El problema de la “bona història” (ben explicada)

   John Gardner apuntava en alguna de les obres que dedica a l’escriptura que hi ha dues menes de text i d’escriptor: els que sostenen alguna cosa i els que, immediatament es dediquen a parodiar-la. Aquesta distinció (simplista, però amb la mena de simplisme seductor dels escriptors anglosaxons) indicaria la separació entre la ficció i la metaficció, és a dir, la ficció que explica una història i en fa, al seu torn, la seva història. Aquestes dues sensibilitats creatives dialoguen al llarg de tota la història de la literatura; sempre que una forma s’esgota per repetició, la ironia, la paròdia i, en definitiva, el gest metaficcional apareixen per evidenciar aquest esgotament i indiquen la necessitat d’un canvi de paradigma. És la teoria de l’estranyament dels formalistes aplicada a la teoria de l’evolució dels gèneres literari: un estranyament que acostuma a implicar un major grau de consciència de la tradició, o, si més no, una major voluntat d’explicitar-lo, d’inscriure’l formalment a l’obra.

   Seguint amb aquesta dialèctica, s’acostuma a pensar que, en un moment determinat de la història de la literatura, es produeix una escissió entre el que podríem anomenar formalistes i, per oposició, contingudistes. Els primers privilegiarien l’atenció en el discurs, en tot el que, artificialment, podem fer caure en el sentit de la forma i acabarien per fer, de la faula, una mera excusa per al desplegament d’una prosa perfecta. Els segons, en canvi, es concentrarien en la riquesa de la faula i abandonarien la problemàtica del discurs precisament perquè no el percebrien com a problema (d’aquí que els formalistes, els estructuralistes i, finalment, els narratòlegs, hagin extès la idea que la qualitat d’una obra literària dèpèn del seu domini de la tècnica). Aquest és, segons David Viñas, un dels trets principals de l’escriptura de best-seller, tal i com l’exposa a la interessant El enigma best-seller (Ariel, Barcelona 2009). De fet, el best-seller menysprea la importància de la forma com a problema (és a dir, com el vehicle d’una tradició que s’hi ha fossilitzat, com si la forma no fos, també, susceptible d’una historització o d’un comparatisme, és a dir, com si fos, només el trasllat d’un contingut)[1]. No és estrany, observa Wlad Godzich, que s’associin els productes de la cultura de masses al desenvolupament de la trama, de la història, mentre que la cultura d’elit tendeix a desafiar la trama i prefereix obres en les quals s’eviti la serialització acumulativa de l’acció (Viñas, pàg. 112).

    Una de les demostracions palpables de la observació de Viñas (o d’un primer aspecte d’aquesta observació) és el Maletes perdudes, de Jordi Puntí, escrit, com ha manifestat en diverses entrevistes, des d’una felicitat de narrar que es tradueix en el que Puntí troba a Tirant lo Blanc: que hi passen moltes coses. Carles Geli feia èmfasi en el pes de l’argument; sigui com sigui, estem parlant del mateix, això és, del retorn a la faula (i, per què, no, d’un cert descrèdit de qualsevol assaig o experiment que tingui pretensions intel·lectualoides -un altre concepte en descrèdit- o vulgui projectar-se, no tant com a obra acabada, sinó com a pregunta o com a punt de partida. En aquest sentit, sembla que sempre que es vol defensar la figuració o un cert realisme se cita allò de Burroughs que diu que, quan parlem d’experiment, és només per referir-nos a un assaig que ha fracassat, cosa que té un punt de pervers si tenim en compte que Burroughs dirigia la frase cap al sentit contrari del que busquen els que el citen). Ara bé, intuitivament ens posaríem tots d’acord a no fer caure Maletes perdudes en la categoria del best-seller (tot best-seller és contingudista, però no tot condingudista és best-seller). El que ens sembla significatiu, no obstant, és que tant el best-seller com la literatura catalana que es reivindica com la millor del moment participin d’aquest mateix retorn a la faula. De fet, es diria que, a hores d’ara, són els contingudistes els que menyspreen els formalistes, invertint el gest de què es queixava Pérez-Reverte.  No fa pas gaire, Llucia Ramis es ventilava l’escriptura afterpop dient que prioritzen la forma sobre el contingut i “això està desfassadíssim”.  Del que es tracta, doncs, és d’escriure una bona història ben explicada (sense collonades textuals, afegiria en Llavina).

