Sullà, Martí Monterde, Broch

   

 
    Sullà. “La crítica no és sinó la formulació d’un judici, la tria entre unes possibilitats en el pla de la significació, fer crítica no vol dir sinó atribuir sentit, decidir que una obra significa això o allò; en el pla del valor, fer crítica vol dir decidir que una obra és bona o no, que és millor que una altra, més interessant o més nova. Fer crítica és donar sentit i valor. Com a conseqüència, fer crítica és comprometre’s, és prendre posició. I per tal de fer crítica, cal, en principi, tenir unes idees clares, un sistema de valors precís, una concreta posició des de la qual es prenen les decisions, es fan les tries”.
Enric Sullà, “La crítica literària entre la Universitat i l’actualitat“, Revista Literatures nº 3 segona època
 
    Martí Monterde“Som una generació sense crítica, la conseqúència directa de dècades de separació irresponsable entre crítica i literatura catalana. La crítica no és un afegitó facultatiu, opcional, de la creació literària: la crítica és la literatura. Sense crítica, la literatura senzillament deixaria de ser-ho, esdevindria un inert ús combinatori de paraules, estructures, i formes que acabarien esdevenint fórmules. Sense ser crítica, substantivament crítica, la literatura seria incapaç de reflexionar sobre si mateixa, incapaç de qüestionar-se la seva existència, d’interrogar-se sobre el se origen, sobre la seva necessitat. Tota obra literària és una intervenció sobre la literatura preexistent, una intervenció crítica; que la seva forma més corrent sigui la de ressenyes i articles no és més que la recerca d’aquell espai que l’escriptor es construeix com pot per a desplegar una idea de la literatura, fins i tot com una altra manera d’intervenir sobre la literatura que l’envolta, que en el fons no és gaire diferent de la forma d’intervenció que la resta de la seva obra implica. Quan una literatura deixa de ser crítica, deixa de ser literatura; quan deixa de tenir-ne, en les seves formes més explícites, comença a esgotar-se, quan el seu espai desapareix, la literatura també. És com a conseqüència directa d’aquesta separació tràgica que les possibilitats de renovació de la prosa catalana partint de la seva més sòlida tradició assagística i autobiogràfica i de l’atenció a les transformacions que s’estaven donant a la resta de la tradició occidental han quedat frustrades”.
Antoni Martí Monterde, “Tomba de la no ficció. Rellegir Joan Fuster contra les derrotes de la memòria”, Revista Literatures nº1 segona època.
 
    Broch. “Si tota operació crítica comporta una seqüència triple que passa per la percepció, l’anàlisi i la valoració de l’obra haurem de convenir, almenys, que la segona, la de l’anàlisi, al llarg del segle XX ha obert una multiplicitat d’enfocaments i mètodes crítics que ha convertit i ha desenvolupat dins la crítica uns llenguatges interpretatius específics que li atorga la condició -si és que encara creiem en els gèneres- de gènere literari. Un gènere concret amb la seva especificitat i la seva problemàtica. La pregunta que ens hem de formular -i crec que és aquí, en aquest eix, ons’ha de formular- és si la crítica literària catlana ha incorporat, en el seu debat i la seva formulació, tant en l’espai acadèmic o fora d’ell, les diverses metodologies que han estat presents en d’altres cultures, com a mínim, al llarg de tot el segle XX”.
 
Àlex Broch, “L’evolució de la crítica literària a Catalunya. Obertura”, Revista Literatures nº 3 segona època
Anuncis

14 comments

  1. El Llibreter

    Sempre he mostrat el meu respecte envers els crítics, encara que sovint discuteixi els seus judicis. Un bon crític ha d’aspirar a llegir-ho tot, a ser exhaustiu en la parcel·la literària que hagi escollit per exercir la seva disciplina. Quan algú fa crítica és imprescindible que determini quin lloc ocupa l’obra en el conjunt de la producció de l’autor i quin lloc ocupa en el conjunt de la producció literària del país —entenc que el país és la llengua i tot plegat. Un bon crític ha de tenir unes idees estètiques clares, jugar sempre amb les cartes descobertes davant dels lectors i no limitar-se a aplicar el motlle estètic sobre les obres que llegeix, per comprovar si hi encaixen o no: també ha de ser capaç de fabricar el motlle que l’obra demani —cercle hermenèutic, en diuen…

    És a dir: fer de crític no és rendible.

