Metaficció i onanisme

    El món literari català té una resistència estranya a la metaliteratura. Es podria pensar que hi ha alguna cosa en la tradició que alimenta aquesta resistència, sigui perquè alguns dels més grans prosistes de la primera meitat de segle van desenvolupar la seva obra en el periodisme, el dietarisme o la crònica, sigui per una vaga idea -antipàticament essencialista- del que es pensa com a  ‘caràcter català’ i que es caracteritzaria per això del seny i del tocar de peus a terra i del no estar per mandangues. Es podria pensar també que tot això té una explicació sociohistòrica: l’esclat textualista dels setanta hauria esgotat les possibilitats de l’experimentació amb l’autoconsciència literària de tal manera que hauria passat pel sedàs qualsevol futura vel·leitat metaliterària en favor del que en Monzó, paradigma d’aquest procés, va anomenar ‘històries amb cap i peus’, el nostre ‘retorn a l’ordre’ narratiu. Sigui com sigui, la prosa catalana recent -atenta al minimalisme, al realisme del XIX i a certes coqueteries amb la literatura de gènere- ha fet del cap i dels peus un valor autoevident. Ni braços. Ni coll. Ni pit. Ni vísceres. Un cap i dos peus i tira.

Metaficció i onanisme

   La primera traducció al català d’una novel·la de Thomas Pynchon va motivar en Jordi Nopca a preguntar a quatre caps destacats de la literatura catalana què pensaven de l’obra del nordamericà. Naturalment, l’amic Guillamon va aprofitar la ocasió per afirmar una pressumpta victòria històrica del minimalisme sobre el maximalisme i per relegar Pynchon, Coover, Barth, Hawkes i Gaddis (curiosament, els que estan sent traduïts al castellà aquests últims anys per Sexto Piso, Pálido fuego i Alpha Decay, entre d’altres) al pla de l’excés i de l’excentricitat. La cosa té un cert sentit. Les obres maximalistes postmodernes no estan especialment atentes a la legibilitat i a la comunicació. Persegueixen preguntes que tenen a veure amb la biopolítica, la consciència de la naturalesa discursiva de les pràctiques humanes i tantes altres qüestions foucaltianes pròpies dels seixanta. Potser perquè n’és una eina privilegiada, la metaficció es va fer entrar en el bàndol contrari d’aquesta pressumpta victòria històrica del minimalisme i la legibilitat, especialment en un context de ‘retorn a l’ordre’ en el qual aquesta legibilitat es va presentar com un signe d’una certa revolta antiintel·lectual. La comunicació va passar a ser la signatura vertadera d’una intel·lectualitat no elitista. De fet, no fa massa, Albert Sánchez Piñol encara acusava la vinculació de la figura de l’escriptor amb la de l’intel·lectual a una herència francesa (en oposició a una d’anglesa que pensaria l’escriptor com a home d’ofici).

    Potser per tot això, en la crítica catalana, la metaficció acostuma a anar associada a l'”excés”, a “la pirueta” i, fins i tot, a l'”onanisme” ben bé com si allò que interessa un escriptor només pugui resultar interessant a un altre escriptor i, per tant, com si fer metaliteratura fos la manera que un autor té d’adreçar-se a una imatge idealitzada de sí mateix convertida interessadament en seu públic lector. Aquest consens crític, que s’afanya a reduir la metaficció a textualisme -i el textualisme a accident històric, que equivocats estavem llavors, que encertats estem ara, etc.- ha insistit en la falta de necessitat de la metaficció, en la seva naturalesa decorativa, rococòica, ben bé com si la metaficció fos una excrecència cancerosa d’una literatura ‘natural’. D’altra banda, tothom -des del ressenyista de suplement cultural fins al redactor de manuals d’escriptura fins a César Aira- sembla coincidir en la importància d’escriure sobre allò que es coneix, cosa que ens porta a la primera pregunta: ¿Hi ha alguna cosa que l’escriptor conegui més que la seva relació amb l’escriptura, amb el llenguatge, amb la seva experiència de sí mateix com a escriptor? ¿Li acceptem que ens parli durant quatre-centes pàgines del XIX victorià o del comerç de l’oli de balena però no de la seva activitat quotidiana? ¿En què quedem? Formulat de manera una mica més precisa: ¿per quina raó l’experiència particular de l’escriptor no s’accepta com a universalitzable -és  a dir, com una mena d’experiència capaç de contenir alguna veritat interessant per a tot aquell que no sigui escriptor? No sembla que tinguem cap problema a trobar aquesta qualitat universalitzable quan se’ns parla de l’experiència d’un agent comercial dublinès o d’una aristòcrata londinenca. Però quan l’escriptor tria un escriptor per tractar un problema determinat o formular la pregunta que li interessi, ens enfilem ràpidament a una muralla prejuiciada i l’acusem d’autocomplaent i de narcissista. 

