Que no hi hagi llibre sense una ressenya positiva (o com més amics més endins)

Perdoneu-nos el parèntesi del títol, però l’astracanada ens ha semblat l’única manera honesta de referir aquest desfici contemporanio-barceloní que, últimament, s’ha vessat per les esquerdes del nostre dia a dia, al Twitter, a la cua de la fruiteria i a tot arreu on hem trobat una orella disposada a escoltar al mamarratxo que es posa a parlar-li. Ens referim a aquest terreny tan transitat i alhora tan intransitable de la relació entre amistat i crítica. A nosaltres, aquesta relació se’ns ha manifestat primer sota la forma d’una suspicàcia. Llegim una ressenya elogiosa o un post entusiasta i, com que encara no hem hipertrofiat del tot la glàndula de la sospita, aquest elogi i aquest entusiasme acostumen a traduir-se en un interès respecte l’obra que els ha suscitat -i, fins i tot, això de ‘les ganes de llegir-lo’ o de ‘li haurem de donar un cop d’ull’. No ens ho posen fàcil: últimament, el POST ENTUSIASTA! ha incorporat la interpel·lació com a estilema i ens ha fet sentir culpable de no haver llegit dos dies de cada tres. Si has arribat fins aquí, lector, ens diuen ja saps què has de fer: córrer a comprar-lo, córrer a llegir-lo, etc. Ara bé, ¿què passa quan ens assabentem que l’autor de l’elogi o del post és ‘l’amic de l’autor?  ¿Què passa quan ens parlen d’aquests estius en roulotte i calça curta que el crític va compartir amb l’autor, també crític, a finals dels vuitanta? Que, sovint, la confiança tàcita que havia desplaçat l’elogi a la decisió de compra es posa en qüestió, precisament perquè n’emergeixen el que -imaginem- en són els interessos implícits. Si són amics, pensem, potser el crític hagi abaixat el volum de certes exigències crítiques particularment cridaneres. Si són amics, pensem, el que critica potser tingui un cert interès a beneficiar el criticat (posem per cas,  per tal que vengui alguna dotzena més d’exemplars o ni això: que el que sigui que diu arribi a les orelles que l’han d’escoltar. O ni això: que no desaparegui en l’escombrada de taulells que canvia novetat per novetat i ho canvia tot perquè tot segueixi igual). Si són amics, pensem, no li dirà segons què, i menys en públic, que això no es perdona.

L’amistat, en aquest sentit, es planteja com un problema per a la honestedat crítica. N’és una limitació. Posa en perill la pressumpta objectivitat analítica que es mantindria intacta en la relació del crític amb l’obra d’un desconegut. L’amistat, per tant, es pensa com un atenuant: precisament perquè el crític vol que l’obra li agradi, corre el perill de forçar lectures, desactivar prejudicis o desplegar una retòrica interessadament críptica perquè no s’acabi d’entendre el que vol dir o sembli que digui bé allà on diu mal. Des d’aquest punt de vista, el crític, com el metge, hauria d’oposar-se per principi a ressenyar l’obra de l’amic, no només per no comprometre la pròpia professionalitat sinó per no fer caure en un cert descrèdit l’elogi -i, per extensió, l’obra que se suposa que ha motivat l’elogi. ¿Com pot saber l’amic que la crítica és honesta? ¿Com pot mantenir les sospites d’un cert interès o d’una certa benevolència al marge de la imatge que tota recepció crítica contribueix a formar, de la qualitat de la seva obra (a la qual sempre s’és cec d’una manera o d’una altra) i de sí mateix com a autor? Sempre ens ho hem preguntat dels periodistes culturals que es decideixen a publicar. Són amics de tothom. Més o menys tothom, podem pensar, ha rebut una ressenya seva. O un comentari possibilitador. O un name-dropping afortunat. A més o menys tothom, poden pensar, els interessa tenir-los a favor més que no pas en contra (no fos cas que aquell que avui ressenya demà publica). ¿Com s’ho fan per no descreure de tot el que es digui del seu llibre?