    Salutacions cordials.

  2. criticadelacritica

    Benvolgut Llibreter,

    el problema de parlar de la crítica és que sempre topem amb una sèrie de límits (estètics, epistemològics, hermenèutics) que ens fan difícil d’establir un criteri per a criticar-la, valgui la redundància. El motlle hermenèutic ens serviria per a satisfer (mai completament; segons Schleiermacher, no hi ha cap lectura d’un text que pugui donar compte de la totalitat d’aquest text) la primera característica que demana en Sullà: donar sentit. O sigui, postular un possible sentit de l’obra, sense pretendre que aquest sentit és EL SENTIT de l’obra. Ara bé, la segona característica potser és més problemàtica. Si la crítica ha de ser valoració, en funció de quins criteris situa una obra determinada dins de la producció d’un autor, d’una època, d’una literatura? Aquí és on fa falta que el crític mostri les seves cartes i que exposi la seva valoració en relació a uns criteris que puguin ser discutits. Si no, com a lectors i com a literatura, malament anem.

    Ara bé, això de la valoració no té alguna cosa de pretensió entomològica? És a dir, fins a quin punt es pot jerarquitzar objectivament una producció literària? (és a dir, posar en Monzó aquí al damunt, en Pàmies una mica més avall, en Porcel cap a l’esquerra i penjant d’una altra branca, ok, però l’obra d’en Monzó és a la mateixa altura que la d’en Calders, posem per cas? O la d’en Trabal ha de reconsiderar-se ara que en Monzó, i també en Calders, l’han reivindicat com a ascendent? El fem pujar una mica en l’arbre genealògic?). I, encara més difícil, com es defineix una parcel·la literària? On posem el límit, per exemple, de la novel·la històrica? En el que té d’història? En el que té de novel·la? En la seva tradició local o en la seva tradició universal? A Monzó l’hem de pensar en termes nacionals o internacionals? I com el “valorem” en cadascuna d’aquestes possibilitats?

    Efectivament, fer de crític no és rendible!

    Salutacions cordials.

  3. ReDeRe

    Sullà, Broch!!, Martí Monterde…tots grans referents i primeres espases…amb grans aportacions De Sullà manuals i resums de resums de teoria, de Broch les magnifiques palles mentals sobre els límits dels setanta, de Martí Monterde una bona lectura e Foix, teòriques diverses i coses sobre cafès però crítica de llibres…

  4. palumbuscolumbus

    Ui, si em permeten…
    Sullà no només ha fet manuals i resums (¿de resums?) de teoria en col·laboració amb Pere Ballart; també ha publicat una magnífica lectura de les Elegies de Bierville. I si rastregeu els primers números dels Marges potser trobareu això que busqueu. Pel que fa a Martí Monterde, ¿com ho sabeu que la seua lectura de Foix és bona? Jo personalment la trobo innecessàriament abstrusa. Farragosament adolescent. Pedant. Ara bé, quan parla dels diaris de Foix, del comparatisme de Fuster, dels articles de Larra o de les memòries de Sandor Marai, juraria que està parlant de llibres, i no de pastes de brioix. I n’està fent crítica. A banda que podeu rastrejar algunes revistes valencianes una mica velletes, certament. Quant a Broch, a mi tampoc no em convenç gaire… però és que tant de bo es fes “palles mentals”, si voleu expressar-vos així.
    Ara: el que vós trobeu a faltar és “crítica de llibres”, és a dir, ressenyes als suplements culturals. Res de revistes de llibres, que són massa cares i hi ha massa lletra. Cada llibre isoladet com si fos una illa. Que us diguin què heu de llegir i que no (per això voleu referents). Que us diguin, sobretot, què no cal llegir, cosa que segur que us provocarà un enorme alleujament. Que us indiquin què cal que busqueu en allò que sí que cal llegir; així podreu llegir, fins i tot, en diagonal. Perque llegir cansa, i cansar-se gaire per tal de poder perorar i presumir, seria massa… veritat?
    Quant a buscar primeres espases… Mmmm, deixant a banda que l’expressió em sona com si fos un tic d’algú, fa molt de temps que fins i tot l’espingarda va ser superada, no sé si m’enteneu… Ja de passada: ¿quina alternativa proposaríeu, doncs?
    Una abraçada,
    p.c.