    Potser és que tenim una idea estranya de l’escriptor.

    Sembla ben bé que el seu gremi no interessi a cap altre gremi. Ens podem apassionar per les trames polítiques de la Casa Blanca, per la cuina criolla de Nova Orleans o per les idiosincràcies de totes les Baltimores que hi ha a Baltimore. Però ¿un escriptor que parla d’escriptura? Onanista i academicista i refotudament pretenciós. Es diria, fins i tot, que la pràctica literària pateix d’una certa idea romàntica del geni: és humà, però no del tot, de manera que ell, semidéu, no pot presentar-se com el paradigma de la resta de mortal. El geni és aquí per a il·luminar, no per a ser il·luminat. No ens interessa com fa el que sigui que fa, sinó que posi aquest fer al servei del que és a l’altra banda i que és nostre, quotidià, comprensible, perquè -no caiguem en l’error de pensar que som millors del que som-, en definitiva, esperem que parli de nosaltres, d’allò en què podem veure’ns reflectits i identificats. Que ens expliquin el que ens passa. Que ens doni les paraules que ens falten. Dit d’una altra manera: paradoxalment, i tot i que vivim en un moment en què les noves tecnologies ens han fet periodistes amateurs, autobiògrafs amateurs, crítics amateurs i escriptors tuentiforseven, no hi ha res del que un escriptor pugui dir de la seva pràctica que acceptem com a interessant. Ens segueix semblant un acte narcissista, egocèntric, impúdic, potser perquè seguim treballant des d’una concepció balzaquiana de l’escriptura, convençuts que l’autor és ‘el cronista dels seus temps’, sí, en el benentès que aquests temps no inclouen els escriptors que en parlen.

La literatura dels que no tenen res a dir

    En una de les carregades menys afortunades de Damià Bardera, retrobem el tòpic de la metaficció com la literatura dels que “no tenen res substancial a dir”. Deixant de banda el reduccionisme que impera en els articles d’en Bardera -una de les vies més curtes per a aquesta contundència de fireta que es confón fàcilment amb la genialitat polemitzadora-, la relació ens hauria de sorprendre. ¿La metaficció equival a no tenir res de substancial a dir? ¿Cervantes no  tenia res de substancial a dir en el seu Dom Quixot? ¿Ni Lawrence Sterne al seu Tristram Shandy? ¿Ni Fowles a la seva Dona del tinent francès? Ni Calvino a Si una nit d’hivern un viatger? ¿Ni Gide, ni Huxley, ni Barthelme, ni Monzó? ¿I què vol dir “substancial”? Aquí s’està treballant amb un tòpic que s’arrossega des de l’aparició a finals dels cinquanta de la primera literatura meta. És el tòpic de l’esgotament, que repeteixen tots els que no han llegit l’article de John Barth ni, de fet, cap pàgina més o menys seriosa sobre la metaficció. Segons el tòpic, la metaficció -com la paròdia- apareix com el signe de la degradació del que es presenta, retroactivament, com una literatura ‘plena’. Ara bé, aquesta idea d’una ‘plenitud’ literària no és cap altra cosa que un mite la finalitat del qual és permetre’ns de criticar la precarietat de l’escriptura actual. Per a percebre la fragmentació, cal construir una idea de totalitat des de la qual denunciar el fragment com a fragment. Una cosa semblant li passa a la metaficció: se li llancen tota mena d’acusacions que la presenten com l’escriptura de la consciència degradada, mediocre, estèril. Com que ja no hi ha autors capaços d’enfrontar-se a les “grans preguntes”, com que l’experiència cada cop està més deteriorada, com que vivim en una era sense Déu (i amb una proliferació escandalosa de déus), però com que, tot i això, hem de seguir escrivint, alguns pseudoautors, sembla que diu Bardera, agafen la via curta i renuncien a parlar de res que no siguin ells mateixos, dels seus processos creatius, de la seva particular constel·lació d’angoixes i d’influències. I no només això; encara tenen la barra de voler-nos fer creure que la literatura ja no pot fer res més que no sigui dir que no hi ha res de substancial a dir.

