El desgast d’un codi

 
  A la ressenya que dedicava a La novel·la de Dickens, de Neus Canyelles (Cultura(s) nº 430), Julià Guillamon fa passar dues reflexions per una de sola: d’una banda, observa que “últimament” prolifera una mena de literatura que aprofita seriosament una sèrie de gèneres i de situacions que han estat objecte de paròdies i de sàtires i que (per tant) semblaven “superades” i “obsoletes”. De l’altra, ens fa saber que la novel·la de Neus Canyelles, un “còctel de metafcción, autoayuda y literatura médica”, que “a ratos no está tan mal” i que, en general, hi troba un “exceso de bondad”. La segona observació recolza en el criteri personal de Guillamon en el qual confia el seu lector; la primera observació, en canvi, apel·la a un gag de Monty Python per tal d’il·lustrar-se o, fins i tot, de legitimar-se.
 
    El gag explica la construcció del primer edifici de Gran Bretanya construit per personatges de la literatura anglesa del XIX. La petita Nell de La tienda de antigüedades de Dickens col·loca sifons de nailon en un sostre revestit d’amiant. Els camperols de Tess dels Uberville construeixen els mòduls sota la supervisió de la Sra. Jupp, d’El destí de la carn de Samuel Butler. Etc. A la novel·la de la Neus Canyelles, diu Guillamon, “passa alguna cosa semblant”: Dickens s’apareix a la seva protagonista cada cop que pateix de migranya, mengen galetes junts i l’escriptor anglès li llegeix passatges de la seva novel·la. Aturem-nos aquí. Realment és “alguna cosa semblant”? Resumida tal i com apareix a la ressenya del nostre crític, la situació té més a veure amb la mena d’aparicions puntuals de Bruce Springsteen a Alta fidelidad (parlem de l’adaptació d’Stephen Frears) que no pas a la mena de gag d’una complexitat intertextual considerable de Monty Python. Aquesta complexitat és important, perquè el text de Guillamon obté la seva autoritat -i, fins i tot, la seva intel·ligència- de la validesa de l’analogia entre el procediment de Canyelles i el del gag dels Monty Python, encara que sigui en una relació d’inversió. A grans trets, Guillamon vindria a dir que el que els Monty Python feien servir per a un efecte còmic i irreverent, Canyelles ho posa al servei d’una novel·la buenoide i sentimental.  D’aquí, Guillamon extrauria aquesta conclusió generalista (i que sembla que lamenta) que vindria dir que s’ha perdut l’esperit contracultural i postmodern que impugnava certs principis encarcarats per mitjà de la irònia, la paròdia i la metaficció, en virtut d’una escriptura que torna a prendre’s seriosament coses que ja estaven dinamitades (entenem que pel bé de tots).
 
  Ens agradaria fer-hi dues observacions: la primera, que el funcionament del gag dels Monty Python significa d’una manera molt complexa, que no es limita a la paròdia. Dit d’una altra manera, ¿què parodiaria el gag que consigna en Guillamon? Podríem pensar que utilitza irònicament una certa idea del que són els personatges de la novel·la anglesa del XIX, això és, la percepció que l’espectador tindria de la manera com es representen aquests personatges i de la constel·lació cultural de la qual participen. Fer-los construir una casa posaria en evidència -en el sentit que ridiculitzaria- la mena de prejudicis positius que tindriem respecte del món al qual pertanyen aquests personatges i l’aureola de credibilitat i d’elitisme cultural, si es vol, que envoltaria la novel·la anglesa. Podríem pensar, també, que el gag dels Monty Python no és tant crític amb un cert codi de representació novel·lesca com postmodern en la seva utilització descontextualitzada d’uns referents -en aquest cas, personatges del XIX que apareixen fora del seu temps fent una activitat pressumptament més prosaica que la que els atorguen els autors en les novel·les-. Del contrast entre una esfera d’acció i l’altra (i del fet que el gag desenvolupi detaladament aquest contrast, aquesta impossibilitat) sorgiria l’efecte còmic. Ara bé, ¿hem d’entendre que els Monty Python declaren la novel·la anglesa del XIX -o la seva solemnitat, o el seu codi de representació- com una cosa “superada i obsoleta”? (una altra pregunta possible tindria a veure amb les possibilitats que li queden a l’escriptura contemporània si ja no pot fer res del que s’ha declarat superat i obsolet per alguna mena o altra d’avantguarda o de contraescriptura, siguin els Monty Python o Empar Moliner, una menció, aquesta última, que posa en evidència un gest característic de la crítica de Guillamon, que consistiria en una mena de name dropping restrictiu, o sigui a mencionar els noms de Quim Monzó, Sergi Pàmies i Empar Moliner sempre que es pugui, encara que la crítica no hi tingui res a veure i encara que signifiqui posar en el mateix pla d’acidesa i de corrosivitat la Moliner amb els Monty Python).
 
