El gir subjectiu de Jordi Llavina

Al resum de les jornades entorn l’activitat literària organitzades per l’AELC el 17 d’abril de 2005, hi trobem el següent:

    “Per la seva part, Jordi Llavina va destacar l’important paper dels mitjans de comunicació en la divulgació literària tot i acceptar la difícil relació entre els llibres i els índexs d’audiència. Segons Llavina “hem d’aspirar a tenir uns índexs sostinguts, encara que el més greu és que els mitjans de comunicació públics no tinguin més cura dels llibres més enllà dels premis o les efemèrides puntuals”. Segons Llavina una bona crítica ha de fonamentar-se en “l’honestedat i la independència”.

    Aproximadament un any després, al Serra d’Or 559-560 de juliol/agost de 2006, on apareixen les transcripcions de la segona sessió de les II Jornades revista Serra d’Or, trobem l’afirmació següent, signada pel mateix Jordi Llavina:

     

“Deixem-nos del romanço de sempre. No hi ha cap crític, ni cap ressenyador, independent ni neutral. Pretendre que n’hi pugui haver és una immensa collonada. Com hauríem de ser objectius treballant una matèria com aquesta, la de la literatura? Tot està repartit, els mitjans estan condicionats per tot d’interessos i les plometes que hi deixen la seva signatura, tant o més. Em sembla que és bo que reconeguem el que és, d’altra banda, una obvietat, però que molta gent s’entesta a defensar: que un crític literari, o un ressenyador, puguin ser independents, neutrals, objectius. Quina bestiesa”.

    Què ha suscitat el gir subjectiu que hi ha entre un Llavina i l’altre? Què se n’ha fet de “l’honestedat i la independència”? Com hem passat de la fonamentació d’una bona crítica a la “immensa collonada”?

    Entre un moment i l’altre, Llavina comença a col·laborar intensament a Benzina –intensament; al primer número, de març de 2006, signa una entrevista a Josep Maria Fonalleras, tres ressenyes (a David Leavitt, Mònica Batet i a la traducció de Yeats que signava Albert Roig, i una columna d’opinió; a més, figura com a membre del consell editor de la revista-, ritme que es repeteix al llarg d’unes quantes edicions de la revista. Se’ns acut que no sigui la pràctica mateixa de la crítica el que en modifica els principis, però Llavina fa força anys que es dedica a això de la crítica i no sembla que la feina a Benzina sigui raó suficient per a cap mena de transformació; alhora, tampoc no volem dir que la seva no sigui una crítica ni honesta ni independent (potser ens ho mirem més endavant); només subratllem el fet que els dos conceptes han desaparegut de l’horitzó que el crític s’autoimposa a l’hora d’escriure crítica. La traducció més directa d’aquest fet potser sigui la progressiva tendència cap a l’impressionisme que ha seguit la crítica de Llavina al llarg d’aquests anys.

       Diem la crítica de Llavina per referir-nos a la mena de textos en què l’autor parla d’alguna obra literària -textos que no són ni crítiques ni ressenys usuals, on trobem, generalment, observacions sobre personatges, sobre l’estil de l’autor, sobre el que Llavina creu que és el tema o el més rellevant de l’obra, una insòlita proliferació de “a mi” i “m’agrada” o “no m’agrada” i, si s’escau, alguna al·lusió a una obra o un autor semblant al que comenta -semblances que hi apareixen això: al·ludides, no raonades ni desenvolupades-, tractades totes amb un to que diu vol combatre l’academicisme i que, al final, hi acaba oposant la conversa de sobretaula. No ens ho inventem: al comentari sobre Menos que uno de Joseph Brodsky -una mostra sagnant de com es pot desaprofitar l’oportunitat de parlar d’una gran obra crítica-, Llavina aprofita per fer, de l’escriptura de Brodsky, l’excusa per a legitimar un contraprograma:

    

 “M’agrada que la manera com Brodsky parla de literatura, sobretot de poesia, no sigui acadèmica. la seva escriptura no mostra cap ni un dels tics tan cars a professors universitaris o altres espècies de saló que reciclen i exploten idees originalíssimes (pròpies o d’altri) en els seus textos. No hi ha la pruïja de la nota a peu de pàgina i la perenne referència intertextual. No hi ha desconstrucció, ni collonades textuals vàries” (a Benzina, nº 10, pàg. 64).

