Crítica del subsòl (2): o del que passa quan l’interès és l’únic que interessa

El 27 de setembre de 2013, Alberto Olmos publica el ‘raudo‘ següent:

    ‘El lector imbécil (aquel simpático esquema de Cipolla: hago mal a los demás y me hago mal a mí mismo): lector que elige los libros que sabe que no le van a gustar, como un viajero que tomara las rutas menos atractivas y volviera diciendo que todos los países del mundo son feos. Existe esta clase de viajero, el que desea -quizá sin saberlo- sufrir el viaje para tener luego algo más enjundioso que contar, más interesante que Todo bien, Qué bonito, Preciosa la ciudad, y despertar así la atención y la complicidad de sus oyentes. El viajero masoca no ama viajar, ama volver ofendido; el lector masoca no ama leer, ama su insatisfacción. Ambos practican una suerte de aristocracia de la infelicidad, un ejercicio decadente y envilecedor. Pudrirse como reclamo.’

La crítica del subsòl sembla funcionar segons les lleis electromàgnètiques d’atracció i de repulsió: el que s’assembla massa, acaba repel·lint-se.  Els famosos contraris, en canvi, no només s’atrauen sinó que es busquen. El ‘raudo’ d’Olmos apunta aquí, en un gest alhora crític i autocrític,  cap a un tret fonamental d’aquesta mena d’escriptura: el que hi ha de subjectivitat exposada, de marro a la vista, de víscera a l’expositor. Si, en el post anterior, apuntàvem a la manera com aquesta visceralitat organitza tota una retòrica de la honestedat, ara cal subratllar-ne el que té d’espectacle. El crític del subsòl és, a més de crític, individu i individu sofrent. A diferència del crític institucional, que treballa de totes les maneres possibles per esborrar-se de l’escriptura i, així, provar d’objectivar un saber, el crític del subsòl es reivindica com a subjecte i, per tant, com a parcialitat. Com vam comentar, aquesta reivindicació de la subjectivitat del crític del subsòl és el que, paradoxalment, l’universalitza. Com tots els lectors, no pot -ni vol- aspirar a elevar la seva lectura a saber. Però no només: si sofreix, és perquè estima la literatura; tant, que la mala literatura -i la mala praxi editorial- se li imposen com un imperatiu: no pot no parlar. En aquest sentit, el crític del subsòl és una nova actualització del moralista de torre de marfil i onades de merda, això és, de la consciència entristida per aquesta contínua constatació de la diferència entre el món imaginat i el món efectiu. El crític del subsòl habita en la diferència entre el que la literatura podria ser i el que és i és el que és perquè no pot negligir aquesta diferència. Precisament per això tria allò que no li ha d’agradar: perquè, sense la insatisfacció, la veu del subsòl es tornaria impostura i, per tant, cauria en el mateix pecat ideològic que la crítica institucional que denuncia. El ‘raudo’ d’Olmos sembla el signe de l’esgotament d’una ràbia inicial que s’ha adonat, o s’està adonant, de la seva complicitat en el manteniment de la ràbia i que, per tant, es veu forçada a apuntar-ne un límit: si el crític del subsòl ja no s’emprenya, sinó que s’autoemprenya, ja no és estrictament un crític del subsòl. És una altra cosa.

Aquest ‘Pudrirse como reclamo’ és el signe d’un desplaçament. Si la pedra de toc de la crítica institucional és l’objectivitat (o un cert hortizó d’objectivitat cap al qual tendeixen totes les mesures institucionalitzadores: l’erudició, la ”professionalitat’, la independència, l’especialització), la de la crítica del subsòl és la passió. Al crític del subsòl li entusiasma una obra o li fa fàstic. El terme mig no és el de la correcció o el de l’interès, sinó el de la indiferència. Al crític del subsòl només li interessen els extrems de l’espectre de reaccions que pot suscitar una lectura (cosa que s’explica des de la mortalitat del lector: la vida és massa curta per perdre-la en mala literatura. En aquest sentit, s’acosta al Harold Bloom de El canon occidental: tenim cànon perquè no tenim temps. És aquest el nucli sacrificial del crític del subsòl i, alhora, la font d’on extreu la seva legitimitat moral: llegeix el que llegeix i escriu el que escriu perquè nosaltres no haguem de fer-ho. El temps dedicat del crític del subsòl és el temps estalviat del lector del subsòl). La passió apareix, però, com l’element de verificacio d’un criteri que, com vam dir, obvia tota forma d’argumentació lògica o raonada. El seu dolor, la seva decepció, el seu neguit són la mesura de la seva veritat. Pateixo, ergo tinc raó. En aquest sentit, el crític del subsòl participa (explícitament) del moralisme (implícit) de l’irònic: incapaç d’oblidar la perfecció de l’obra mestra, el crític del subsòl viu en una constatació perpètua de la caiguda adàmica de l’escriptura contemporània. Al seu torn, sap que no s’hi pot tornar, a aquesta plenitud més o menys imaginària. D’aquí, el dolor. D’aqui, la necessitat de la ironia. El problema d’aquesta mena de moralisme és que argumenta com un adolescent. La seva aguda percepció d’una plenitud perduda justifica la necessitat del retorn d’aquesta plenitud i, per tant, li permet elevar-la a categoria crítica contra tot aquell que entén que la nostàlgia no és excusa i que la literatura viu en la intempèrie (on ‘intempèrie’ és l’espai que necessita una nova codificació, una conceptualizació, l’execució de la qual es constitueix en avantguarda estètica). És -si és que ha arribat a existir com a tal- la dialèctica entre el Nuevo Drama i l’Afterpop, per posar un exemple recent.

