Empar Moliner es llança al coll de Martí Gironell

 
   Farà un parell d’hores ha passat el que havia de passar des del moment en què a algú se li acut de fer compartir taula de col·laborador a en Martí Gironell i a l’Empar Moliner: que les opinions que un té de l’altre, silenciades per aquesta cosa catalana d’evitar, en la mesura que es pugui, la salvatjada televisiva, han sortit a la llum. El detonant ha estat metonímic; aprofitant que parlaven d’El hombre de Baobab, i de la importància que té el lector a l’hora de validar la qualitat o l’interès d’una obra, s’ha passat a una discussió sobre si la crítica és tan important com el lector a l’hora de fer aquesta validació, o de si un ho és més que l’altre, o de què dimonis passa. La discussió ha estat, com a mínim, curiosa, i ha canalitzat, per mitjà d’una discussió sobre la crítica, una exposició, com hem dit, del que l’un pensa de l’altre: l’Empar Moliner, com a defensora de la importància de la crítica, ha donat a entendre, sense massa escrúpols, que la prefèrència d’en Martí Gironell (i el seu recel cap a la crítica) d’un “bon club de lectura” per sobre d'”una bona crítica” s’entenia, vistes les crítiques que han rebut les seves aventures històriques i la mena de lector a qui apel·la l’escriptura de Gironell. De seguida se li ha repost a Moliner que la seva defensa de la crítica s’explica des del bon tracte que n’ha rebut, comentari profundament mesquí, ben mirat, que ens ha fet adonar d’un tema que no hem tractat encara aquí, i és el de la relació dels escriptors amb la crítica.
 
 

Efectivament, aquesta relació es redueix a aquestes dues postures? A l’escriptor que tracten bé els crítics defensa la crítica i, al que no, se l’obliga a sostenir aquesta postura conspirativa que pensa la crítica com una mena de conspiració interessada i ressentida? Sigui com sigui, la discussió d’aquest matí se sostenia entre dues encarnacions d’aquests paradigmes: Gironell, que recolza la seva autopercepció com a escriptor en l’èxit de vendes dels seus llibres, sospitava de la crítica en conjunt, sense analitzar-la ni aturar-se a preguntar-se ni pel canon, ni per la literatura, ni pels criteris que ens orienten dins de l’un i de l’altre; a Moliner, en canvi, li sembla que a l’Avui, a El Pais i a La Vanguardia es practica una bona crítica independent (i no deixa de ser curiosa aquesta insistència en la independència de la crítica. Independència respecte de què? De fet, de seguida han acordat tots els tertulians que al Babelia no apareixerà mai una crítica negativa d’un llibre publicat per Alfaguara, de manera que la independència es reduïa, com sempre, a un parell de noms propis als quals sembla que se’ls suposa una independència vitalícia). Si ho comentem aquí és perquè ens ha fet gràcia l’aparició espontània de la crítica com un tema capaç d’encendre un debat relativament escalfat (qué energia tenéis a estas horas de la mañana, ha dit David Cantero, l’autor del llibre que es comentava); el que no ens n’ha fet tanta, de gràcia, ha estat la sensació que, si no es discuteix, fora de guió, al programa de matí d’en Cuní (que ja està arribant a aquella edat i a aquell estàtus en què es podrà permetre de dir el que vulgui), de la crítica, i de la seva importància i la seva necessitat per a una literatura més o menys sana, no se’n parla. D’altra banda, mai hauríem dit que afegiríem, com a categories del blog, “Martí Gironell” i “Empar Moliner”. Però la vida literària catalana les té, aquestes coses…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s