   En lloc d’aquestes “collonades textuals”, Llavina proposa l’acudit puntual (és a dir, susbstancial només en tant que el diu qui el signa) i el comentari del que li sembla o el que li recorda una obra determinada (cosa ben semblant a la “perenne referència intertextual” que rebutja de manera tan rotunda), sovint de manera tan vaga com insubstancial. Ben mirat, que se’ns parli d'”ecos” o del que, en algun moment, l’obra “li recorda” funciona més com una mena de dietari personal de lectura que una crítica o una ressenya[1]. Quan parla de La decisió de Brandes, d’Eduard Márquez, diu:

     “Exercici d’ekfrasi molt suggestiu, la història d’aquest llibre, i sobretot l’estructura, no m’han convençut del tot. Hi detecto un to més erràtic que en les dues obres anteriors” (Benzina, nº 08, pàg 65). A la pàgina següent, en el seu comentari sobre Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, ens farà saber que “A mi mai no m’ha acabat de convèncer la tirada de Pàmies per l’arquetip -Echenoz també ho fa- i aquella certa voluntat asèptica de la seva narrativa” per acabar dient, del llibre de Pàmies que és “recomanable (no memorable)”. En fi, d’exemple d’aquesta marca constant -i, insistim, insubstancial- de la subjectivitat del crític en la crítica n’hi ha gairebé a cada text de Llavina.

     Dels llibres de Márquez i de Pàmies, doncs, sabem que no han convençut Llavina, sense que se’ns expliqui en què consisteix aquesta decepció més enllà d’afirmacions com la que fa referència a l’ús de l’arquetip per part de Pàmies (deixant de banda que l’incís sobre Echenoz no serveix per massa més que per fer saber, al lector, que Llavina ha llegit Echenoz, com no sigui per donar a entendre que, encara que a ell no el convenci, hi ha altres autors que també fan servir el mateix recurs-. D’aquesta manera la ressenya es transforma en la història de la lectura que n’ha fet Llavina[2], aquesta mena d’autobiografia que els crítics troben en la reconstrucció de les seves lectures (i els editors en el seu catàleg),  cosa que no és necessàriament negativa; també guanyem alguna cosa amb aquest trasllat de la crítica al comentari de sobretaula: la sensació que, en algun lloc, algú parla de (no escriu sobre, no teoritza al voltant de, no milita en defensa d’una idea de) literatura.

  No obstant, no hi guanyem massa més. I potser és això el que ens amoïna: si als excessos teòrics de certa crítica només hi podem oposar alguna forma de subjectivisme radical, aquesta proliferació d'”a mi sí” i “a mi no”, la crítica literària es veu reclosa al terreny de la pura opinió, d’aquella doxa platònica que era, recordem-ho, la forma més magre de saber. Ara que hem posat en crisi tota forma de saber amb pretensions universals o d’absolut, la crítica d’impressions és l’única forma possible de crítica? O bé no passa, com apuntava Marrugat respecte del Diccionari de literatura catalana, aquesta forma de crítica no assumeix els princips de la postmodernitat filosòfica (sobretot, en la seva dimensió epistemològica) sota la il·lusió de restaurar una forma “normal”, “directa”, “sense collonades textuals” de parlar de literatura?

 