    Posem per cas que sí, i que els Monty Python funciona, dins de l’economia del text de Guillamon, com una mostra de l’actitud desmitificadora i carnavalesca de l’escriptura postmoderna. El que no entenem llavors (i aquesta és la segona observació) és que, en un suplement anterior (nº 428), en la seva crítica al llibre de David Castillo El mar de la tranquil·litat, Guillamon no trobi que la mena de realisme (sentimental i un pèl fofo) de Castillo, que es posa al servei d’una novel·la més o menys històrica que tracta, a més, sobre l’amistat, és un codi que encara fa més temps que sofreix de paròdies, ironies i de tota mena d’impugnacions, modernes i postmodernes. La novel·la de Canyelles, pel sol fet de fer-hi aparèixer Dickens com a figura rectora de l’emotivitat del personatge protagonista, se’ns presenta com una novel·la que es pren seriosament una realitat prou ironitzada i parodiada com perquè ja no sigui ni transitable (i, per tant, aquesta seriositat es demostra del tot ingènua i demodé); la de Castillo, en canvi, que apel·la als codis més arnats del que James Wood anomena “realisme comercial”, es “una gran novela sobre la amistad y el desarraigo”, la mena de llibre que no activa aquesta mena d’escepticisme “a ratos no está tan mal” que apareix quan un crític fa servir una obra per il·lustrar un principi major. D’aquesta manera, acabem la lectura de la crítica de l’obra de la Canyelles amb la sensació que hi deu haver certs codis que encara no s’han desgastat del tot (potser un equivalent a la famosa caballerositat editorial aplicada als crítics, o a la mena d’amics que apareixen en tantes fotografies compartides, com les que il·lustren el pròleg de  Barcelona. Fragments de la contracultura) que fan que els principis s’apliquin quan calgui, és a dir, quan el crític suposadament independent decideix exercir aquesta suposada independència.
Advertisements

25 comments

  1. Julià Diez Oms

    El Guillamon i el Castillo són dos dels pocs personatges que valen la pena en aquest país trist on vivim. No entenc les vostres crítiques. Potser només són enveges

  2. criticadelacritica

    Julià,

    Pel que dius, ens sembla que no ens coneixes massa. Aquí no critiquem els personatges Guillamon i Castillo; de fet, estem d’acord amb tu: com a personatges són impagables. El que no ens sembla que valgui tant la pena són, de tant en tant, la mena de crítiques que escriuen i la manera com les escriuen; en el cas de la que comentem aquí, perquè ens sembla que el text d’en Guillamon fa servir un criteri per deixar força malament el llibre de la Neus Canyelles que també podria haver-se aplicat per a fer la crítica del d’en Castillo (i no s’aplica. ¿Per què no?).

    Cordialment,
    CdC

  3. Julià Díez

    Estimats companys: he llegit el llibre del Castillo i m’ha agradat moltíssim, per la vivència i el moment que ha triat, força oblidat. L’anterior de la Neus Canyelles em va semblar un ‘best seller’, apreciable, però no crec que sigui comparable, sincerament a ‘El cel de l’infern’ o a l’últim que comenta el Guillamon. Suposo que és qüestió de gustos, però no trobo just atacar la gent que més ha treballat per la cultura catalana des de fa anys. El Julià Guillamon és el crític més bo que ha tingut la literatura catalana a la premsa i el suplement de l’Avui el segueixo amb molt interès des de fa anys. El període llarg en què no ha estat el Castillo, el suplement va afluixar considerablement. M’agrada el vostre bloc, però em costa assumir, amb tots els respectes, les vostres opinions en aquets casos. Tanmateix, us felicito

  4. criticadelacritica

    Benvolgut Julià,

    La nostra intenció no és la de desmerèixer Guillamon o Castillo ni a ningú que passi humilment per aquesta pàgina. El que ens interessa és analitzar certes lògiques crítiques (és a dir, els criteris i els conceptes que les sostenen) i veure això, si són lògiques i crítiques i per què. En el cas d’aquest post, només volíem posar en evidència que una mateixa idea -la del desgast d’un codi- s’invoca per parlar malament d’un llibre i s’oblida per parlar bé d’un altre. Ens sembla (però potser ens equivoquem) una incoherència del crític, però també pot posar en evidència un prejudici nostre: que el crític ha de tenir un mateix criteri. Ben mirat, en pot tenir vint-i-tres i fer servir el que li escaigui per a cada llibre. Això ens portaria a altres preguntes que és, en el fons, el que ens interessa: les preguntes. Que parlem d’en Guillamon és casual: ens serveix per formular aquestes preguntes, res més. De totes maneres, les nostres opinions no s’han d’assumir; es poden discutir, esbombar, ridiculitzar, etc. Criticar la crítica no ha de conduir al seu descrèdit; vindria a ser, a una escala ínfima, com això d’il·lustrar la Il·lustració: que serveixi per a replantejar-la, però convençuts, encara que només sigui una mica, que és vàlida (i ho serà mentre serveixi per il·lustrar-se a si mateixa).

