Molt gran, el Gran Moment

    Si una cosa se li ha de reconèixer a Julià Guillamon és una capacitat extraordinària de superar-se. Això, si entenem que superar-se consisteix a anar eliminant els impediments que dificulten la proclamació sense embuts del propi programa estètic, sigui on sigui, sigui com sigui, és a dir, si superar-se vol dir prescindir de la mena de contextos que (potser) no s’adiuen o (potser) no justifiquen aquesta proclamació, com és, creiem, el cas que ens ocupa: la crítica del llibre de Joan-Lluís Lluís Xocolata desfeta. No sorprendrem ningú si diem, de la crítica de Guillamon, que, no només és biografista i pseudosociològica, sinó que, últimament, s’ha dedicat a demanar a tots els escriptors que no siguin Quim Monzó que no perdin temps construint un projecte literari personal i que es dediquin a fer de sociòlegs. En Guillamon en diu “parlar de la realitat”, però, en certa manera (en parlarem en posts posteriors) sembla demanar que construeixin una certa idea compacta i explicada de realitat a partir de la qual es pugui bastir el que sembla interessar tantíssim als crítics: un comentari, no sobre la literatura, sinó sobre la mena d’observacions (costumistes o no, generacionals o no, urbanes o no) i de realitats que aquesta literatura “retrata”. Retornem, doncs, al mirall d’Stendhal i a la demanda d’un realisme poc problemàtic, això és, de digestió fàcil. Tampoc sorprendrem ningú si  assenyalem que, en l’últim any de ressenyística del nostre crític, es pot detectar una divisió clara entre els que practiquen aquest realisme fàcil (obres celebrades) i els que no (tractades, en el millor dels casos, amb condescendència i, en el pitjor, amb violència), si bé hi ha alguna excepció relativament sorprenent que ha fet que aplaudís les obres de Sales i Carreras, per posar només dos exemples, des d’una (no falsa, però, com a mínim, contradictòria) sensibilitat cap a la prosa suposadament experimental.

    Ara bé, si una obra no permet la lectura sociològica -és a dir, la reivindicació d’una major implicació amb “la realitat”, que Guillamon pensa en termes de “proximitat” o de “llunyania”, completament indiferent al segle i mig de filosofia que ha dinamitat qualsevol idea ingènua d’una realitat exterior o independent de qui sigui que la contempla, la concep o la dedueix-, si un tipus d’obra ha de ser immune a l’exigència realista és l’exercici d’estil. Un exercici d’estil, per naturalesa, és un exercici de retòrica. L’exercici d’estil participa de la concepció intransitiva del llenguatge, en la mesura (i aquesta és la única lliçó que Guillamon no sembla haver trobat en l’obra de Queneau, el comentari de la qual, a la crítica que comentem, dedica un paràgraf sencer i generós) que busca afirmar les possibilitats dramàtiques del llenguatge en la consideració de les seves diverses variants: en el cas de Queneau, noranta-nou i en el de Joan-Lluís Lluís, cent vint-i-tres. Hem dit possibilitats dramàtiques: efectivament, una de les troballes de l’obra de Queneau ha estat, justament, la de convertir el tema amb variacions en una estructura dramàtica que es llegeix (i aquesta es podria considerar una de les sorpreses que depara la primera lectura dels Exercicis d’estil: la de descobrir, en la identificació del que és igual i del que variable en cadascuna de les execucions, una progressió dramàtica no figurativa, això és, exempta de tots els elements que tradicionalment conformen la narrativa clàssica i, així i tot, capaç de suscitar tota mena d’emocions, siguin intratextuals o intertextuals). D’aquesta manera, el llenguatge es troba a sí mateix com a tema, però no en la línia agònica de Mallarmé sinó en la lúdica dels Oulipo, cosa que Lluís declara al seu pròleg.