[1]    Cosa que el situa en la línia de la crítica impressionista / d’impressions. De fet, tal com apuntàvem en un post anterior, la crítica impressionista s’explica, i ens interessa, en la mesura que es presenta com la reacció a la crítica positivista de mitjans del XIX; contra el fet, la impressió, l’opinió d’un autor capaç d’entendre profundament una obra determinada; contra l’academicisme, la prosa quasi poètica, que feia, de la crítica, una obra tan literària com la que li servia d’excusa. Això ens proposa diverses preguntes: contra quina forma de positivisme respon la crítica de Llavina? Contra les “collonades textuals”? Si és així, en què consisteixen aquestes collonades? L’obra de Roland Barthes o de Derrida, per exemple? L’hermenèutica literària? El comparatisme? És clar que Llavina ho deu dir en referència a la mala pràctica d’aquestes disciplines però, llavors, per què no hi oposa una bona pràctica? D’altra banda, sembla que la crítica d’impressions ha esdevingut la forma pròpia dels escriptors que parlen d’altres escriptors o dels crítics que, per la raó que sigui, han deixat de qüestionar la validesa del seu criteri i, per tant, han deixat de treballar per fonamentar-la. Ara bé, que sapiguem, ni Llavina és Clarín, ni un escriptor, pel simple fet de comentar un llibre, eleva aquest comentari a la categoria de crítica. En aquest sentit, Lluís-Anton Baulenas manifestava, a la mateixa revista, la prudència de no criticar cap autor català que pugui percebre com a competència. És, diu, com allò de tocar campanes i anar a processó: no es pot, diu. No hem d’oblidar, aquí, que una de les coses que ha perdut la crítica d’impressions en relació a la crítica impressionista és, justament, la visió positiva que tenien de la seva pràctica, cosa que es traduïa en l’absència absoluta de crítiques negatives. Per què caldria? es preguntaria un crític impressionista, si el que val la pena és parlar de les obres amb les que han connectat. Per què? doncs,  podríem preguntar al crític d’impressions actuals, que es permet tranquil·lament la crítica negativa.
       1b) En aquest sentit, és curiosa la recurrència de l’adjectiu “notable” quan es tracta de definir o valorar l’obra d’escriptors catalans: les novel·les (les tres) de Joan Carreras són notables; també és notable la quarta de Neus Canyelles, guanyadora del premi Lector de l’Odissea; també és notable la novel·la breu amb la que va debutar Lluís Vilarrasa, L’home de Dover. El llibre que que Toni Sala dedica a Cassasses, Perejaume i Comelade, en canvi, és “agradable” i “molt estimable”. Res a veure amb l'”Es muy buena” que dedica a Monteagudo o l'”oi que és bona” amb què començava el comentari a Chesil Beach a (sí) el programa de matins d’en Cuní. Potser la resposta a la transformació del crític impressionista en el d’impressions consisteixi en el procés que trasllada l’aspecte quantitatiu en el qualitatiu: l’escriptor que es posa a parlar de llibres no té perquè fer-ho amb una aguda vocació crítica; només cal que ho faci com a lector, i des de l’entusiasme, cosa que trobem -i agraïm- en la mena de veus literàries que, de tant en tant, utilitzen una columna d’opinió per informar-nos d’un nom o d’una obra que els són especialment estimats (que li fem cas o no dependrà de la relació que, com a lectors, haguem establert amb aquest escriptor). Ara bé, quan el comentari deixa de ser puntual i es ritualitza, sembla que perd la persepctiva de l’entusiasme es dissipa i que el comentari negatiu coexisteix amb el positiu. Aquí és on la quantitat -la repetició del comentari literari- es transforma i passa a ser un exercici crític reconegut i remunerat al qual no li ha fet falta ni una formació teòrica ni una reflexió més o menys consistent sobre el que és la labor crítica; alhora, el pas del comentari puntual al comentari sistematitzat no sembla implicar una transformació del mètode: l’espontaneÏtat que es pot permetre un Quim Monzó quan parla de La ciutat del Born des de la seva columna d’opinió no hauria de ser la mateixa que la que utilitzaria si Monzó es posés, de sobte, a escriure mensualment tres ressenyes, una entrevista i una columna d’opinió (bé, aquí podria mantenir-la) en una revista més o menys especialitzada. O, en cas de mantenir-la, no s’haurien de situar aquests comentaris en la columna d’opinió?
 [2]     En la ressenya de “Sueño profundo”, de Banana Yoshimoto, Llavina escriu: “Em va cridar l’atenció el sentiment de soledat, no assumit del tot, però tampoc deixat d’assumir, que tenia la noia. Ara que llegeixo, tants anys després, aquests contes de la mateixa autora, m’adono que la vivència de la soledat- en soledat rigorosa o en rigorosa companyia: “por qué me siento tan sola cuando estoy con él?- representa una de les obsessions temàtiques -i, doncs, morals- de la japonesa”. Deixant de banda la qüestió de si les obsessions temàtiques són immediatament morals (no sabem si per obsessions o per temàtiques), no es podia haver limitat a apuntar això: que la soledat és una de les obsessions de l’autora? És a dir, què hi guanya Llavina -i nosaltres, lectors- sabent que, a la primera lectura, li va cridar l’atenció el sentiment de soledat etcètera i que “tants anys després” s’adona que aquesta soledat és una obsessió temàtica de l’autora? Què hi guanya, a banda d’escriure’s a sí mateix com a crític i com a lector, com aquesta mena de consciència que limita el seu comentari a la paràfrasi més o menys amagada de l’obra i a aquest tipus d’apunts pseudobiogràfics que tampoc ajuden a revelar cap aspecte rellevant de l’obra? Més aviat hi trobem un punt de mandra crítica, que es tradueix, en el cas que ens ocupa, en aquesta mena d’escriptura que “en pijama”, cafè amb llet a tocar del llibre i quatre idees que de seguida -potser precipitadament- es fan baixar al paper en blanc.  La imatge del cafè no és gratuïta: en el comentari que Llavina dedicava, recentment, a la novel·la de David Monteagudo, començava esbossant directament aquesta escena del crític fent crítica (“Lo pienso mientras me protejo de la lluvia en una cafeteria de Montblanc, bajo los soportales de la plaza Mayor, y acaricio las cubiertas del libro que terminé de leer hace sólo unas horas: Fin, de David Monteagudo”). És clar que, aquí, el text de Llavina apareix entre les pàgines d’Opinió de La Vanguardia: es pot permetre de dedicar quatre dels cinc paràgrafs de l’article a parlar de la seva participació i contribució (essencials) a la publicació del llibre.

