Flaubert i la fundació del camp literari

        Els entesos en l’obra de Pierre Bourdieu tendeixen a destacar l’esforç d’organització d’un sistema conceptual que pugui fonamentar una sociologia de la cultura. En aquest sistema -que Bourdieu ha tingut temps de matisar, revisar i esmolar al llarg de la seva obra- resulta especialment important la idea de camp, entès com un espai de joc històricament constituits amb les seves institucions específiques i les seves lleis de funcionament pròpies, un sistema de posicions i de relacions objectives que permeten a l’ànalisi de Bourdieu escapar tant del formalisme -que atorga, segons explica Alícia B. Gutiérrez al pròleg de El sentido social del gusto, un alt grau d’autonomia als àmbits de producció de sentit- com del reduccionisme que s’entesta a explicar les obres artístiques des de les formes socials (p. 9-10)[1]. A Cuestiones sobre el arte a partir de una escuela de arte cuestionada, el text que obre El sentido social de el gusto, Bourdieu exposa alguns dels seus conceptes clau a un auditori d’artistes en formació d’una manera especialment clara.

    El campo es como un juego, pero que no ha sido inventado por nadie, que ha emergido poco a poco, de manera muy lenta (…) En ese juego, la gente ocupa posiciones que están determinadas, en gran parte, por la importancia de su capital simbólica de reconocimiento de notoriedad –capital distribuido desigualmente ente los diferentes artistas-. Hay, pues, una estructura de la distribución de ese capital que, a través de la posición que cada artista ocupa en esa estructura (la de dominante o dominado, etc.) “determina” u orienta las estrategias de los diferentes artistas a través, especialmente, de la percepción que cada artista puede tener de su propio espacio (p. 38-39).

    No cal dir que la sociología de la cultura de Bourdieu ofereix un ventall d’eines potentíssimes per a la reflexió de les dinàmiques que s’estableixen entre artistes, crítics, editors, periodistes i altres agents del camp literari. Ja hi entrarem en alguna altra ocasió. El que ens interessa ara és la convergencia entre dues lectures especialmente interessants i la manera com ambdues recolzen en Flaubert. A Las reglas del arte, on Bourdieu analitza en profunditat la morfología del camp literari, comenta, al final del seu comentari (imprescindible) sobre L’educació sentimental, que Flaubert, l’ós de Normandia,  és, juntament amb Baudelaire, un dels principals responsables de l’autonomia del camp literari, això és, de la fundació d’un camp diferenciat del social i del del poder que regula segons les pròpies lleis el moviment del seu capital simbòlic.

     Segons Bourdieu, el procés d’autonomització d’aquest camp troba la seva fase definitiva en la gestació d’una idea de la literatura que només ha de retre’s comptes a si mateix, el que Bourdieu anomena una “estètica pura”, és a dir, una literatura alliberada de tota mena de restriccions i de servilismes -al poder o a la seva versió emmascarada, el mercat- els principals agents de la qual són Flaubert i Baudelaire. (Zola, com a figura que ja pensa des d’aquesta autonomia, inventarà, gràcies a la independència del camp literari, la figura de l’intel·lectual: “El intelectual se constituye como tal al intervenir en el campo político en el nombre de la autonomía y de los valores específicos de un campo de producción cultural que ha alcanzado un elevado nivel de independencia con respecto a los poderes” (Las reglas del arte, pàg. 197). El formalisme realista de Flaubert i Baudelaire, la formulació i teorització de l’art per l’art que comença amb el Salons de 1846, apareixerà com la última resistència de l’art a la burgesia i, per extensió, a qualsevol de les manifestacions del poder i de l’ordre.

     Damián Tabarovsky, a la seva Literatura de izquierda, també troba, en Flaubert el seu precedent il·lustre. Tabarovsky fa de Flaubert el pare del simbolisme, de Mallarmé, de Raymond Roussel, de Samuel Beckett, de l’art contemporani i, escombrant cap a casa, dels projectes d’un Fogwill i d’un Chejfec. En contra de la seva vulgata flaubertiana, és a dir, en contra de la idea que l’atenció a l’estil i al “mot juste” siguin el signe d’una estilització i, en última instància, de l’apologia del que hi ha d’ofici en l’escriptor (cosa que l’antirromanticisme de Flaubert encara faria més versemblant), Tabarovsky reivindica un Flaubert obridor de caixes de Pandora, descobridor del llenguatge com a problema i responsable de la instal·lació de l’escriptura en la intempèrie de la relació entre les paraules i les coses.