    Sigui com sigui, gràcies per les felicitacions.
    CdC.

  5. Julià Díez Oms

    Amics: vaig estudiar filologia fa anys i m’interessen els apartats de crítica -deu ser una deformació de l’edat-. La veritat és que sempre he seguit amb molta atenció aquests dos crítics i escriptors, i a d’altres dels que també heu parlat com el Xavier Pla. Potser no sóc un especialista, només un aficionat, però tots tres -i pocs altres- m’agrada com situen la literatura. El vostre bloc em sembla apassionant, excepte quan s’exagera amb termes com màfia o els comentaris insultants de Naide, amb tot allò dels francesos, de tan mal gust i difamatori. És molt oportuna la crítica, però convindria no desmerèixer als que han passat la seva vida parlant de llibres. A Guillamon i Castillo els segueixo potser des de fa trenta anys quan jo encara era jove. Els comentaris més grollers o incendiaris són per a mi massa nihilistes, més quan es critica a gent del poble, que simplement es preocupen dels llibres. És una opinió personal, és clar, però pe l to acadèmic i de fons dels vostres comentaris encara els donaria més profunditat. Tanmateix, jo no sóc ningú i potser només és una pèrdua de temps la meva opinió. Gràcies de nou

  6. criticadelacritica

    Benvolguts lectors,

    Pels vostres comentaris sembla que no ens hem expressat amb prou claredat en aquesta última entrada. A veure si ho podem aclarir ara.

    1. No estem criticant ni el llibre de David Castillo ni el de la Neus Canyelles.

    2. El que comentem és la crítica que Julià Guillamon dedica a l’última novel•la de la Neus Canyelles.

    2.1. ¿Per què? Doncs perquè ens sembla que l’argument que fa servir en contra de la novel•la de la Canyelles també es podria haver fet servir per criticar la de Castillo i, en canvi, no ho fa.

    2.1.1. Aquest argument consistiria en el fet que Canyelles fa servir seriosament una sèrie de procediments que Guillamon considera desfassats. I els considera desfassats perquè Monty Python els va parodiar en un dels seus gags.

    2.1.2. Gran part de la seva crítica (que ens condescendent i poc atenta) es basa en l’analogia entre el que fan els Monty Python i el que fa la Canyelles. Part de la nostra argumentació es basa en el fet que no considerem vàlida aquesta analogia.

    2.2. Com que l’interès del nostre post apunta cap a la pregunta per la coherència/incoherència de la feina crítica del mencionat, ens ha semblat pertinent observar que aquest mateix principi (que hi ha obres, i en Guillamon és qui generalitza al final del text que dedica a la Canyelles, que fan servir seriosament principis estètics desacreditats) es podria aplicar al realisme. ¿Per què? Doncs perquè el realisme, i certa idea de realitat, ha estat impugnat, no des dels setanta amb Monty Python, sinó, com a mínim, des de finals del segle XIX. ¿O no s’ha desacreditat el realisme?

    2.2.1. Per tant, no es critica el llibre de Castillo. La menció al llibre de Castillo funciona com a exemple d’una obra que, segons els principis de Guillamon, podria haver conduït a una ressenya similar a la que li fa a Neus Canyelles.

    2.2.2. El cert és que no ha estat així. Insistim, no volem dir que la seva és una mala obra, sinó perquè creiem que, si la feina crítica de Guillamon fos coherent amb els seus principis, hauria hagut d’aplicar la lògica que aplica a la de Canyelles i no ho fa.

    3. Que us hagi agradat la novel•la d’en Castillo no va fa més vàlida la lògica crítica d’en Guillamon.

    4. Que en Guillamon us sembli un dels millors crítics que hi ha hagut als suplements culturals catalans no fa més vàlida la lògica que aplica a la ressenya de la Canyelles. De ser així, qualsevol autor d’una sèrie de bones obres hauria de ser incapaç de fer-ne cap de dolenta, o de mediocre, o de desafortunada.