 

Anuncis

9 comments

  1. Andreu

    Bon repàs! Magnífic! A mi també m’agrada que em diguen els crítics perquè els agrada o no els agrada una obra literària. És una qüestió d’honestedat. Per tant, m’agrada que expliques per què no t’agraden les crítiques (o algunes crítiques) del Llavina.

  2. Dragas

    Recentment li han criticat el seu llibre de contes. Una crítica negativa, feta per algú que, òbviament, palesament, ha llegit el llibre. Ho dic perquè la seva reacció ha estat negar que aquell crític l’hagi pogut llegir, cosa que es veu per exemple quan oposa altres crítiques (positives) fetes per “crítics concients que almenys s’han pres la pena de llegir el llibre”. Com si fos impossible, després d’haver-lo llegit, no caure-hi rendit?

  3. criticadelacritica

    Andreu, Miquel: també celebrem el retorn. La qüestió de l’honestedat depèn, justament, de l’exposició dels motius que hi ha darrere d’una decisió -precisament perquè una valoració no és més que la suma d’una sèrie de decisions que el crític ha pres al llarg de la seva vida lectora, per dir-ho així: què li interessa, què creu que és la literatura, o que ha de ser, etcètera-.

    Dragas: desconeixem la crítica negativa del llibre de Llavina; de moment, només n’hem trobat de positives. Però, igualment: el supòsit de Llavina -és a dir, que només es pot fer una crítica negativa d’un llibre si és que no s’ha llegit- hauria d’invalidar, en conseqüència, les seves crítiques negatives. Bé, no; potser això no passa quan es tracta del propi llibre.

    Llibreter, sense la seva recomanació del text de Marrugat no hauríem arribat a llegir, des d’aquest punt de vista, la crítica de Llavina. El text és interessantíssim perquè posa en evidència el que ja van entendre els estructuralistes: que no es pot escriure fora de la literatura, de la mateixa manera que no es pot fer crítica fora de la història de la crítica (és a dir, sense posar-s’hi en relació) i que, de la mateixa manera, fer història de la literatura no es pot fer al marge de la tradició filosòfica que hi ha al darrere, per molt que les conclusions d’aquesta tradició (o les seves formes més recents) no ens agradin.

    Salutacions cordials,
    CdC

  4. Miquel

    Em penso que la “crítica” a què al·ludeix Dragas deu ser la de Carles Miró al suplement Cultura de l’Avui del 10 de desembre passat.
    La podeu llegir aquí i aquí.

  5. criticadelacritica

    Gràcies, Miquel,

    La veritat és que se’ns havia escapat. No podem deixar d’admirar-nos per la mala bava, treballada al llarg de molt de temps i perfectament depurada, de Carles Miró. El que és més sorprenent de la resposta de Llavina és que sostingui que Miró no l’ha llegit; parlarem, algun dia, d’aquestes formes de ceguera voluntària (com també parlarem de l’ús que es fa de les fotografies que il·lustren les crítiques; es diria que són una anticipació, o un resum perfecte, de la posició que adopta el crític (o la crítica) respecte de l’obra comentada. Només cal mirar la fotografia d’en Llavina que han triat els de l’Avui per adonar-se que la valoració de “Londres nevat” no pot ser bona… (també recordem la de Baltasar Porcel que van triar al país per acompanyar la mala crítica de Jordi Gràcia, i tantes altres).

    Salutacions cordials,
    CdC

  6. Retroenllaç: El problema de la “bona història” (ben explicada) « Crítica de la crítica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s