de legitimació. Es fa servir l’obra lletja, o informe, o procedimental, o transmèdia per apuntar als principis no problematitzats que sostenen una ideologia estètica prèvia (¿què vol dir que una obra estigui ‘ben escrita’? ¿No és, la idea de la literatura com de la ‘bella lletra’, un principi profundament burgès? ¿Per què no hi hauria d’haver espai per a la obra ‘mal escrita’? O millor, per què no hauria de ser legitima una pràctica literària en la qual la noció de ben o mal escrit fos del tot irrellevant, si no insostenible?) i es desacredita aquesta ideologia en termes de política de la qualitat (tot són poítiques de la qualitat) o de mera mandra o inèrcia crítiques. Tot bé, no diem que no tinguin raó, però hi ha alguna cosa que ens segueix incomodant, en tot això, i que té a veure amb la metàfora del camí i de la cursa i l’avançat i l’endarrerit.

Ens sembla que l’activitat deconstructiva -i, no cal dir-ho, interessantíssima- des de la qual es poden formular totes aquestes preguntes es descredita quan entra, o se la fa entrar, en la pregunta pel valor. El valor, potser perquè és un problema típicament modern, propi d’una concepció moderna de la història, exigeix l’aturada de la sospita deconstructiva. Dit d’una altra manera, cal que sostenim la idea d’un únic camí de desplegament de les arts i que imposem un télos de perfectibilitat a aquest desplegament per poder sostenir la mena de jerarquia implícita a partir de la qual valorem un projecte com a més representatiu d’una època que no pas un altre. Cal, també, que aturem la corrosió que cau sobre la pregunta pel present històric (i la seva ‘essència’, el seu ‘esperit’, el seu ‘Zeitgeist’) per poder fer, de la seva representació, una activitat rellevant. Cal que ens sembli que existeix alguna cosa com una ‘generació’ (i que, per tant, aturem la sospita de si ‘generació’ és un concepte legítim per a definir la complexitat de pràctiques identitàries, subjectives, etc.) per tal de defensar el valor -i la seva condició de tal- d’una novel·la generacional. Zeitgeist, representatiu, avançat, endarrerit… Resulta sorprenent, si no paradoxal, que, per tal de defensar la radical contemporaneïtat de certes obres -i l’endarreriment de certes arts respecte d’altres de més avançades- calgui preservar, de la acidesa postmoderna/postestructuralista, certes categories modernes i, fins a cert punt, anacròniques. Alhora, s’obre, al revers d’aquesta postura, la pregunta per la mena de pràctica literària que no accepta l’existència d’unes arts ‘avançades’ cap a les quals ha de tendir (i de les quals obtindrà una legimitat renovada i, fins i tot, un cert prestigi crític) i que treballa cap a l’especificitat d’allò que no pot dir-se en el llenguatge o la disciplina pròpies. ¿En què consistirà aquesta pràctica? ¿Sabrem detectar-ne al valor sense haver de posar-la en cursa? ¿Sabrem, en definitiva, pensar-la?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s