  5. ReDeRe

    Hola, diria que Enric Sullà va ser crític però en una vida anterior, això si entenem que haver fet una tesi doctoral sobre les Elegies de Riba, amb mètode close reading és ser de crític. Ara bé, no negarem que és un bon teòric i divulgador i professor de teoria de la literatura. I crític in illo tempore.

    Cas Martí Monterde: Haver fet assaig literari sobre Marai i sobre els cafès i sobre l’un i l’altre no converetix necessàriament al també bàsicament divulgador-i-professor de teoria literària -per a mi- en crític de la literatura catalana de referència: no s’hi ha dedicat gaire, crec, ni amb res remarcable, que li recordi: el seu fustr no és imprescindible, és opinable, suposo. No li negarem l’etiqueta si us abelleix, però…és un professor de teoria, bàsicament.

    Noms amb textos remarcables: Jordi Cornudella llegint Ferrater (en revista gruixuda), Pere Ballart llegint poesia en general i Coral Romput en particular, Enric Sòria sempre, Rossend Arqués llegint Comadira i altres, Julià Guillamon llegint la ciutat literària (en llibre) i llegint centenars de llibres amb més o menys fortuna (i que no cal llegir obligatòriament com sembla llegir-los Palombus, com un oracle que estalvia llegir: si no s’hi va amb fe ni amb mania, tot sovint s’hi troben lectures amb interès, amb alguna aportació, però de vegades patina o té deutes empresarials i filies i fòbies previsibles), Carles Miralles, llegint Riba també i altres coses, Jordi Llovet quan no es posa estupendu i es digna parlar d’algun autor local, Manel Ollé, intermitent però que de vegades hi toca, Xavier Pla llegint Josep Pla (als diaris en canvi no l’hi veig el què), Xavier Dilla llegint Ausiàs March (més antic que Riba però molt ben llegit), Josep M Lluró al pròleg de l’obra d’Andreu Vidal, Simona Scrabeck llegint centreuropeus en català en llibre, i llegint catalans als diaris, Enric Casases llegint Vinyoli (al pròleg de la Butxaca del 62) etc etc. Als blogs imprescindible El llibreter. Vicenç Pagès de tant en tant a l’Avenç escriu coses interessants sobre llibres (en les que fa al Pariodico sobre litcat el veig massa marcat per la seva condició de part interessada, però de vegades val la pena), Ponç Puigdevall ha desaparegut del mapa però mlgrat la seva vitriòlica pugnacitat de vegades previsible, era mnoltes vegades molt bo, Arnau Pons escrivint sobre traducció, sobre Bauçà, sobre psicoanàlisi, sobre Celan…o Francesc Foguet sobre teatre…o…

    ¿Broch? ¿Sullà? ¿Monterde? Sona a metacrítica, teoria i a negociat d’universitat…no a crítica literària en exercici, (lectors raonant les seves lectures dels seus coetanis en públic) en els seves diferents facetes als diaris (potser dolenta i escassa aquí, però imprescindible arreu, ¿o volem ser una raresa?), a les revistes (gairebé clandestines o inesxistents)

