El que Jaume Cabré ens pot dir de la crítica catalana (1)

Al número 6 de Cultura, dedicat al problema del canon literari, Carles Miralles apuntava una obvietat preocupant: que només tenen cànon literari les cultures que se’l poden permetre:

“(…) en dos sentits: objectivament i políticament. Objectivament vol dir si tenen prou literaria i és prou bona. Políticament vol dir si tenen prou poder per poder fixar-lo, el cànon, de cara a dins i de cara a fora del domini lingüístic, i per fer que aqesuta fixació sigui justificada” (pàg. 9)

   L’existència d’un cànon, doncs, demana exigeix la salut d’un sistema literari detemrinat. La publicació anunciada -quasi diríem que esbombada- del Jo confesso de Jaume Cabré sembla un espai privilegiat per veure com giren alguns engranatges del nostre sistema literari. Si no recordem malament, Jo confesso s’anuncia a finals del curs passat, això és, abans de començar l’estiu. Al llarg de les vacances, l’ombra de la nova novel·la de Cabré s’allarga lentament fins a finals d’agost, on l’estratègia publicitària engega màquines i, el que fins ara s’anunciava com a novetat, ja pren forma de notícia. El “tràiler” de la novel·la comença a circular per tot arreu; el TN i el 324 se’n fan ressò. Però la cosa no s’atura aquí. El dia 1 de setembre la novel·la arriba a les llibreries; aquest mateix dia, Joan Josep Isern penja la seva crítica del llibre de Cabré. Allà, com sabeu, hi parla de “catedral narrativa” i de “clàssic” (una mica en el sentit d’”instant classic” que fan servir els periodistes esportius nord-americans, grans creadors d’imaginari cultural, per referir-se als partits acabats de disputar que prenen forma de llegendaris). La convicció que la novel·la de Cabré és una obra mestra comença a circular molt abans que cap dels lectors hagin pogut llegir-la (i no és especular massa: les 1008 pàgines de la novel·la fan improbable que el dia mateix de la seva publicació hi hagi una massa lectora en disposició de dialogar amb la lectura crítica).

    El gest és insignificant, si voleu, però és simptomàtic de la deriva que la ressenyística catalana ha anat seguint aquests últims temps: els de la seva conversió en publicitat i els de la progressiva adquisició d’una consciència, diguem-ne, de país. Potser sona una mica gros; matisem-ho. El problema de la conversió de la ressenya en publicitat troba la seva zona gris en la idea que una crítica positiva, entusiasta, ha de funcionar com una incitació a la lectura. Al capdavall, el crític no només participa de la constitució d’un cànon -a llarg termini- sinó que fa de pont entre l’obra i el seu lector. En aquest acostament entre un i altre, el que sembla que s’ha anat oblidant és que tot acte de lectura és, en última instància, una discussió sobre el que Bourdieu anomena la legitimitat dels modes de producció. És a dir, l’exposició explícita o implícita del que es considera una bona obra o una obra excel·lent. En aquest sentit, i potser només per proximitat temporal, la “crítica” d’Isern no ha funcionat, ni funciona, com un acte de lectura, sinó com un element més d’una gran campanya publicitària [1].

    Contra aquesta dissolució de les “lectures” de Jo confesso en la promoció de Jo confesso ha respost recentment Jordi Galves. La impressió que en traiem és que Galves escriu a repèl, contra la inèrcia que s’ha generat al voltant d’un llibre que només han llegit els privilegiats, per sostenir la tesi contrària a les d’Isern i Guillamon: que Jo confesso és un fracàs literari. És a dir, que, d’alguna manera, el que se celebra en l’èxit d’en Cabré són moltes coses, tret de l’excel·lència literària. Per això, Galves, en contra de la il·lusió de clàssic immediat, reprodueix el gest que alguns associen amb l’autoodi: remet l’autor clàssic en què alguns estaven convertint a Cabré en l’escriptor honest, i d’ofici, i popular, que fins ara havia estat. És a dir, enfonsa la il·lusió en la possibilitat de la cultura catalana de pensar-se en diàleg amb la europea –si es vol, amb la universal- per retornar-la a un localisme que es perfila com l’única explicació a certes lectures entusiastes [2].