     Ens agradaria, si no defensar una tesi contrària, proposar-ne una de pacificadora, partint del fet que no hi ha cap estètica que no impliqui alguna forma de reflexió teòrica o crítica sobre la tradició literària. Ho diu Ricardo Piglia al Crítica y ficción: “No creo que existan escritores sin teoría: en todo caso la ingenuidad, la esponteneidad, el antiintelectualismo son una teoría, bastante compleja y sofisticada, por lo demás, que ha servido para arruinar a muchos escritores” (pàg. 10).  Això no vol dir que qualsevol cosa escrita tingui el seu grau de reflexió implícita, sinó, al contrari, que no hi ha escriptor, en el sentit fort, exigent de la paraula (i aquí pivota l’argument de Piglia) que no tingui teoria; que la tradició està constituida per un diàleg implícit o explític i que les grans obres són obres que, entre d’altres coses, parlen de l’escriptura, de la literatura i de la seva (im)possible relació amb el món. Per això, la idea de la “bona història ben explicada” -que funciona amb un pes innegable com a criteri crític i editorial- resulta sospitosa si és, simplement, la resposta a una incapacitat hermenèutica. John Barth, quan formulava la seva literatura de l’esgotament, manifestava l’angoixa, específicament postmoderna i tan vàlida llavors com ara, d’haver d’escriure després dels grans mestres de la modernitat (Beckett, Borges, Joyce, etc.) que comporta una segona angoixa (a banda de la contemporània d’haver d’escriure després dels grans mestre de la postmodernitat): la de no poder escriure al marge d’ells, és a dir, la de no poder retornar ingènuament al segle XIX com si no haguessin passat això, Beckett, Borges o Joyce. Si la literatura postmoderna d’un Barth, un Pynchon o un Coover s’ha acabat tornant, d’alguna manera, canònica, és precisament perquè proposen una manera de seguir escrivint que integra el llegat modern i el propulsa endavant. No hi ha veritable originalitat fora de la tradició, deia Eugeni d’Ors (i recordava Vallcorba en una de les entrevistes del tour Quaderns Crema) Després, Foster Wallace, assajarà un gest similar respecte dels postmoderns.

    La pregunta fonamental que anunciem fa referència a la consciència d’aquest llegat (i que ja havíem comentat respecte del període textualista català): naturalment, podem retornar a la història, al personatge, a la lògica seqüencial i a totes les instàncies que l’experimentació del segle XX ha declarat obsoletes, ineficaces i insostenibles, però només si en aquesta restitució hi ha una consciència crítica del que ha estat el segle XX. Se l’ha de pair, de rellegir, d’assimilar (i, per a ser contemporani, se l’ha d’haver paït, rellegit, assimilat). El que no val és ignorar-lo. En la negació del textualisme dels setanta (i, per extensió, de l’assaig, de l’experiment, de la literatura com a problema, entre tantes altres coses) ¿què hi ha d’ignorància i què de diàleg? ¿S’ha passat per l’angoixa que mencionava Barth a l’hora de bastir una proposta estètica? ¿O estem tornant a la història ben explicada d’una manera acrítica, ahistòrica i, per tant, incapaç de sostenir una tradició futura? Potser la diferència entre Puntí, Ramis i Pérez-Reverte depengui justament d’això.