    Cordialment, i esperant que el blog no us torni a decebre
    CdC

  7. Òscar Igual

    No crec, amb tots els respectes, que es puguin comparar els llibres de Canyelles amb els de Castillo. I no veig gens arnat el que escriu. De fet, mai no havia vist reflectit en català, tant per tema com per procediment. Tampoc crec que presuposar que Guillamon faci les crítiques per amistat sigui massa equànime, sabent que és un crític honrat. Us recomano a tots els seguidors del bloc l’entrevista amb Todorov, que va publicar el suplement cultural del Castillo, que aquí es difama. Per cert, ara he de conduir trenta quilòmetres per poder-lo comprar a Catalunya. Açò és el que em preocupa, no les seus fílies polítiques. D’acord amb el desastre d’antologia de Lolita Bosch, de vergonya aliena que la tradueixi Anagrama, que publica pocs autors catalans (Monzó, Pàmies, Palol, Castells, Monterde, Castillo…) amb comptagotes. Al·lucine del tot. Gràcies pel debat, no obstant. Obrint pas amics

  8. criticadelacritica

    És que no comparem els llibres de Canyelles i Castillo, amic Òscar.

    El que volíem era subratllar el fet que, segons el criteri que la crítica de Guillamon fa servir per denostar l’obra de Canyelles, també seria denostable la de Castillo. Ja està. (Una altra cosa és que el llibre de Castillo ens pugui semblar una cosa o l’altra; això, naturalment, és discutible i subjectiu; el que no és tan subjectiu és que el realisme estètic està tan, o més parodiat, impugnat i denostat que el recurs que apareix a la novel·la de la Canyelles). Per això ens preguntàvem per què, en un cas, aplicava un criteri i, en l’altre, no. Perquè, al marge de l’honradesa d’un crític (i com ho sabem que un crític és honrat?), ¿no pot haver-hi alguna mena d’influència conscient, o inconscient, o tel·lúrica, que descativi algunes resistències respecte l’obra d’algú per qui se sent alguna mena de simpatia, o d’afecte?

    De totes maneres, aquesta possibilitat no és el més important del que comentem. La qüestió de fons té a veure amb el fet que el realisme segueix sense considerar-se un recurs, una il·lusió, sinó com una mena de grau zero inexpugnable.

    Cordialment,
    CdC

  9. Òscar Igual

    Certament que la qüestió de fons pot passar per una avaluació del realisme, però el que em preocupa és la teoria de la conspiració que abunda en el vostre text amb les possibles referències d’amistat. Com les que diueu, a tall de conclusió: “certs codis que encara no s’han desgastat del tot (potser un equivalent a la famosa caballerositat editorial aplicada als crítics, o a la mena d’amics que apareixen en tantes fotografies compartides, com les que il·lustren el pròleg de Barcelona. Fragments de la contracultura) que fan que els principis s’apliquin quan calgui, és a dir, quan el crític suposadament independent decideix exercir aquesta suposada independència”. És una conclusió que fa sospitar que aquesta gent actua d’una manera poc correcta, però continuo pensant, després de la lectura, que la novel·la de Castillo és magnífica, com ho és la seua literatura o el que fa a l’Avui durant molts anys. Quan va desaparèixer de l’Avui la cosa va caure en picat i ens vam deixar de comprar el diari. Som poquets els que vivim per a la nostra literatura. No crec que faci bé introduir aspectes que només deterioren el respecte cap als qui treballen. Ho dic pel notable nivell del blog i les seus repercusions en molts humils lectors com els que el seguim amb interès. A més, la novel·la de Canyelles l’he comprat i llegit i m’ha semblat prou fluixa. Us agraeixo de nou les respostes. Encaixada

  10. Worsley

    Des de les illes (i també, perquè no dir-ho, des de la meva ignorància pel que fa a l’honradesa dels crítics mencionats), tal vegada les coses es veuen amb una mica de distància. Una distància, tanmateix, que fa que vegi amb estranyesa aquest debat que s’ha pogut llegir en els comentaris. Diversos punts:

    1. Pel que jo he entès, en el post no es qüestiona la qualitat de les novel·les de Canyelles i de Castillo. De fet, a mi Canyelles no m’agrada gaire, però açò és irrellevant. Allò que es qüestiona és la cohesió interna de les crítiques.

    2. La crítica, els crítics, no pot ser infalible. En ser-ho, deixaria de ser crítica per passar a ser una altra cosa. Açò vol dir que els crítics, per molt bona intenció que posin en la seva feina, també viuen en un món fet de relacions socials, amistats, etc. No podem extreure’ls d’aquest món, ni la seva feina. Com diu l’autor del post, tal vegada no és necesari que s’estableixi un sol criteri a l’hora d’enfrontar aquestes dues novel·les. Però si és així, no ens ha de sobtar que ens demanem quina és aquesta disparitat de criteris i per quin motiu s’ha aplicat d’aquesta manera. Entenc que no es tracta de qüestionar la trajectòria de Castillo i Guillamon, sinó de qüestionar aquest criteri divergent en concret.