Potser ho fan perquè l’amistat també pot pensar-se com el contrari del que hem dit fins ara, això és, com la garantia d’una major objectivitat -i, si es vol, d’una major exigència- respecte de l’obra de l’amic. És a l’amic a qui li cantem clares, precisament perquè sabem que l’amic, per amic, distingirà entre el que hi ha de personal i el que hi ha de professional en l’acte crític.  Dit d’una altra manera: entendrà que el crític no pot ser més benevolent amb la seva obra perquè el respecta. I precisament perquè el respecta, dirà tot el que pugui dir-li -i més- per tal d’ajudar-lo en aquesta seva arribada progressiva a la MILLOR VERSIÓ DE SÍ MATEIX. Aquí, l’amistat és garantia, l’espai d’una confiança que converteix l’intercanvi crític en discussió estètica i recorda el que hi ha de Salon en el suplement. Del que es tracta és de seguir participant d’aquesta conversa infinita blanchotiana en la qual es faci aparèixer doblement el que el crític i l’obra poden afegir-hi. El problema apareix quan tot això ha de fer-se en públic. El pas de la idea a l’acte afegeix sentits a aquest segon que no són en la primera. Una cosa és opinar segons què de l’obra de segons qui. Fins a aquest moment, la opinió no és pas més que una verba, discutible, matisable i, en última instància, enduta. En el moment en què esdevé scripta, la opinió esdevé acte, intervenció en el camp literari i, per tant, part d’una estratègia de capitalització simbòlica per l’amic-crític esdevingut agent d’un camp. Com tot acte, el crític té conseqüències de les quals ha de fer-se càrrec a l’hora de donar segons què a imprempta. Aquesta constel·lació de conseqüències possibles és justament allò que no acostuma a perdonar-li l’amic escriptor, en cas d’una mala crítica. És aquesta constel·lació de conseqüències possibles el que, sovint, més que no pas dissuadir el crític d’acceptar l’encàrrec de la ressenya, el fa més sospitosament sensible al que hi ha d’entusiasmador en l’obra de l’amic. 

És aquí on l’agent corre el risc d’esdevenir capelleta i la crítica, lobby. El que li interessa a la capelleta no és pas llegir, com fer llegir; no tant parlar de literatura com de literats; definir, en última instància, els termes d’una intervenció profitosa en el camp literari. Naturalment, aquesta conversió en capelleta està sempre motivada (si no en parlem nosaltres no en parlarà ningú, la crítica institucionalitzada no té els referents teòrics ni la sensibilitat que calen per entendre el valor d’aquesta obra X, la única diferència entre nosaltres i la crítica institucional és que aquesta última ja ens porta tants anys d’avantatge en la promoció sistemàtica dels SEUS amics i de les SEVES apostes pel Nobel, etc.). Naturalment, això no vol dir que la obra criticada o ressenyada no en sigui, de bona. I aquest és el perill de l’amistat com a paradigma de lectura: que pot arribar a perjudicar una bona obra (o brillant o el que sigui) en el moment en què aquest saber, aquest estiu a la roulotte, arriben al lector i injecten una sospita especialment verinosa (ara bé, en aquest sentit, hi ha cap diferència susbtancial entre el crític que ‘adora’ un escriptor determinat (posem per cas, aquest Saladrigas entusiasta de Coetzee; un Saladrigas que, justament menciona l’entusiasme la primera vegada que ha topat amb un text decebedor del Sudafricà) i l’amic-de-l’autor? El crític que ‘adora’ un escriptor, que l’ha ressenyat tota la vida, que sap tot el que n’hauria de saber algú que volgués fer-ne la crítica, no pot caure sota la mateixa sospita? No vol que li agradi aquesta obra? Ressenyar-la negativament no pot arribar a projectar una mínima ombra de dubte sobre les crítiques anteriors? Potser n’hauríem de parlar en un altre post). En fi, que l’amistat és un paradigma de lectura perillós, no tant pel que diu realment del crític com per la posició en què situa el lector. Només se’ns acut l’argumentació detallada, rigorosa, exigent i autoexigent com la única, o la millor manera d’esbandir dubtes. Que sigui l’obra qui parli, no pas el crític -i no pas, naturalment, l’amistat. Que l’amistat serveixi per a això: per entendre per què ha d’esborrar-se. 