  6. palumbuscolumbus

    ¿Veieu? Així em resulteu més útil; i més aclaridor. Perquè us puc convidar a buscar més coses del Lluró (a “Quimera”, per exemple; fins i tot, fa temps, en una revista molt bona que es deia “El pou de lletres”), demanar-vos on és això de Coral Romput del Ballart i recordar-vos que al llibre d’Andreu Vidal hi ha la Margalida Pons, que ha fet coses sobre Blai Bonet i els textualistes. I sobretot dir-vos que a grans trets, al final, estaríem quasi d’acord. O tindríem gairebé els mateixos gustos criticant al crític.
    Aleshores, no entenc l’atzagaiada. És com si ho veiéssiu tot en compartiments estancs. Els teòrics no poden parlar de crítica (només els crítics de referència; per cert, sou vós que heu introduït l’expressió “crític de referència”, no jo; expliqueu-me doncs què significa per a vós aquesta expressió si no vol dir “de lectura obligatòria, imprescindible”, una obligatorietat o imprescinbilitat basada en el fet que són lectures fiables… més o menys, aquí sou vós qui ha decidit que una sèrie d’estudiosos, com que no són “crítics de referència”, no poden dir res, o ja no cal escoltar-los… que seria com dir que només qui escriu novel·les pot criticar novel·les, no?), perdó, els teòrics, deia, no poden parlar sobre crítica, segons vós, cosa que suposo que deu voler dir que els crítics no poden parlar de teoria. I que els historiadors no pinten res, ni viceversa, per no parlar dels gramàtics o els historiadors de la llengua. O els historiadors de la cultura. O els filòsofs. Perdoneu si us caricaturitzo; potser hi ha un altre malentès, però dóna la impressió que el que dieu és això. I jo, què voleu, sóc més de que, a diferència del futbol, on jugar és molt diferent d’opinar, si la pràctica és llegir i escriure i la teoria és llegir i escriure, la diferència entre teoria i pràctica esdevé molt escassa…
    Una abraçada,
    p.c.

  7. criticadelacritica

    Ens sembla que hem començat malament. La nostra intenció quan vam postejar aquestes tres cites, era parlar de certes idees de la crítica (com ara aquesta impossibilitat de separar la crítica de la literatura, però com a component mateix de l’escriptura literària, com diu en Palumbus, no com una raó per a denostar els “teòrics”, en oposició als “crítics”), no dels crítics que proposaven les idees!

    D’altra banda, en cap moment els hem proposat com a crítics de referència ni com a autoritats de res. De fet, no hauríem posat ni tan sols els noms dels autors; el que volíem posar de relleu eren tres maneres de concebre la crítica -la de Sullà, més clàssica, més valorativa; la de Martí Monterdre més ontològica i més militant; la de Broch, més de mestretites, si Gombrowicz ens permet la paraula-. Per tant, volíem parlar de tres problemàtiques: la de la valoració, que ha anat apareixent al llarg del blog, la de la dimensió crítica de tota pràctica literària (que desfaria aquesta oposició clàssica entre teoria i pràctica) i la de las manca o la incorporació de les últimes reflexions sobre crítica literària per part de la crítica catalana.

    Sigui com sigui, ens sembla, benvolgut RedeRe, que això que anomenes, de manera despectiva, “metacrítica”, “teoria” i “negociat d’universitat” en realitat construeix el marc conceptual des del qual es pot fer una “crítica de llibres”, ja no de referència, sinó de confiança. La teoria literària pensa els límits de la crítica i les seves condicions de possibilitat. Sense aquest marc conceptual, sigui quin sigui, la crítica de llibres no passa de comentari de text, de lectura impressionista o d’una ressenya orientada a la compra o no compra d’un llibre, a la lectura o no lectura d’una obra. Altra cosa és analitzar les bases i la pertinença d’aquest marc conceptual.

    Robert Scholes, a “The fabulators”, feia una distinció (simplista, com tantes altres) que potser serveixi d’alguna cosa (o potser no, però ho provem): “The book-reviewer justifies his existence by reading books we haven’t read and offering us his opinion of them -fo whatever it is worth. The critic, on the other hand, presumes to tell us how to read a book we may have read already”.

    Sí, amic Palumbus? La trobes farragosa i pedant? Si se t’acut d’escriure’n una crítica detallada, sempre la podem afegir aquí 😉

    Salutacions cordials,
    CdC

  8. ReDeRe

    Prefereixo pensar en crítics de referència que en crítics de confiança: per a mi fins i tot dels de referència cal desconfiar-ne: jo no me’n fio del criteri ni del judici estètic de ningú, ni el meu d’abans d’ahir: però això no treu que determinades opinions i discursos sobre literatura (de crítics, escriptors, teòrics o llibreters) em puguin servir de referència…no per confiar-hi ni per creure-hi: per pensar-hi.