    3. En la meva opinió, fer crítica de la crítica no és tan sols recomanable, sinó que és molt necessari per al nostre futur com a cultura. Si jo fos Guillamon, crec, m’agradaria que algú em fes replantejar alguns aspectes d’allò que hom pot considerar com una feina cabdal pel que fa a la literatura.

    Salut, des de Menorca.

    “Quis custodiet ipsos custodes?”

  11. criticadelacritica

    Benvolgut Worsley,

    Com diuen els popups de Windows, “Sí a tot”. Especialment, al que comentes al final de la validesa de la crítica (del que sigui; en aquest cas, de la crítica mateixa). Com Foster Wallace li fa dir a un dels seus personatges:

    “La crítica es una reacción. Y eso es bueno. Si J. D. traza una estrategia de campaña y nadie la critica, entonces puede estar seguro de que la idea es una chapuza, una combinación incorrecta de melodía e imagen, un error que no va a producir, que va a quedarse ahí, sin que los engranajes se acoplen con éxito, sin que se produzca ningún giro dentro del giro de la rueda del mercado. La crítica es necesaria. Hay que tragarla. Significa que te prestan atención. Captura la imaginación. Vende. Amortiza el deseo y vende. Y si ha vendido libros también venderá sucursales de discotecas con espejos. La crítica es lo que llena los asientos de culos”.

    Naturalment, el personatge de Foster Wallace en parla des de la seva visió de les coses, però ens sembla que la crítica com a signe d’una atenció és del tot vàlida. I, en certa manera, podria pensar-se que el cas que li dediquem als crítics de capçalera indica el reconeixement d’un estatus i, alhora, l’exigència (de coherència, per exemple) que correspon a aquest estatus. Curiosament, com més es consolida un crític, o un autor, més exigent hauria de ser la crítica que se li dedica, i no a la inversa, com sembla que passa aquí i una mica a tot arreu.

    Salutacions cordials,
    CdC

  12. Martí Ramis Monterde

    és una reacció, d’acord, però hi ha massa sospita en els vostres comentaris i fins i tot insults d’un tal Naide, que deu ser Nadie perquè no és ningú, no té ni nom. A qui s’ataca? Als que treballen, com sempre. A Julià Guillamon, el crític més important de la literatura catalana actual. I a David Castillo, que ha sigut el responsable d’un suplement cultural durant anys i anys en un país on a tothom li importa un rave la cultura i la literatura. Mentrestant, nosaltres com els moros, barallant-nos entre nosaltres i insultant-nos. Lamentable

  13. Marc Muniesa

    Ramis: Segueixo aquest blog des de fa molt de temps, però hi ha coses, en efecte, intolerables. És una pena perquè té nivell, però es perd en intringulis sobre qüestions internes que només es basen en absurdes teories conspiratives. M’he llegit el llibre de Castillo i és magnífic. No entenc que es permeti acusar de mafiosos a Guillamon i a ell. Són gent independent, que mai no han entrat en política i són difícils de convèncer ni per fer una conferència. Mira’t l’últim llibre de Todorov, de l’Avenç, si no ho has fet. El llibre de Canyelles, fluixet, ho sento.

  14. Julià D. Oms

    Estic d’acord, no sé per quins set sous han de qüestionar la crítica, i a més fer referència al llibre de la contracultura (magnífic també). Hem passat de l’alta cultura a intents primer de comparar Canyelles i Castillo, la nit i el dia, i intentar confondre els lectors amb suposades relacions d’amistat que no venen a tomb. En fi, decebedor pel nivell que té el blog, sí.

