Contra les sagnies

    Quan s’escriu una crítica -d’una novel·la, posem per cas- ¿què s’està fent a més de parlar de la novel·la? Aquí ja hem vist com, entre d’altres coses, una crítica implica una constel·lació conceptual des de la qual el crític organitza la seva lectura valorativa de l’obra. En última instància, aquesta constel·lació conceptual tendeix a cristal·litzar una idea del que és “una bona obra”, cosa que, al seu torn, hauria de comportar una idea del que és “bona literatura”, en relació a una idea del que no és tan bona literatura i del que és mala literatura (i fins del que no n’és, de literatura). Si llegim l’acte crític com un acte merament textual, una crítica implica una sèrie de decisions teorètiques i estètiques que són discutibles, en la mesura que són decisions. D’aquí es despleguen tantíssimes qüestions derivades: si una bona obra ha de ser clàssica o és romàntica, si és realista, hiperrealista, surrealista o antirrealista (cosa que implica una consideració ontològica que aproximi una idea del que el crític entén per realitat, etc.), si l’impuls experimental és un valor o un subterfugi, etc.

    Ara bé, la crítica també pot ser llegida com un acte. El crític escriu un text que es publica i que arriba a una massa més o menys gran de lectors; participa, per tant, del camp literari amb una voluntat necessàriament transformadora. ¿Transformadora de què? De la indiferència o l’interès del lector (que compri o no compri); de la idea in progress que el camp literari està gestant i fixant d’un autor i la seva obra (per a consolidar-lo, per a impugnar-lo); en definitiva, com diu Bourdieu, molt à la Foucault, de la definició de les pràctiques legítimes dins d’un camp determinat en un moment concret de la seva evolució. Del realisme històric al textualisme a la història ben explicada al “tot s’hi val” sempre i quan es faci amb mesura. Llegida com a acte, ¿la crítica ha de considerar els efectes d’aquest acte? ¿La seva moralitat? Partint d’un cas molt bàsic: fer una crítica negativa -destructiva, corrosiva- d’una primera obra -d’un autor jove, posem per cas- té un sentit si es considera la crítica com a acte de lectura; però com a acte projectat a un camp, no en té cap, en la mesura que, de bon principi, podem pensar que a una primera obra d’un autor jove -és a dir, desconegut- no li fa falta un element dissuasori: ja no se’l llegirà gairebé ningú (a no ser que faci diana comercial, cosa que passa molt de tant en tant). A més, com a primera obra, també podem pensar, i esperar, que no sigui perfecta: en literatura, sembla que la maduresa arriba amb el temps, la insistència, i el desplegament progressiu de les facultats. És en la dimensió d’acte que una crítica destructiva d’una primera obra té alguna cosa d’immoral i d’innecessària. Gairebé podríem dir que de redundant.

    Alhora, la consideració de la crítica com a acte explica moltes de les agressivitats i les disputes que s’organitzen al seu voltant. Aquesta agressivitat té a veure amb la relació de la pràctica crítica amb la construcció i la fixació del cànon. Per això és tan necessari i tan urgent discutir els fonaments del que s’entén per literatura, i per literatura del segle XXI: perquè és des d’aquests fonaments, sovint implícits, i terriblement poc discutits (almenys aquí a casa) que es fixen els canons, es consoliden tradicions i es dibuixa el mapa a partir del qual, i contra el qual, escriuran les noves generacions. En aquest sentit, el pitjor que li pot passar a una tradició literària és la inèrcia. George Steiner a “Presencies reals” n’observava una d’interessant: sabem, des de Galileu, que és la terra la que orbita al voltant del sol i no a la inversa, diu Steiner; però, així i tot, seguim dient que “surt el sol” o que “es pon el sol”, com si en el llenguatge encara fóssim el centre del moviment gravitacional. De la mateixa manera, en les ciències humanes, no sembla haver-se imposat un sentit tan agut del progrés. Alguns crítics encara fan servir una noció insosteniblement ingènua de realitat i de realisme, quasi com si Adorno no s’hagués discutit mai amb Lukács. Tants altres segueixen pensant el text des de perspectives biografistes o intencionals, com si no haguessin escrit mai ni els formalistes russos ni els New Critics, com si Proust no hagués respost a Saint-Beuve, i com si encara poguéssim pensar tranquil·lament en termes vuitcentistes. Que un crític, o un professor universitari, segueixi una metodologia positivista ¿no vindria a ser l’equivalent d’un metge que vol seguir sagnant els seus pacients? ¿O d’un arquitecte que segueix construint amb arcs romànics?

Advertisements

3 comments

  1. David

    Tanmateix, quan un crític oblida que la crítica no tindria cap mena de sentit sense la literatura, crec que cau en un acte de supèrbia imperdonable (em sembla que Steiner també diu alguna cosa semblant).
    Tot i així, a Catalunya no cal patir gaire perquè de crítica literària, ben poca, i la que hi ha és tan servilista que fa vergonya de llegir (hi ha excepcions, és clar; sempre n’hi ha).
    Sobre el professor universitari que continués fent crítica positivista, és clar que seria ridícul, però tan ridícul com el que pretengués haver superat qualsevol fase anterior. Veig les diferents teories crítiques com a superposició de propostes no pas com a superació de les antigues. Sigui com sigui, un tema apassionant.
    Salut!

  2. criticadelacritica

    Benvolgut David,

    Completament d’acord amb el fet que tant insostenible és l’anacronisme d’un com la fe en el progrés de l’altre (que també té alguna cosa d’anacrònica). El problema, de fet, és que trobem a faltar una mínima consciència sobre el “des d’on” de cada crítica. Això és: que parlar de “la realitat” com si no fos una instància que s’ha posat en crisi -i duu en crisi- des de, com a mínim, un segle (i encara pitjor: fer-la servir com a argument per a desacreditar una obra), ens sembla que hauria d’anar acompanyada d’alguna explicació de com, el crític de torn, ha restituít la validesa del seu concepte de “realitat”. Perquè aquesta és l’altra: ens fem un fart de llegir “la realitat” com fos la mateixa per tots nosaltres. I la crítica a aquesta en té més, de cent anys…

    Cordialment,
    CdC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s