    Això de pensar els límits (¿?) i les condicions de possibilitat de la crítica deu estar molt bé, personalment prefereixo llegir literatura (i hi incloc la crítica i la teoria que hi dialoga i en forma part).

    Si donem per bona la dicotomia de Robert Scholes, potser caldria canviar el nom d’aquest bloc i dir-ne: crítica del ressenyisme i algunes excursions teòriques…o bé Teoria la crítica i crítica del ressenyisme…o bé Critica a Julià Guillamon and co.

    Si donem per bona la dicotomia de Robert Scholes potser el teòric seria el que per fer la seva feina no cal que llegeixi literatura, en té prou en llegir altres teòrics…o critics. Aquest seria el mal teòric, evidentment. A tot arreu hi ha gent per tot.

    Palombus Columbus, Això de Ballart sobre Coral Romput és de Els Marges 56, crec (també Enric Bou en va escriure alguna cosa mig interessant per alguna banda), em semblen molt bé els noms i referències que afegeixes, jo acabava amb punts suspensius, no tancava la llista ni pretenia fer una antologia portàtil de la crítica nostrada, era just el que em venia al cap: la suposada atzagaida només era una expressió de sorpresa de com havent-hi tanta crítica i ressenyismes criticable (per bé i per mal) la imatge sigui la que no hi ha reDeRe (o només teòrics-excritics)

  9. j. podrit

    …i Núria Perpinyà llegint Ferrater, i Manel Guerrero llegint Foix, i Jordi Marrugat llegint Brossa, i Jordi Malé llegint Riba… 😉

    Interessant: ¿llavors una ressenya suposa la encara-no-lectura per part del receptor, mentre que la crítica la coneixença mútua dels interlocutors? Sí, sóc maniqueista i molt teòric, ja ho sé, però també ho és plantejar que una ressenya ad hoc, amb 1000 i escaig caràcters, intro-cos-conclusió, descriptiva i valorativa i que cal entregar el proper dia X no pertanyi al negociat editorial: cas de suplement periòdic i, en major mesura temporal, de revistes com “Caràcters” o “Els Marges”. Una altra història, i aquí estic d’acord amb RdR, és que aquest espai fos aprofitat, tot renovant el “gènere”, per a tractar de la literatura d’algun coetani i dir-hi la seva amb més contingut i tranquil·litat: penso en els “Reduccions” dedicats a M. M. Marçal o A. Bartra, o el darrer “L’espill” amb l’escriptura autobiogràfica -òndima! Per no haver revistes, ja en porto 4.

    Tanmateix, saben vostès allò que diu G. Agamben a “Què vol dir ser contemporani”?, quan afirma allò que “el contemporani és qui percep la foscor del seu temps com quelcom que el concerneix i que no para d’interpel·lar-lo”? Prenguem-ho com a hipòtesi estètica i posem per cas que aquesta foscor sigui un sentit de la peça literària del coetani en qüestió i que ressenyista i crític, teòric i pràctic, escriguin tal com tots ells són: “lectors raonant les seves lectures en públic” -la definició me val. Cadascú interperl·larà -i serà interpel·lat!-el text poètic i n’extreurà una lectura que podrà comunicar a la resta, però segons les seves capacitats, i el temps de què disposi!, uns hi veuran la part lluminosa (sensus litteraris, si m’ho permeten) mentre que uns altres hi trobaran la part fosca (sensus spiritualis) i n’aportaran la seva interpretació amb què il·luminar-la. De la mateixa manera, que quedi clar!, un hom pot quedar-se en la reventada d’una ressenya o una crítica i -com el que feien els difunts kaleborrokos d’El cau d’en Bau- o fer una veritable crítica de la crítica. Aquí ja sols hi ha tremp i qualitat: tothom queda retratat.

    En resum, T. S. Eliot escriví que “un crític és un lector que rumia”. A mi m’agrada pensar que el crític, a més, és un “escriptor que il·lumina”.