  15. criticadelacritica

    Amics Julià, Òscar, Marc i Martí,

    En general, aprovem tots els comentaris; en el cas de Naide, potser no hauríem hagut de fer-ho. Ho tindrem en compte. De totes maneres, em sembla que una cosa és discutir el que diu Naide i una altra, el que diem al post. No són, ni de bon tros, la mateixa cosa ni estan plantejats amb un mateix to. De totes maneres, volem deixar clara una cosa: el que ens interessa aquí, al blog, és fer crítica de la crítica, és a dir, crítica dels textos crítics, de les idees sobre el que és fer crítica i el que és fer literatura que hi ha darrere d’aquests textos i, en última instància, i només de banda, el crític, no tan a nivell personal, com en el sentit de la instància que produeix el text crític i, per tant, responsable dels encerts i dels errors (o incoherències) que podem pensar que detectem. Perquè, per molt que en Guillamon i en Castillo (o qualsevol nom que hi vulgueu posar) siguin crítics tan importants i hagin fet tantes coses per la cultura catalana, no vol dir que no siguin fal•libles, o que no caiguin en alguna contradicció o que la manera com conceben la crítica i la literatura no pugui ser discutida. Al nostre parer, la literatura –com la filosofia, com qualsevol mena d’art i, en definitiva, com qualsevol forma de pensament- no es debilita per la discussió; és, en si mateixa, discussió. El Romàntics discuteixen amb els Clàssics, els formalistes amb els positivistes, els postmoderns amb els moderns, els antics amb els nous, Hesíode amb Homer, Jung amb Freud, el Barthes postestructuralista amb el Barthes estructuralista i així anem teixint una història que, en principi, ens fa més capaços de dir més, o de dir millor. En cap moment se’ns havia acudit que no fos lícit aplicar aquest principi –el de la crítica com a forma de pensament- a la crítica catalana. De fet, la idea de Foster Wallace de la crítica com a reacció implica la crítica com a valoració, com a reconeixement. Dit d’una altra manera, no es discuteix amb algú irrellevant. La pregunta és si ens interessa aquesta discussió o si ja ens està bé que les coses segueixin com estan.

    No volem dir, amb el post, que Guillamon hagi actuat de manera incorrecta; només que ha desactivat un criteri que, activat, podia haver conduit a una crítica negativa del llibre de Castillo. ¿Que sospitem massa? No és una sospita, és un dubte. I, d’altra banda, pressuposar que un crític –qui sigui- és infal•lible o objectiu ens sembla d’una ingenuïtat impracticable després d’un segle i mig d’impugnació sistemàtica de la objectivitat en tots els àmbits del saber, des de la crítica literària fins a l’antropologia, la física o la medicina. Ens costaria de creure que aquesta aquesta independència de tot i de tothom que pressuposeu a en Guillamon (i a qui sigui) fos l’últim reducte d’una objectivitat desapareguda en la resta de sabers.

    Julià, sembla que nosaltres no podem suggerir que, potser, tenint en compte que els crítics són persones i tenen una psicologia i una emotivitat (conscients i inconscients), que, en alguns casos, relaxin el seu criteri, o la radicalitat del seu judici a l’hora de valorar una obra d’algú amb qui tenen una relació, cosa que potser no passa davant de la d’algú amb qui no la tenen. Això no els fa mafiosos ni incorrectes; senzillament, posa en qüestió (una miqueta) la presumpció d’objectivitat i la d’independència. ¿Independència respecte de qui, o de què? ¿De la política? ¿De “l’anar a fer entrevistes”? Potser sí. Però es pot independent de les pròpies preferències, dels propis criteris, dels propis prejudicis i de tota la vida conscient i inconscient que des de fa més d’un segle sabem que regula gran part de les nostres accions? En el sentit d’aquesta pregunta, l’amistat de Guillamon i Castillo (o la seva coneixença, si voleu) vénen del tot a tomb.

    En segon lloc, et sembla intolerable que ens preguntem si no pot ser que la desactivació d’un criteri davant d’una obra (cosa que és el nucli del nostre text, i no la suposada comparació d’obres que ens atribuïu) tingui raons externes al llibre. En aquest cas, la d’una amistat que imaginem ben sana i que no qüestionem. En canvi, no dubtes ni un segon a pressuposar que la nostra intenció a l’hora d’escriure el text és la de comparar llibres incomparables (cosa que no fem) i a “intentar confondre els lectors”, cosa que ens sembla una suposició més mal intencionada que la de preguntar-nos per la disparitat d’un criteri.

    Finalment, “per quins set sous” qüestionem la crítica: bé, el blog es diu Crítica de la crítica, en referència al títol de Todorov en què fa, justament, crítica de la crítica, és a dir, pensa el lloc, els principis conceptuals i epistemològics, des dels quals es fa crítica i, per tant, es pensa el fet literari. Sense aquest exercici de crítica, encara seguiríem amb Saint-Beuve i el seu mètode biogràfic; va ser Proust qui va organitzar una invectiva contra el crític francès més famós, més important i més llegit (que trobareu a “Contra Sainte-Beuve”; curiosament, devia ser qui havia fet més per la literatura francesa del moment) per proposar alguns dels principis teòrics que encara ara fem servir per pensar l’escriptura. Sense aquest exercici de crítica de la crítica no tindríem cap de les aportacions valuosíssimes del formalisme rus. Sense la discussió de Barthes amb l’estructuralisme no tindríem algunes de les idees més riques del postestructuralisme.

    De totes maneres, gràcies pel debat. La discussió és una bona manera de treure profit al desacord.

