El sentit d’una antologia (I)

    Al pròleg que Lolita Bosch escriu per a Veus de la nova narrativa catalana, hi trobem el passatge següent:

    (…) a l’hora de fer aquest llibre, no he tingut cap vocació canònica ni panoràmica ni acadèmica ni històrica ni crítica. Sinó lectora. Aquí no trio, llegeixo com llegiria quan sóc a casa, sola, en silenci, amb desordre. I encara que això podria voler dir que no he pensat en les coses que hauria de pensar per tal de fer un llibre com aquest, no ha estat així. Perquè entenc que VEUS és la meva responsabilitat. I no només ho entenc sinó que reconec en aquest llibre el meu procés lector, el meu recorregut personal i una íntima recerca durant un temps concret de la meva vida. I m’hi veig. I és per això que considero que aquest llibre és una de les moltíssimes mirades amb les quals podem llegir, avui, la nova literatura catalana. Però que n’hi ha d’altres, tant o més interessants que la meva (…).

    Hi ha alguna cosa de disculpa en el text de Lolita Bosch (i fins i tot de defensa) que es tradueix en una proliferació estranya de figures de l’imaginari de la intimitat: al llarg del pròleg se’ns diu, de totes les maneres possibles, que Veus és un projecte personal, producte d’una “recerca íntima”, d’una lectura en solitud, d’un gust “tant o més interessant” que qualsevol altre, etcètera, amb la qual cosa Lolita insisteix en el que ja avisa al fragment que hem citat: que l’antologia no pertany a cap dels àmbits que pensen la literatura des d’una pressumpta objectivitat (això és, de l’acadèmia, de la crítica o del cànon literaris). Aquesta qualitat d’antiantologia es posa ben aviat en evidència davant de l’absència de temes comuns, de recerques compartides, d’inquietuds formals  o discursives dels quaranta-un autors que agrupen les tres-centes trenta pàgines d’antologia; l’únic que tenen en comú els textos i els autors és el fet d’haver estat llegits per Lolita Bosch[1]. Aquesta subjectivitat blinda l’antologia, en la mesura que difícilment es podrà qüestionar la pertinença d’un o altre text en la selecció o la validesa del criteri que s’ha seguit; si hi són, és perquè han agradat a Lolita Bosch i, com a màxim, el crític en discòrdia podrà discutir el gust de l’antologadora, però en la mena de discussió que hauria de circumscriure’s al límit d’una tauleta de cafè o de la barra d’un bar.  Si això és així, i el pròleg de Lolita Bosch blinda el sentit de l’antologia, ¿per què tenim aquesta sensació de defensa i de disculpa? ¿Davant de qui es disculpa? ¿De què es defensa?

    En última instància, aquestes preguntes ens porten a una altre de fonamental que fa referència al seu sentit. ¿Per què s’antologa? Potser la resposta més immediata tingui a veure amb diverses formes de cànon: es fa una antologia de les millors obres d’una literatura, o d’una època determinada d’una literatura, o d’un moviment concret, o d’una mena determinada d’escriptura. També trobem antologies del millor -sovint, dels millors contes- de l’obra completa d’un autor; en tots dos casos, la voluntat antologadora és canònica, o canonitzadora: es busca la fixació del que és més rellevant, popular, reeixit o representatiu d’una literatura o d’un autor. N’és la foto fixa, el que s’enviaria del que sigui que s’antologa en la nau hipotètica que ha de salvar el patrimoni humà a El legislador, d’en Palol.  Després hi ha les antologies especialitzades -com la de Víctor Martínez-Gil Els altres móns de la literatura catalana– en les quals l’antologia es fa responsable d’un afany de visibilització -en el cas de la de Martínez-Gil, de la mena de sensibilitat gòtico-cièncioficcional que travessa la literatura catalana-  i de les quals interessa, sobretot, el biaix. Finalment trobem la mena d’antologia-manifest que recull una tendència concreta de la creació contemporània i que també busca, com l’especialitzada, la visibilització d’una constant o constants que comparteixen les obres antologades, però en una direcció diferent: pensem, per exemple, en Mutantes, una antologia de la nova narrativa espanyola en la qual s’utilitza la capacitat canonitzadora de l’antologia com a gènere per a reivindicar una forma d’escriptura que s’autopercep com a marginal. És el moviment que va de la perifèria al centre per mitjà d’un gènere que s’utilitza com a declaració d’intencions. En aquest panorama (parcial) d’antologies, Veus seria el producte d’una lectura que vol donar compte de certes preferències no especificades (potser hauria estat interessant saber per què li han agradat aquests textos i no d’altres) i que oposa el plaer, com hem dit, a la creació d’un canon.

    En certa manera, d’aquesta selecció relativament exhaustiva -en la qual hi ha cosa publicada, inèdits i fragments de novel·les- es desprèn un esforç de visibilitzar l’escriptura contemporània, però sense pensar-la. A diferència d’una antologia com la de Joe David Bellamy (Superfiction, or the American Story Transformed. An Anthology), que a mitjan setanta es va proposar visibilitzar -i pensar- la mena d’escriptura que hem acabat per anomenar postmoderna, la de Lolita Bosch es queda en selecció, en llistat; la de David Bellamy, a més d’aquesta selecció -i d’una introducció que no parlava tant d’ell, o del procés de creació del llibre, sinó del seu objecte- organitzava els textos en cinc categories segons la mena d’elaboració estètica o de tret que els distingia. Encertades o no, aquestes cinc categories feien alhora de primera aproximació als textos i d’elements per a una futura hermenèutica. La de la Bosch tria, però deixa que sigui el lector qui encerti el sentit d’aquesta tria i, en última instància, de la mena de nova narrativa que es tracta com a objecte antologat, cosa que no sabem si és el signe d’un respecte envers el lector, o d’una mandra d’autor.


[1] Cosa que fa que ens preguntem ¿com ha llegit Lolita Bosch? Què ha buscat mentre llegia? Què ha volgut visibilitzar o invisibilitzar? A què ha estat sensible i a què insensible? Ella mateixa ens n’ofereix una resposta més endavant, a la pàgina 14, quan remata una espiral de preguntes amb la de Qui som, literàriament, avui? Així, Veus s’ofereix com un retrat de família que prova de respondre a aquesta pregunta rectora sense respondre a la influència dels noms consagrats, de les reputacions o dels premis. Aquesta voluntat de llegir de manera desprejuiciada fa que Veus es presenti com una mena de playlist literària més inclusiva que no pas excloent, en el sentit que no treballa per a solidificar cap cànon ni per establir alguna mena de jerarquia.
Anuncis

3 comments

  1. Amateur

    Una playlist, certament… però una playlist de pagament. Al final, potser el problema és aquest: voler esquivar la pretensió canònica, excloent, etcètera, en un format que hi cau gairebé per principi; aleshores, l’operació queda reduïda al mínim comú denominador, que seria pagar per conèixer els gustos de Lolita Bosch. I aquests gustos segurament tenen interès: ara bé, i s’agraeix, feia falta una captació de benevolència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s