  10. criticadelacritica

    Benvolgut RedeRe,

    No acabem d’entendre les seves objeccions. Quan diu que pensar les condicions de possibilitat de la crítica literària “deu estar bé” però que prefereix “parlar de literatura”, ¿què entén per “parlar de literatura”? Vol dir que per parlar de literatura, per raonar les seves lectures, es pot prescindir de tot sistema de valors? Com raona, llavors, la lectura? Per posar un exemple: quan Ian Watt parla de la novel·la anglesa del segle XVIII -que, segons Watt, constitueix el naixement de la novel·la moderna-, analitza les obres de Defoe, Fielding i Richardson en relació a la manera com expressen, i són el producte, d’una sèrie de transformacions que anirien des de la filosofia fins a la sociologia, passant, entre d’altres, per l’economia i la religió. Des del punt de vista de Watt, no es podria pensar Robinson Crusoe sense la mena d’individualisme que (sí) teoritzen autors com Locke, Hobbes, etc. o la mena de públic de masses que neix amb la Revolució Industrial. La idea de Watt és, alhora, una hipòtesi teòrica i una lectura crítica de les seves obres. Que no parla de literatura, Watt? Sí, de la mateixa manera que Martí Monterde en parla des d’un altre punt de vista.

    D’altra banda, la crítica de la crítica de Watt es preguntaria per la mena de principis sobre els quals es fonamenta una lectura de Defoe, Fielding i Richardson que explica el text des de la seva relació amb totes aquestes disciplines i que hi pressuposa una relació directa i objectivable. O per què Lukács impugna a Kafka en virtut de Thomas Mann. O des de quins principis Roland Barthes construeix la seva semiòtica particular. Si aquestes preguntes li semblen trivials o innecessàries, o pitjor, que no tenen cap relació amb la literatura, farà bé de mirar-se qualsevol història de la crítica literària o alguna introducció a la teoria literària. A més, que hi hagi crítica / ressenyística / teoria bona i dolenta i interessant no impugna en cap dels sentits el nostre exercici de crítica de la crítica -exercici in progress, obert i sense cap mena de pretensió d’establir un canon crític o plantejar que no hi ha res de res. Hi ha de tot, efectivament; si té la paciència de deixar que arribem a parlar-ne, li ho agrairem. (I no, acceptar la distinció de Scholes no ens obliga a canviar el nom del blog, de la mateixa manera que no obliga a Todorov a canviar el de la seva obra; si ens plantegem de criticar la crítica, ens obliguem a plantejar des de quins principis treballa aquesta crítica i des de quins la llegim nosaltres; això, li agradi o no, exigeix excursos teòrics).

    Salutacions cordials,
    CdC

  11. Aldren

    Enhorabona per la Web que he descobert fa dos dies per recomanació d’un amic de bagatel•les amb criteri afilat…

    Estic més proper a Sullà en la seva definició, tal vegada, perquè semànticament conserva l’èmfasi original del grec kritikós (saber discernir). No vull entrar en els límits del llenguatge i la difícil connexió entre significat i semàntica, però fins i tot, penso, quan es defineix una acció com ara ‘fer crítica’ s’hauria de revisar el punt de partida primigeni del mot, per entendre el que hom diu i, fins i tot, hom vol deixar de dir.

    En quan al debat dels dos escriptors anteriors, tal vegada l’equidistància aristotèlica resulti, aquí, assenyada. De què serveix un text literari tècnicament impecable si no arriba a ningú? I a l’inrevés, quin servei fa a la literatura un text que arriba a tothom però no aporta res a la riquesa d’una tradició literària? Al meu parer i parafrasejant Grimaldi, no es tracta de fer de la negació d’una cultura una cultura de la negació. I quan els motius d’argumentació – emprats per tots dos – són purament narcisistes (parlo bé de la crítica, perquè em deixa bé o a l’inrevés) aleshores no s’entra en un debat fructífer.

    Enhorabona, novament, per l’excel•lent contingut dels apunts que ajuden a reflexionar amb rigor.

  12. j

    Estic esperant noves d’entrades d’aquest blog. Si us plau, no defalliu, que necessito el vostre debat.

    Cordialíssimament,
    j

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s