    Cordialment,
    CdC

  16. Martí Ramis Monterde

    Una cosa és el debat i una altra el linxament. I si acabam acceptant els insults i les difamacions acabarem com el llibre de Todorov sobre la Guerra Mundial a França, que no crec que sigui l’objectiu. Vosaltres heu començat amb la sospita i el vostre comentarista ha introduït terme com màfia, que resulta extramament ridícul enmig de l’anèmia que pateix el món del llibre català. Si això és debat, podem plegar!

  17. Amateur

    Home,
    “linxament” és l’acció de linxar, és a dir, executar algú sense formació de procés. En el post estricte, molt discutible (després ho dic), no hi veig cap difamació estricta. Alguna insinuació? Sí, la veig. Matisada després als comentaris. És a dir, hi ha hagut un procés. Però tampoc no veig enlloc l’execució; demà sortirà “La Vanguardia”, el suplement allà hi serà, etc. No exageri, senyor Martí! D’altra banda, és molt curiosa la seva recuperació de la ideologia de la resistència, el “puix parla català, déu li’n do glòria”. Expliqui’ns, millor, per què; poc servei li fan al país els que l’utilitzen per protegir-se. Al cap i a la fi, si enllacem allò que vostè recordava que David Castillo ha dirigit durant anys i anys el principal suplement en català amb l’anèmia en el món del llibre en català que ara indicava, ¿hem de deduir que està insinuant alguna cosa? No, veritat? Doncs tampoc acabarem com França durant la guerra, o no serà per això!
    L’apunt em sembla discutible, però; més que res per enrevessat. Ja sé que ja ho han explicat altres vegades, però el pinyol era la qüestió del realisme. I hi donen molt de giravolt. Però és que ja ho havien explicat altres vegades; és com una voluta que fan al voltant del tema. Podrien criticar algun crític que no fos el Guillamon, per variar? Al final el pobre home se sentirà ofès, déu nos en guard!

  18. Martí Ramis Monterde

    Poca cosa que tenim i sempre la critiquem, però sense fer-hi res profitós. Potser vostès són molt intel·ligents, però caldria sortir de les inèrcies de sempre per construir alguna cosa que no sigui tan amateur, francament. D’amateurs, en sobren…

  19. Juan

    Benvolguts,

    acabo de llegir per tercera o quarta vegada les dues ressenyes d’en Guillamon, primer l’una després l’altra, adés l’altra, adés l’una. He tornat a repassar atentament la vostra entrada i tots els comentaris que ha suscitat, i que, com a lector, també agraeixo profundament. Moltes coses de les que s’han aportat em semblen interessants i profitoses per al debat.
    Pel que fa a la diferència de criteri d’en Guillamon a l’hora de jutjar l’obra de Castillo i de Canyelles em sembla que és impepinable, salta a la vista i clama al cel. Sobre quin n’és, però, el motiu, se m’ocorren diferents hipòtesis. En primer lloc, i aquesta és una hipòtesi que caldria descartar de seguida, és que Guillamon, senzillament, hagi evolucionat i mudat de criteri. Sobre l’evolució dels criteris d’un crític –i em sembla que és un assumpte que tard o d’hora s’hauria de tractar: ho fan els editors quan es penedeixen públicament d’haver publicat o de no haver publicat tal o qual llibre; ho fem els lectors quan rellegim un llibre que recordàvem amb delit i ens decep, o quan donem una segona oportunitat a un llibre que de sobte, inesperadament, ens captiva, i somou –, o sobre l’evolució, en aquest cas particular, dels criteris valoratius de Guillamon, totes les proves que tinc assenyalen més bé en la direcció oposada. Personalment, i me’l llegeixo cada dimecres, la seva obra crítica em resulta perfectament previsible, tan argumentalment com formal, tan estructuralment com conceptual. (De vegades he arribat a pensar que fa servir una plantilla, i que aquesta plantilla, tard o d’hora, acabarà per venir de sèrie amb qualsevol versió legal de MS Word.) Mires el títol, l’autor i l’editorial, i ja pots fer-te una idea de com acabarà la cosa. De vegades t’equivoques, és clar, i li reconeixes cert mèrit, però no malauradament això no passa gaire sovint.
    L’altre pregunta que això, de retruc, em suggereix, és quin seria, per entendre’ns, el criteri de validesa que situa Guillamon en la primera línia de la crítica catalana: si el nou (l’aplicat a Castillo) o el vell (el que cau sobre Canyelles). Seria un bon tema per a una tesi, n’estic segur.
    S’ha parlat abans (em sembla que era l’Òscar Igual) de la independència o suposada independència d’un crític. Perdoneu-me però jo, a aquestes alçades del segle XXI, ja no m’ho empasso. O no almenys en el cas de la crítica d’urgència, de batalla, que és la que ara ens interessa. Diria, de fet, que una dels marcs definitoris del lloc que ocupa el crític avui dia dins la institució literària (potser des de mitjan segle XX) és precisament la dependència, i sobretot la consciència d’aquesta dependència. Creure’s independent o voler figurar com a tal és una mostra o bé de supèrbia o bé d’ingenuïtat.
    Al meu entendre, una de les virtuts més apreciables d’un bon crític –és a dir, d’un crític que, a banda de posseir formació, lectures, memòria literària, capacitat d’anàlisi en la lectura i de síntesi en l’escriptura, etc., etc., és conscient del seu paper i del que alguns lectors n’esperen– és ni més ni menys aquesta capacitat d’exercir el seu paper malgrat aquesta dependència, d’assumir aquesta circumstància com un fet definitori , necessari, imprescindible del seu ofici. La tensió fruit de saber-se dependent és i la voluntat de desfer-se, en la mesura que sigui possible, d’aquesta dependència és una de les virtuts –insisteixo: al meu parer– que ha de tenir qualsevol crític, com diem en castellà, «que se precie».
    Val a dir, i de seguida acabo amb això, que pot tractar-se d’una dependència econòmica (criticar un llibre publicat per un segell pertanyent al mateix grup propietari del diari en què es treballa), d’interessos personals futurs (criticar el llibre d’algú a qui saps que et tocarà demanar-li un favor), d’interessos personals passats (criticar el llibre d’algú a qui li deus un favor) o d’interessos, diguem-ne, sentimentals (criticar el llibre d’un company, d’un col•lega, d’un amic). M’imagino que hi ha tantes formes de dependència com relacions econòmiques, polítiques i socials.
    És com quan un ressenyista es lamenta del poc temps que té per llegir i redactar un article, o de les 300 o 600 o 900 paraules escasses de què disposa per confegir-lo. Doncs no, bon home, aquestes són justament les condicions de la crítica d’urgència, els trets que la defineixen i que li atorguen la importància que té.