    “Si de algo tiene conciencia Flaubert, es precisamente de esto: de lo irreparable de la ruptura. Flaubert abre las puertas al lenguaje, e inmediatamente advierte el peligro. El lenguaje es el juguete de un monstruo, de la noche, la escritura desbocada, el exceso. El lenguaje funciona bajo la metàfora de Frankenstein, del monstruo que pierde el control, se apodera de todo, se vuelve contra su creador, que asfixia al amo, lo mata. La metàfora de Frankestein es la de la fatalidad del lenguaje que pierde las riendas, que responde en sentido contrario al deseado, que convierte lo sueños en monstruos. Si después de Flaubert la literatura devino escritura del desastre es porque la literatura no va a dar cuenta de otra cosa que del poder arrasador del lenguaje, de la imposibilidad de controlarlo, de someterlo (pàg. 97)”

    En la intersecció de les lectures de Bourdieu i de Tabarovsky hi ha una versió concentrada de tot el segle XX, tant pel que fa a la definició de les posicions que pot adoptar un artista davant del món social -i respecte la resta d’artistes- com pel que fa a la línia forta de la reflexió metaliterària que es deriva més directament del gir lingüístic. Encara tindran raó els francesos i serà veritat que tot surt de Flaubert. L’esquerra de Tabarovsky, però, és també una d’aquestes posicions possibles que apunta Bourdieu i una de les fonamentals, en la mesura que:

    “(…) afirmar la primacía de la manera de decir sobre la cosa dicha y, por ello, de la forma sobre la función; sacrificar el “tema”, en otro tiempo directamente sometido a la demanda, a la manera de tratarlo, al juego puro de los colores, los valores y las formas; constreñir el lenguaje para constreñir la atención al lenguaje y a las correspondencias esotéricas de los sonidos y del sentido; todo esto vuelve, en definitiva, a afirmar la especificidad y la insustituibilidad del productor poniendo el acento sobre el aspecto más específico y más irremplazable del acto de producción artística” (La dimensión social del gusto, pàg. 69).

    L’art per l’art, doncs, apareix com la manera definitiva que té l’artista de constituir-se com a artista. La meravella de la proposta de Bourdieu -una mena esplèndida de sociologia formalista- és aquesta visibiltzació del que hi ha de social en tota proposta estètica, és a dir, aquesta anàlisi detallada de la manera com l’autor treballa des d’una disposició concreta del camp literari per construir una obra que, alhora, crei una nova posició dins d’aquest mateix camp.  Això és una bona crítica sociològica; la mala es limita a fer, de l’obra, una mera excusa per a una sèrie d’expansions historiogràfiques que no expliquen ni l’obra ni la història.


[1] Encara Alícia B. Gutiérrez: “Así, en su aprehensión sincrónica, se trata de espacios estructurados de posiciones a las cuales están ligadas cierto número de propiedades que pueden ser analizadas independientemente de las características de quienes las ocupan y se definen, entre otras cosas, definiendo lo que está en juego (enjeu) y los intereses específicos de un campo, que son irreductibles a los compromisos y a los intereses propios de otros campos. Cada campo engendra así el interés (illusio) que les es propio, que es la condición de su funcionamiento (p. 11).

Anuncis

7 comments

  1. Retroenllaç: Tweets that mention Flaubert i la fundació del camp literari « Crítica de la crítica -- Topsy.com
  2. marta

    Fantàstic. Però necessito rellegir l’apunt. Justament aquesta setmana he descobert Bourdieu i el tema de l’autonomia del camp (de batalla) literari i és un tema apassionant. Gràcies

  3. criticadelacritica

    Moltes gràcies, Marta.

    Som conscients que l’apunt va sortir espessot (i ens disculpem) però estàvem en plena febre Bourdieu i no hi vam poder fer res. El tema del camp i la gestació progressiva de la seva autonomia és, com dius, apassionant i ofereix una explicació brillant d’aquestes dinàmiques que, de vegades, semblen incomprensibles. La veritat és que la de Bourdieu és una de les eines conceptuals més esmolades de què disposem. Hi insistirem.

    Antoni,
    Moltes gràcies.
    Cordialment,
    CdC

  4. Juan

    Senyors,

    No voldria pressionar-los, però em sembla que som una legió els que esperem noves entrades en aquest bloc. Sé que tenen el vici de la perfecció, la mesura i l’exactitud, però és que ja fa més de cent (100!) dies que no tenim notícies de vostès.

    És clar que potser es troben immersos en la lectura de La Moràvia.

    Cordialment,
    Juan

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s