  Llavors, no comprenem la segona part de la crítica que Guillamon hi dedica, d’on hem extret el primer Gran Moment de la Crítica Catalana, i que apareix sota l’intertítol d'”Artificio y vida real”. En aquest fragment, Guillamon diu, de Lluís Lluís, que és un bon novel·lista i que el missatge de Queneau encara és vigent, però, que Xocolata desfeta està “massa allunyat de la vida real” i que Lluís està “atrapat en el seu artifici” (no l’obra, compte, sinó el propi Joan-Lluís Lluís) i que “tendeix a la retòrica”. No entenem si el que esperava trobar Guillamon en una recreació dels Exercicis d’estil de Queneau eren jornalers argelins mal pagats, una lectura política del cas de Fèlix Millet o els vaivens de la Sagrada Família, però ens sembla que si un tipus d’obra es pot permetre estar “allunyat de la vida real” o “tendir a la retòrica” és, precisament, l’exercici d’estil. Bé, no hi tendeix; l’exercici d’estil és una obra radicalment retòrica. Que les seves conseqüències puguin llegir-se en termes socials és una altra cosa; en són les conseqüències (és a dir, el fet que s’escrigui una obra com Exercicis d’estil contra un ús de la llengua magre i redundant; preservar el sentit de les paraules de la tribu, vaja), no el contingut de l’obra, el que pot suscitar lectures no retòriques, el seu tema (si és que es pot separar una dimensió de l’altra en una obra com la de Queneau o de Lluís, que no) no hauria de valorar-se en funció de la seva capacitat de representar mimèticament una realitat determinada perquè l’objecte de l’exercici d’estil és el llenguatge mateix. D’altra banda, ens agradaria saber quin és el missatge de Queneau que segueix vigent (i que, entenem, que en l’obra de Lluís també ho és, de vigent; i si és que no, que ha fet de més o menys Lluís-Lluís per haver anul·lat la vigència de Queneau, etcètera): que el llenguatge social està corromput i els escriptors l’han de restaurar per mitjà de la seva “intel·ligència lúcida”? Que no ho fa, això, Lluís? I com s’explica que el fet que Lluís estigui “atrapat en el seu artifici”  i que les dues cartes siguin un pèl més llargues del que li sembla a Guillamon que haurien de ser tinguin, com a conseqüència, que “els pastitxos se succeeixin enciclopèdicament”? Quan s’ha transformat en pastitx l’exercici d’estil? I què vol dir que se “succeeixen enciclopèdicament”? Que no ho fan, els de Queneau? I què hi ha de dolent, en el fet d’una exposició enciclopèdica (entenent que enciclopèdica vol dir organitzada, sistemàtica i exhaustiva)?

Potser ens ho explica el nucli de la ressenya: que la imatge de la xocolata, en la seva incapacitat de fonamentar un llibre d’exercicis d’estil vinculat a “la vida real”, és un símbol de la incapacitat (valgui la redundància) d’articular un “espai cultural comú” a través de “la creació pura”. Bé, potser per entendre el que vol dir Guillamon hauríem de definir el que vol dir amb “creació pura” (suposem que en oposició a una creació impura, però només ho suposem) i per “espai cultural comú” (suposem que en oposició a un espai cultural privat, tot i que ens sembla que dins de cultura ja hi ha el sentit de compartit o comú). Sigui com sigui, si en última instància el que l’obra de Lluís persegueix és justament la demostració d’aquesta incapacitat d’articular etcètera, si el que volia Lluís era assimiliar l’exercici d’estil desvertebrat al fang que cobreix Barcelona que organitza Aiguafang, no hauríem de parlar de Xocolata desfeta com un èxit incomparable de trasllat d’una metàfora (que vindria a ser una lectura del món actual), elaborada primer en el codi de la literatura especulativa, al terreny del llenguatge com a tema, això és, treballat des de la seva concepció intransitiva? Lluís no estaria parlant, llavors, de “la vida real” a través d’una intel·ligentíssima referència a la seva obra que connotaria (enriquiria) aquesta reflexió i establiria una dialèctica (magistral?) entre els dos textos? O la referència al fang d’Aiguafang se suposava que havia de ser despectiva, que havia de presentar Xocolata desfeta com una obra enfangada i, per extensió, fallida? O és que estem tots atrapats en la nostra pròpia retòrica? Socors, doncs?

 

Anuncis

One comment

  1. Android

    Darrerament Julià Guillamon s’ha convertit en el gran i prolix resumidor oficial de les novel·les que expedienta. Amb el Serés, la Ramis, el Puntí entre altres s’ha descarregat sense ni un argument consistent o enraonat: amb el Serés deia que fa frases llargues (¿?) i toca temes tristos (?¿?¿), cosa que en cap dels casos ésexacta, amb el Puntí resumia, destacava la cosa documental i la presència de BCN i li perdonava la vida sense arribar a entendre de què va la cosa…Sembla talment que amb la crítica tot just s’hi guanya la vida com qui vigila els cotxes que entren i surten en un parking, i l’atenció la dedica a les seves columnes, les seves exposicions etc.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s