[1] Les paraules d’un Pérez Reverte sobre Sender (i, al capdavall, sobre sí mateix) són, en aquest sentit, escruixidores. Diu Pérez Reverte (citat per Viñas, pàg. 112): “El estilo, que por cierto poseía, no era para él más que un instrumento, una herramienta eficaz al servicio del acto principal, narrativo: contar bien una buena historia, y aproximarnos al corazón del hombre, a nuestro corazón, a través de ella. Por eso, en este país de soplapollas donde los cortadores del bacalao cultural jugaron durante décadas, y ahí siguen algunos, a despreciar todo lo que no fuese experimentalismo y estilo floripondioso, aunque no hubiese nada debajo, Ramón J. Sender, pese a que la segunda edición de su primera novela, Imán, alcanzó en 1933 una tirada de treinta mil ejemplares –un best-seller para la época- fue considerado desde la guerra civil escritor de segunda fila, especie de reliquia extraña de otros tiempos que vivía en el extranjero y se empeñaba en el acto decimonónico, obsoleto, de contar. Olvidando esos mandarines de la culta latiniparla que, en literatura, lo poético puede surgir tanto del estilo como del fondo contextual, y que muchas veces lo primero es sólo artificio –cítenme ahora mismo de memoria, si pueden, los títulos de cuatro novelas de Fulano, Mengano o Zutano que en su momento fueron saludadas por la crítica oficial como obras maestras imprescindibles- , mientras que lo segundo es de más denso calado, y permanece. Y explica”.
Anuncis

2 comments

  1. El Llibreter

    En el cas de Maletes perdudes, Jordi Puntí pot parlar de la felicitat de narrar però trobo que cal evitar —tal com vaig indicar en un altre blog— de caure en la fal·làcia intencional. Atribuir a Jordi Puntí una certa tendència contingudista pot distorsionar el resultat final de Maletes perdudes, que és una reflexió molt pertinent sobre la possibilitat de narrar i això és molt i molt contemporani. Els quatre protagonistes i narradors no són escriptors professionals i la novel·la és el resultat de les diferents estratègies narratives que imiten per tirar endavant les seves històries: novel·la i cinema principalment, de Dickens a Hollywood, alta i baixa cultura —si aquesta distinció encara és vàlida en el sentit tradicional de l’oposició. La crítica sobre Maletes perdudes encara s’ha d’escriure i no es pot fer des de la crítica habitual al país, que consisteix a aplicar el motlle ideal sobre el resultat particular per comprovar si hi encaixa. La crítica sobre Maletes perdudes serà des dels estudis culturals —és a dir: dedins enfora— o no serà.

    Salutacions cordials.

  2. criticadelacritica

    Benvolgut Llibreter,

    Que Maletes perdudes és una restitució del plaer d’explicar històries ens sembla innegable; ara bé, no es tracta d’una restitució ingènua. En el cas de Puntí, l’artefacte literari en el qual apareixen i prenen sentit aquestes històries té a veure amb la observació, dolorosament contemporània, que la realitat (i, dins de la realitat, la construcció d’una identitat que, alhora, passa per la construcció d’un passat) és discursiva. En aquest sentit Puntí ens ha fet pensar aquest home manuscrit de Baixauli o els contes de Bagunyà, on apareix aquesta lluita a vida o mort per confegir, per tancar una versió sobre la pròpia vida. Tots ells (els de Puntí, els de Baixauli, els de Bagunyà) són personatges que treballen contra la paraula per treure’n alguna cosa que s’assembli a ells mateixos. En aquest sentit, els quatre cristòfols impregnen el lector d’aquesta felicitat de narrar perquè, en la mesura que es narren, que s’expliquen, són. Potser la felicitat de narrar no sigui, doncs, la de Puntí, sinó la dels cristòfols.

    Ara bé, la mena de complexitat i de subtileses de l’artifici de Puntí són l’oposat de les marcades de paquet d’un Pérez-Reverte i no ens sembla que es trobin tampoc en Ramis (que potser seria a mig camí entre l’un i l’altre). El contingudisme de Puntí és, doncs, el producte d’una sana digestió de la tradició literària; es nota que ha reflexionat sobre el fet de narrar, que en proposa respostes i que ha fet, d’aquestes respostes (o d’unes possibles respostes) el nucli de la seva novel·la. Els altres narren i prou. Per això hem cregut (amb encert o no) que el triangle ens servia de plataforma per a la pregunta del post, que ens sembla que pot servir per a fonamentar aquest criteri crític que sempre sembla que s’escapa, sempre un pas més enllà.

    Salutacions cordials.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s