(acabant l’estiu)

    
    Eloy Fernández Porta al seu Afterpop: “El Acme Novelty Library de Chris Ware no es inferior a la cultura literaria, sino superior a la concepción de la cultura dominante: su lectura pide, y aun exige, algunas nociones de deconstrucción, historia del cómic underground, teoría de los media y no poca sicología”. El còmic de Ware, doncs, treballa des d’aspectes de l’alta cultura que alguns agents d’aquesta mateixa alta cultura no contemplen com a tals i, per tant, la transgredeix, la desborda. Aquest gest demana, com a bona transformació activa, una transformació reactiva conseqüent. La proliferació de l’ús de la teoria (de la mena que sigui) i la legitimació del bagatge cultural (de la mena que sigui) en la creació literària (o de la mena que sigui) demana una mena de lector cada cop més format. ¿Hi ha crítics capaços de llegir aquestes obres noves? De llegir-les des d’on demanen ser llegides, és clar. Per a no entendre-les sí que n’hi ha, tots encantats de prendre per gratuïtes les estratègies o les referències que no entenen i tranquils de limitar els universos culturals que no senten com a propis en això de la “literatura jove” o “de moda” o “generacional”.
   
    Oblidem això del crític com a lector ideal: el crític ja no és aquell lector capaç de llegir-ho tot (que coneix totes les tradicions i totes les poètiques); al contrari, sembla que hi ha crítics que són lectors excel·lents d’un autor, o d’una obra, o d’un tipus d’escriptura (és a dir, que els entenen amb una profunditat que a d’altres crítics se’ls escapa, potser perquè els han llegit tota la vida, potser perquè els han estudiat, potser perquè es coneixen personalment o per una suma de totes les anteriors) però que, ahora, són lectors ineptes d’altres autors, o d’altres obres, o d’altres menes d’escriptura. ¿És possible que aquests crítics no facin, de l’autor, o de l’obra, o del tipus d’escriptura que saben llegir el grau zero des del qual ho llegeixen tot? ¿O sigui, el centre del canon?
   
    Seguim, una mica com tothom, la iniciativa de l’Arafaremundiari.cat i ens adonem que han preguntat pels articulistes de referència, pels diaris de capaçalera (i el que ens faria canviar de diari), pels blocs preferits i pels diaris ìnternacionals de referència, entre d’altres coses, però encara no han preguntat per la mena de crítica literària que els lectors voldrien per a un nou diari. Esperem que no sigui a) perquè no hi inclouran cap mena de suplement cultural o d’espai de crítica literària ni b) perquè no creuen que la crítica literària sigui un aspecte que pugui modificar-se o replantejar-se. No ens ve massa de gust apuntar una nova oportunitat perduda per a començar a pensar seriosament la literatura contemporània des d’una tribuna que, com a mínim, sembla que pot ser interessant. Si trobem la mateixa ressenya tripartita (nota biogràfia-resum de l’obra-valoració sense espai per a l’argumentació) trencarem alguna cosa o ens arrencarem els cabells amb els dits.
    
    Pensar seriosament la literatura contemporània. Que cadascú entengui el que vulgui per seriosament, però que es pensi, siusplau.  De nou, Fernández Porta, quan observa que el pop, a diferència de la literatura, es pensa en la seva fenomenologia present, sense estigmatitzar la moda o les etiquetes passatgeres, perquè entén que els músics es relacionen productivament amb aquestes etiquetes. Els escriptors, en canvi, sembla que només es relacionen amb una idea de tradició intemporal i marmòria i que és en relació a aquesta tradició que se n’ha de pensar l’obra. Ens sembla que aquesta posposició de la reflexió sobre la producció d’un autor contemporani té a veure amb el que alguns anomenen el filtre i que no és altra cosa que una mena de confiança vaga en què “el temps posarà les coses a lloc”. Aquesta antropomorfització del temps és infundada, per no dir estúpida, a no ser que per “temps” es vulgui dir la llarga llista de lectors que han provat d’entendre una obra i discriminar-la de la resta d’obres, preferir-la o detestar-la, interrogar-la, fer-la dialogar (o sigui els lectors que han escrit a favor d’una obra, que l’han defensat o l’han detestat, etcètera). El temps no té cap mena de competència lectora. Dipositar-hi la confiança és delegar una responsabilitat i, en certa manera, admetre implícitament una mandra o una ìneptitud, cosa especialment perillosa quan significa que, per principi, no es llegirà cap lector viu, com si la vida fos el senyal d’una mala prosa.
 
    Ahir, en una entrevista (¿promocional?) que li feia la Rosa Maria Piñol a La Vanguardia, Sergi Pàmies comentava que alguns dels contes del seu nou llibre, La bicicleta estàtica, té una dimensió metaliterària. Concretament, pel que es desrpèn de la pregunta de l’entrevistadora, ho fa per mitjà de la comparació entre un conte i un fill. Víctor García Tur també va treballar aquesta comparació (García Tur ja la tractava de tòpic) a l’últim conte de Twistanschauung. Tenim curiositat per veure com parla la crítica del conte de Pàmies (encara que només sigui una menció de passada); ja sabem com van tractar (més o menys) el de García Tur.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s