Advertisements

9 comments

  1. Bernat Puigtobella

    Molt interessant. És exactement el problema que tenim a Núvol i que no podrem resoldre fins que puguem pagar un crític professional. Seria saludable recollir aquest post a Núvol. Bernat

    El 15/10/2013, a les 22:08, “Crítica de la crítica” va escriure: > >

  2. criticadelacritica

    Benvolgut Bernat,
    Si us interessa pel Núvol, endavant.
    La relació entre crítica i amistat, especialment a una ciutat com Barcelona, ens sembla que ha de ser pensada extensament i intensa.
    CdC

  3. Carles Miró

    Està molt bé el comentari puigtobèllic: com que no pot pagar un professional, vinga amateurs.

    Això es podria aplicar a tot, ¿no? Per exemple: com que no em puc pagar una professional, em tiro la secretària (a l’hora de l’esmorzar, per allò de no perdre pistonada). Vés a saber per què una actitud que en el cas de sexe i les relacions laborals estaria més o menys mal vista, en el cas de la literatura és senzillament un fet de la vida, acceptat amb impudor i alegria. Ho trobo tot molt i molt bé,estupendu.

  4. Escafarlata

    Justament ahir en parlàvem amb en Bernat. De fet, d’ahir es pot dir que era el primer cop que enraonàvem, i, kabum, sense prolegòmens vam tractar el cosinsmésendins com EL CÀNCER del Núvol. Ell es planyia de la plaga que vostè, críticadelacrítaca, detecta en el gremi i especialment a Barcelona, i apuntava, honest, que n’està fins als collons de l’amiguisme entusiàstic xaró megacumload, però que, esclar… Ho vam deixar aquí, perquè ell, dotze de la nit, anava a treballar. El tema Damià Bardera, per exemple, va quedar al calaix.

    Amb en Carles també n’hem parlat, MÉS D’UNA VEGADA, tot i que el nostre plany sempre l’hem dissimulat amb exabruptes i amb la decència de no mamar-se-la en públic –sense cobrar, s’entén.

    I jo dic: al vostre apunt li falta un cantó del dau. De vegades passa, moltes, que els autors rebem crítiques encomiàstiques que, sí, i amb raó, encenen el ble de la suspicàcia entre els lectors. MILLOR. Però el que no és de tan bon pair, és que la gent es pensi que aquests crítics i els autors som AMICS. Li puc dir, vet-ho aquí, que, sovint, aquestes crítiques, si en el lector generen suspicàcies, en l’autor generen TERROR.

  5. criticadelacritica

    La perspectiva de l’autor, esclar! Té tota la raó, amic Adrià. I és justament el que volíem apuntar al final del post: que el problema és que l’amiguisme esdevingui el punt de vista des del qual es llegeix, no només crítica (que és fumudíssim) sinó, al final, decisions editorials o textos literaris (això s’ha publicat només perquè l’editor etc., li han donat el premi només perquè els del jurat etc.). L’amiguisme (i el seu contrari: l’enemiguisme) com a paradigma de lectura és el que afecta tots els passos del fet literari i els empeny cap a la resposta cínica. Com bé diu vostè: TERROR.
    Salutacions,
    CdC

  6. Carles Miró

    L’escafarlàtic Pujol és molt de la broma. No he vist mai cap autor gaire espantat per una crítica positiva, ni que l’hi faci un cunyat o un hàmster, cosa que potser explica les fenomenals obres que es publiquen.

    D’altra banda, trobar algun escriptor català que no coneguis és dificilíssim, i això s’ha de reconèixer que dificulta una mica la crítica distant. Però és que conèixer un català que no aspiri a publicar seria un miracle. El lector català pur (que no és escriptor en potència o en acte) sembla del tot extingit. Al cel sia, i els altres… a l’infern tots.

  7. Escafarlata

    Ni broma ni res! Aquests dies, que estem de promoció, he rebut felicitacions furibundes que m’han acollonit.

  8. Retroenllaç: De Tirant lo Blanc a la família literària | Escafarlata
  9. Retroenllaç: Crítica i amiguets (segons Ferraté) | La màquina de fer llibres

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s