    L’excel•lència en la direcció del suplement de l’ Avui per part del Castillo mereixeria un comentari a part –i ja m’excedeixo–, com també el necessitaria per reflexionar i debatre amistosament sobre l’afirmació del Martí Ramis, que considera en Julià Guillamon el crític més important de la literatura catalana actual.

    Ben mirat, si vull parlar de tantes coses, potser que m’obri un bloc. De pas, no envairia la casa dels altres amb comentaris excessivament llargs.

    Us agraeixo, companys de Crítica de la Crítica, la tasca que feu des del vostre bloc. Em sembla d’una gran salubritat intel•lectual.

    Juan

  20. Juan

    Amb la vènia: la resta d’hipòtesis les deixo per un altre dia (resumides, per descomptat).

    Salut.

  21. Someone

    A l’Avenç del llibre de David Castillo en parla Simona Skrabec…i quina diferència (respecte la cosa anterior publicada a La Vanguardia): potser massa llarg i serpentejant, però amb criteri i matisos. I amb sentit i voluntat crítica.

  22. Marta Senillosa

    Bona crítica la de la Simona al bon llibre de David Castillo, crec que fa diana, sobretot en la recerca de l’antigènere o potser un gènere híbrid entre la novel·la, la poesia i el dietari. Em sembla que va ser Buttor qui va proposar el final dels gèneres i és literatures com la francesa i la catalana on es percep més aquesta voluntat. Felicito la Simona, gran crítica amb sentit i visió internacional. I bon gust

  23. Alpisti

    No sé si hem llegit la mateixa crítica…o sí és tan ambigua que. s’hi pot deduir una cosa i la contrària: tant un elogi com una critica severa…això em semblaria una mica un defecte de la critica aquesta de Simona Sckabec l’Avenç, que malgrat tot està molt bé…a banda, ¿bon llibre, el del Castillo? no m’ho ha semblat pas.

  24. M.R. Monterde

    Doncs se li hauria de preguntar a ella si cadascú diu una cosa diferent. He comprat per el llibre i la revista per curiositat (gairebé 30 euros tot plegat): I si això és una crítica negativa, doncs tots els escriptors voldrien crítiques negatives d’aquesta mena. Crítica poètica d’un llibre que m’està agradant com les novel·les bones d’en Juan Marsé. No entenc massa a Alpisti, de fet no se li entèn ni el nom. Em sembla que hi ha massa ressentiment, però parleu de llibres bons tot i que en alguns moments el gust és massa cítric. Us recomano algun estabilitzant estomacal. De res.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s