    El que no s’està posant en dubte, aquí, és la pressumpta autoevidència d’aquest “quelcom substancial a dir” que se suposa que alguns escriptors tindrien i d’altres, no. ¿En què consisteix ‘allò substancial? ¿Es tracta d’una estètica com la del realisme, en oposició a l’ús d’altres estratègies, com, posem per cas, la paròdia? ¿Es tracta de seguir insistint en una idea moral de l’home en oposició a tantes altres possibles preguntes? En realitat, el poder d’aquesta mena d’acusacions es troba en la manera com fa passar per compartides concepcions implícites, que es resisteixen a posar-se en paraules. Quan ho fan, quan s’expliciten, aquesta acusació de deshumanització apareix com la reacció d’un humanisme cada cop més ranci, més ancorat en una idea d’allò literari discutida i discutible, cosa especialment sorprenent, si tenim en compte que la metaliteratura planteja qüestions profundament humanistes: la relació entre la representació i la cosa representada, la naturalesa discursiva -del poder, de la identitat, del sentit-, el poder de la imaginació i la pregunta per la validesa dels seus productes en són només algunes. Una possible legitimació de la metaliteratura té a veure amb la presa de consciència del paper que el llenguatge juga en la nostra quotidianitat. Si estem fets de llenguatge, si ens expliquem a través d’històries, si tot allò que podem arribar a saber de nosaltres mateixos és només allò que podem posar en paraules, la pregunta per les maneres com construim aquestes narratives no és cap excrecència degrada: és, per contra, al nucli del projecte humanista. Si la metaliteratura, efectivament, es planteja explorar, denunciar i ampliar els mecanismes, els registres i les eines en les quals i a partir de les quals negociem sentit, la seva no pot ser una pràctica despolititzada, deshistoritzada i ‘onanísta’; és, al contrari, la més política i la més històrica de les escriptures. També la més comunitària: treballa amb allò de més universalment compartit: el llenguatge articulat. ¿Hi ha res de més substancial? ¿Hi ha res de més resistent a la mirada crítica que allò a través del qual mirem? Ah, això sí, vinga aplaudir el ‘This is water‘ de l’amic Foster Wallace, quan el que està demanant és una pràctica sistemàtica i disciplinada que ens permeti pensar el nostre pensament, això és, entre d’altres coses, pensar el llenguatge que estructura i possibilita aquest mateix pensament. 

L’onanisme de la crítica

    La crítica a la metaficció que hem comentat s’equivoca de base precisament perquè llegeix ingènuament certa metaliteratura (posem per cas, la que juga amb aquesta tanatofília; posem per cas, Vila-Matas). Ingènuament, això és, sense tenir en compte que, des de la decada dels seixanta, la literatura ha pres consciència de si mateixa com a acte. Escriure una novel·la sobre la impossibilitat de dir, publicar-lo, presentar-lo i construir una carrera literària al seu voltant no és una manera de fer arribar les bones noves sobre el final de la literatura (i, ja que hi som, treure’n alguns diners). Aquesta en seria la lectura ingènua: aquella que no concep el text com a acte i que, per tant, n’ignora la pragmàtica. Sense l’atenció a aquesta dimensió, certa metaliteratura es pot percebre com el signe d’una lenta agonia, quan, de fet, és just el contrari. Tota la literatura del reompliment treballa per poder seguir escrivint; això sí, no pas retornant als models de la literatura del XIX com si no hi hagués hagut la primera meitat del XX, sinó fent-se’n càrrec. D’aquí, que es vegi obligada a incorporar la consciència d’allò que ja s’ha fet. Ara bé, aquesta incorporació es va pensar com una forma de pèrdua d’una certa innocència lectora, d’una banda, i, de l’altra, com un mecanisme per a la suspensió de la suspensió de la incredulitat -això és, com una manera d’evitar la complicitat ideològica amb una concepció del món i de la relació de la literatura amb el món que ha dut a la devastació. En aquest sentit, el treball del llenguatge contra el llenguatge es pot llegir, amb Adorno, com un treball que combat l’alienació, que treballa en favor de la llibertat, del retorn -ara sí- a una nova idea de comunitat.

    El 1954, en un text intitulat ‘El lloc del narrador en la novel·la contemporània’, Adorno va defensar un cànon antirrealista -Kafka, Döblin, Beckett, Joyce, Proust- en detriment de la representació pressumptament directa de la realitat social. Aquesta forma de representació directa ja no era capaç de revelar les estructures de la societat que estaven esclafant l’individu, precisament perquè parlaven en el seu mateix llenguatge. Tota forma de desemmascarament passava per un treball crític d’erosió del llenguatge amb què es mantenia la il·lusió d’una societat amb sentit, de la possibilitat d’una identitat estable o coherent, del manteniment de narratives clàssiques. Escriure com s’havia escrit llavors no només era un acte d’incompetència sinó de complicitat culpable amb tota la sèrie de consensos, acords i prejudicis que ens havien dut a la barbàrie. Només plegant el llenguatge contra el llenguatge es podia aspirar a dir alguna cosa, a entendre alguna cosa.

    Des d’aquest punt de vista, seria la resta la que estaria condemnada a l’onanisme.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s