De l’obra ‘Interessant’ i de l’autor amb ‘projecte’

Hi ha, però, una vessant productiva en aquest ‘pudrirse como reclamo’. És el que -potser- ens reclama d’aquest reclam: un rebuig implícit de la fredor que s’associa a la objectivitat de la crítica institucional. ‘Fredor’ és un terme ambigu, metafòric, poc professional, ho sabem. Però res d’això sembla importar-li a la crítica del subsòl. La fredor és merament una manera d’apuntar a les conseqüències d’aquesta persecució de l’objectivitat -una persecució que ha fet que se substitueixi l’entusiasme de la fascinació per la consideració ponderada de l’interès d’una obra. ¿Què vol dir que una obra és ‘interessant’? Segons el DIEC, ‘interès’ és el ‘sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-hi favorables o desfavorables’. És, per tant, una resposta emocional que passa de seguida a una activitat del coneixement. Un coneixement, al seu torn, que s’empeny a través de xarxes institucionals o institucionalitzades del que consensuem com a ‘saber’. Respondre la pregunta per quin és l’interès d’una obra suposa, al seu torn, definir els termes, l’horitzó, el col·lectiu o el paradigma de lectura des dels quals una obra determinada resulta interessant. Emfasitzar la dimensió ‘interessant’ d’una obra és una forma de reduir tot allò que podem demanar a una obra, totes les maneres diverses com podem relacionar-nos amb una obra, a una mera dimensió intel·lectiva o epistemològica. Valorem una obra en funció de si aquesta obra ens mou a saber-ne alguna cosa més, però no, posem per cas, en funció de si ens ha canviat la vida. Es clar, això últim és impossible de mesurar, d’objectivar, de compartir. Té alguna cosa d’innecessàriament dramàtica. Al capdavall, sembla que tots ens hem desenvolupat una certa intolerància a l’entusiasme. Però ho és menys aquesta vaga noció d”interès’? Dir que ‘és interessant’ no és una altra manera de dir que ‘m’ha resultat interessant’ i, en conseqüència, d’entrar en la universalització d’una experiència particular?

Potser tot això es vegi més clar en una de les expressions que han passat a formar part del vocabulari recent i prestigiat de certs crítics: la del ‘projecte’ de l’escriptor. En molts casos, ja no només es parla de l’obra escrita sinó del projecte de l’autor, de la qual l’obra en seria una peça i en relació al qual s’hauria de llegir aquesta obra.  Una primera pregunta -quin és l’espai del valor d’una obra? El valor o l’interès del projecte de què forma part? O el text mateix? O la dialèctica entre l’un i l’altra?- ens condueix a una de segona, només aparentment secundària: en quins termes es pot pensar aquest projecte? En quins termes s’expressa? En un principi, podríem pensar que es fa en termes literaris. L’obra, diguem-ho així, és l’expressió del projecte. Però, quan parlem de ‘projecte’, s’acostuma a apuntar més aviat a un espai de reflexió que inclou l’obra però no hi equival. Entès així, el projecte només es pot expressar en termes teòrics. Entès així, l’èmfasi en el ‘projecte’ del qual participa l’obra desplaça la pregunta pel valor de l’obra a un espai que no és l’obra, sinó l’explicació que l’autor dóna de l’obra, la verbalització del que l’autor es planteja arran de l’obra, abans, després i durant l’obra: un espai, si voleu, meta. Potser perquè els termes d’aquesta verbalització són els mateixos que els de la crítica, apareix un perill (un perill del que ens avisa la crítica del subsòl): el de la confusió entre la concordança i el valor. Dit d’una altra manera: a la crítica li acaba resultant més fàcil pensar el projecte que no pas l’obra. Si els seus interessos coincideixen amb els termes del projecte, l’obra passa a ser considerada ‘important’ i a rebre atenció crítica i elogi de faixeta sense que aquesta coincidència sigui, en ella mateixa, un criteri estètic.

Cal no confondre l’interès del projecte amb l’interès de l’obra. El projecte de Balzac és, segurament, molt més interessant que no pas el de Flaubert, si és que aquest últim en tenia cap, de projecte o pensava el que feia en termes de ‘projecte’. La pràctica de Flaubert, però, senyoreja text a text la de Balzac. Potser aquest sigui un dels aspectes que fan, de la crítica del subsòl, al marge d’exabrutpes i de veus més o menys estripades, una interpel·lació necessària .

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s