Crítica del subsòl (1)

Una de les aportacions més decisives de l’obra de Dostoievski a història de la literatura potser sigui la maduració d’una veu baixa (enfadada, centrífuga i desemmascaradora) a partir de la qual se’ns ofereix una descripció de la vida en societat des del que no hi pertany. Aquesta ‘veu del subsòl’ funciona com la de l’idiota, el nen o el boig: és la veu d’algú que pertany i no pertany alhora a un sistema cultural definit, és a dir, que participa de la doxa però que no s’hi identifica. S’oposa, en aquest sentit, al fanàtic, que es trobaria al centre perfecte d’una ideologia determinada, que és tot ell ideologia i que, per tant, és incapaç de percebre l’artificialitat, l’historicitat, la relativitat de la seva pròpia posició, que se li apareix com a natural i autoevident (d’aquí, que el fanàtic sovint es torni un proselitista: aquell que es troba ‘en la veritat’ es convenç de seguida de la necessitat de fer aquesta veritat als altres). D’aquí, que algunes de les obres més crítiques amb el món que els envolten adoptin, refinin o exacerbin aquesta posició resistencial de l’individu del subsòl: de Céline a Houllebecq passant per Thomas Bernhard i Elfriede Jelinek. Tots ells fan aquest pas enrere que Agamben demana al contemporani per apuntar al cor mateix de la contemporaneïtat. La seva modernitat radical és, sempre, per tant, antimodernitat.

Des de fa uns anys, la blogosfera ha assistit a la proliferació d’una certa ‘veu del subsol’ crítica. Pensem, sobretot, en el ‘Lector mal-herido Inc.‘ i en ‘La medicina de Tongoy‘, d’Alberto Olmos i Carlos González Peon, respectivament. No són, com sembla que es pot pensar, ‘veus enfadades’ en el sentit de veus amargades; no es tracta del ressentiment que -se suposa- es troba tan còmode en el món virtual, sinó, més aviat, d’una forma dessublimada de crítica literària. Això de ‘forma dessublimada’ parteix d’una observació que s’eleva a la categoria d’evidència: la retòrica educadeta, de salonnière, que vol ser canonitzadora sense desplegar un esforç teòric seriós i que pateix pel ‘què diran’ del gremi està esgotada. Més concretament, ha perdut la confiança d’un lector cada cop més conscient de la trama d’interessos que tensionen i limiten el que el crític oficial del Suplement X pot dir d’un llibre publicat, posem per cas, en un editorial del mateix grup que el diari al qual escriu. O del que pot dir del poemari d’un amic o de l’última novel·la d’una vaca sagrada o de l’enèsima encarnació literària de la Pàtria Catala. A aquest sistema d’eufemismes i assumpcions gremials li fa falta justament el que aquestes veus proposen: ras i curt, algú que les canti clares, que digui el que tants anys de pactismes, deutes i desencants (de totes les raons que erosionen el convenciment que val la pena discutir una lectura, encara que sigui al preu de guanyar-se un enemic) han evacuat de l’esfera pública. D’aquí, que la veu del subsòl crítica sigui una veu obscena, explícitament subjectiva, amoïnada per qualsevol cosa tret de la ‘objectivitat’ o de l”equanimitat’. No es tracta de dir el que el llibre ‘és’ sinó el que ‘ens ha semblat’. I, si es diu, com es diu, que un llibre és una porqueria, la violència de la fórmula no permet l’equívoc de fer passar la impressió per veritat acadèmica. Qui parla són Malherido o Tongoy, no pas LA VERITAT o EL TEMPS o LA LITERATURA.