    La pregunta que se’ns va acudir llegint les diverses ressenyes i comentaris dedicats a Jo confesso té a veure amb el següent: fins a quin punt, i de quina manera, el gest de Galves contribueix a la salut del sistema literari català? Dit d’una altra manera, ¿no hi haurà qui trobarà, que més que cap altra cosa, aquesta manera de llegir una novel·la que tot just comença a alçar el vol és nociva i posadora-de-pals-a-les-rodes? Seria millor, per tant, alimentar un dels pocs èxits aclaparadors de la literatura catalana recent? O és justament això el que ha fet que, últimament, d’èxits aclaparadors n’hi hagi hagut francament pocs? I en què consistiria, en última instància, l’èxit?

    Totes preguntes tenen a veure amb el que entenem per salut d’un sistema literari. Seguirem indagant-hi en el (2) d’aquest (1).


     [1] Una campanya populista i condescendent, tot sigui dit. Només cal donar un cop d’ull al vídeo que han preparat els de Proa per adonar-se que, dels tres elements principals, dos reprodueixen els mateixos gestos que trobem als best-sellers més tronats: el resum del que “el lector hi trobarà”, i que redueixen aquesta presumpta “catedral narrativa” (Isern), aquesta “gran novel·la europea” (Guillamon) a cinc elements: a) un violí amb un passat misterios, o sigui un misteri , b) un nen rodejat de secrets i misteris (o sigui, més misteris) c) un relat sobre el mal, la traïció i la culpa (o sigui, un dels tems, sinó el tema, de la novel·la, d) una accidentada historia d’amor (essencialment, perquè des de la novel·la bizantina, si no és accidentada, gairebé podríem dir que no és narrable), i e) els moments clau de la historia occidental. Si fem abstracció del que sabem d’en Cabré*, aquestes cinc sentències –tret de la c, si voleu- són tant de Cabré com de Dan Brown.

    * Tot i que, aquí, el vídeo també ha triat esbiaixadament: enlloc de presentar Cabré com un autor consagrat, o Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ens el presenta de la manera més provinciana possible: “un autor català al capdamunt de les llistes internacionals de best-sellers”. Pensem-hi un moment. És rellevant que sigui català? O que estigui al capdamunt de les llistes de best-sellers? El segon element sí, segons la “lògica de les còpies venudes”: si ven molt, és que alguna cosa té (a més del fet del trendque imposa una certa urgència al consumidor estrictament contemporani). Però que se subratlli la catalanitat fa passar per orgull el que, en realitat, apunta a una certa sorpresa, i fins a una certa incredulitat. De fet, el lema amb què es tanca el vídeo -“un gran escriptor amb 700.000 lectors fidels”- pot fer passar per causal el que és una relació arbitrària: que sigui un gran escriptor, o que l’obra sigui una gran obra, no té res a veure amb les vendes, ni tampoc a l’inrevés. **

        **  “No, aquí us excediu. El lema no fa passar per causal, només coordina, com volent indicar  no només és un gran escriptor, sinó que, a més, és dels pocs que connecten amb el  públic. Esteu llegint el vídeo des de la lectura d’en Galves. Sou uns fills de puta”. D’acord. Deixem això del lema.


    [2] En aquest sentit, no deixa de ser interessant comparar el text de Galves amb el de Guillamon (tot i que no direm res d’en Guillamon, avui). En un moment de la crítica, Galves desenvolupa el que Guillamon apunta al final de la seva, i com l’únic repèl que troba en la novel·la: que li falta “espurna màgica”, o sigui, vida. Escriu Galves:

“El lector trobarà un cop més un món dividit en dos, entre bons i dolents, com aSenyoria Les veus del Pamano sense profunditat ni complexitat literaria, sense interés pel món que evoca, sense reflexions que no siguin previsibles, sense cap aprenentatge nou per al lector. Sense millora. Els diàlegs són breus, però feixucs perquè ningú no diu res que no s’esperi”.

    Aquesta qualitat previsible i esquemática és la base, segons Galves, de la falta de vida de la novel·la, amb la diferencia que Galves afirma el que Guillamon –igualment capaç d’emetre un judici sobre aquest aspecto de l’escriptura de Cabré- el deixa en pregunta retòrica, potser perquè sigui el lector qui la respongui. Una ressenya oberta, doncs.

Advertisements

One comment

  1. Retroenllaç: Jo confesso: pputa boca pecadora! « A redossa…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s