De fet, la crítica del subsòl afirma, implícitament, que no fa res essencialment diferent del que fa la críitca institucional. La mena de baixeses, de parcialitats, de prejudicis que proclama també formen part de la crítica institucional, si bé en forma de sobreentesos, d’al·lusions i d’eufemismes. Allà on la aquesta última accepta que no pot dir-se segons què de segons qui -i que els entesos ja veuran que, tot i que el deixo bé, en realitat no m’ha agradat massa-, la crítica del subsòl defensa la necessitat de dir el que sigui de qui sigui. Allà on la crítica institucional sosté un joc fossilitzat d’interessos sota una aparença d’objectivitat, la crítica del subsòl denuncia la impossibilitat d’aquesta objectivitat i, per tant, la naturalesa interessada -estratègica, capitalitzadora- de tota intervenció en el camp literari. Es tracta, en última instància, d’un desemmascarament ideològic: la pretensió d’universalitat, d’objectivitat, de la crítica institucional no és massa més que la cobertura de xocolata ideològica d’un pastís d’interessos. Totes dues crítiques poden parlar malament d’un text -i d’un autor- per raons que no tenen a veure ni amb el text ni amb l’autor (i, fins i tot, faran servir un canemàs teòric per sofisticar i encriptar i fer passar per saber el que, de fet, és un mer “no m’ha agradat” o un “no m’agrada aquest paio” o un “no m’agrada aquesta editorial” -o “parlo malament d’aquest llibre X perquè tal crític Y en parla bé i jo odio el tal crític Y per raons que no tenen absolutament res a veure amb qüestions literàries”. O bé, “parlo encomiàsticament d’aquest llibre Z perquè em sembla que la feina que fan els de l’editorial W és estupenda, tot i que la seva feina no tingui objectivament res a veure amb el tal llibre Z”); la diferència és que la institucional aprofita una estructura de poder i de prestigi que li permeten emmascarar aquesta subjectivitat interessada en una aureola objectiva que la crítica del subsòl ridiculitza. El crític del subsòl es pot permetre de dir que no li agrada un autor, o un llibre, o una editorial, per les raons que siguin. Aquesta és la llibertat que reivindiquen i que proposen.

Es tracta d’una llibertat, en última instància, que construeix -i que és producte de- la seva pròpia retòrica. Aquesta ‘retòrica de la honestedat brutal’ té dues conseqüències especialment interessants: la primera, que presenta, retroactivament, la resta de retòriques com a retòriques de la impostura, de l’interès, de la falsedat. Per tant, denuncia la pretensió d’objectivitat de la crítica com a mera pretensió i la retorna al camp de la opinió, de la doxa en marxa -podria dir-se que imposa el retorn d’un impressionisme amb esteroides. En segon lloc, alimenta la confusió entre l’agressivitat i la lucidesa. La crítica del subsòl fa passar, sovint, l’emprenyada, l’estirabot, la ràbia-amb-gràcia per l’exercici de la lucidesa crítica. Allà on la crítica institucional ha desenvolupat una miopia adotzenada, la crítica del subsòl aprofita la clarividència dels que acaben d’arribar però dels que encara no hi són del tot. Potser aquesta sigui la il·lusió ideològica amb la qual els crítics del subsòl substitueixen la il·lusió institucional: que, en última instància, la proclamació d’una subjectivitat radical és la garantia d’una nova forma d’honestedat. D’una honestedat paradoxal, de fet, en la mesura que només permet la proclamació d’una opinió, d’una experiència particular de lectura que afirma que no vol elevar-se a universal però que, al seu torn, universalitza la seva posició. Al capdavall, tots som, d’alguna manera, crítics del subsòl i a tots ens ha incomodat, en un moment o altra, el que hi ha d’excloent i de ritual en la professionalització de la crítica.  Però la honestedat de la crítica del subsòl és, com hem dit, una honestedat retòrica. És la mateixa mena d’honestedat que la metaficció clàssica sembla haver esgotat: dir que es diu -que no es diu ingènuament- és, en definitiva, una manera de seguir dient. Més concretament, suposa la substitució d’una retòrica per una altra, no pas l’eliminació d’una retòrica per una ‘veritat’ que estaria més enllà de la retòrica. La pregunta, per tant, hauria de tenir a veure amb la mena de retòrica que construeix la crítica del subsòl.

Ras i curt, es tracta d’una retòrica de l’esto es así’. La barroeria, la indiferència practicada i la combinació d’una cultura més o menys àmplia amb un to de barra de bar reforcen aquest efecte d’inevitabilitat, d’autoevidència. Ara bé, cal anar amb compte: l’esto es así’, aplicat al que sigui que s’aplica, és, segons Roland Barthes, la fórmula paradigmàtica del mite, això és, de la construcció humana -artificial, ideològica- que treballa per fer-se passar per natura. L’avantatge moral de la crítica del subsòl respecte de la institucional és que, per excessiva, incita l’exercici d’una sospita que la inèrcia objectivadora de la institucional sembla haver anat atrofiant. En última instància, construeix -aquesta sí- discussió.

Anuncis

3 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s