Cinc paràgrafs sobre els quatre paràgrafs

   
    “La crítica es un anexo. Pues el arte del crítico consiste en llamar la atención de los lectores con respecto a las obras literarias; precisamente, la atención de aquellos lectores que menos precisan de esta guía”. Steiner planteja la crítica com a llenguatge subsidiari d’un llenguatge primer que seria el literari. Aquesta mateixa idea hauria de trobar, al final de la dècada que inaugura el text d’Steiner, amb les idees telquelianes que Barthes va saber formular tan bé a Crítica y verdad i que sostenien que no, que el crític no era un llenguatge segon, sostenint-se en una idea que Steiner també apunta en un paràgraf que no hem transcrit: que l’únic mitjà que pot aconseguir la posteritat per a un crític és la bellesa del seu estil. Convertir-se, doncs, en un llenguatge primer que busqui la seva veritat, no en el seu argument sinó en el seu treball retòric. D’altra banda, Steiner solapa aquí una funció que comparteixen crítica i ressenya, si bé en cadascuna en una jerarquia diferent: que el seu art consisteix a cridar l’atenció dels lectors respecte les obres literàries. Claríssim en el cas de la ressenya, instrumentalitzada fins a extrems escandalosos. No tan clar en el de la crítica, o no tan clar, almenys, que sigui el nucli del seu “art”.
   
    “En ambas manos caben sendas tentaciones. En la derecha, la historia literaria, con su aire sólido y sus credenciales académicas. En la izquierda, la recensión de libros, no un arte realmente, sino más bien una técnica que se lleva a cabo con la teoría poco plausible de que todos los días se publica algo que merece ser leído”. Ens agraden les expressions “aire sólido” i “credenciales académicas”. Steiner no reconeix a la història literària cap mena de consistència. La seva solidesa només arriba a aire i la seva qualitat acadèmica es redueix a signe, a credencial, és a dir, a la mena de passaport que autoritza la circulació d’individus dins d’un sistema burocràtic i burocratitzant. D’altra banda, la “teoria poc plausible” que comenta Steiner és el que fa de fons a la (subtil?) conversió de la crítica en promoció, “no un arte realmente, sinó más bien una técnica”.
   
    “En la crítica literaria no hay tierra prometida de hechos establecidos, ninguna utopía de la certeza. En virtud de su naturaleza misma, la crítica es personal. No es susceptible ni de demostración ni de pruebas coherentes. No dispone de instrumento más exacto que las barbas de Housman erizándose mientras un hermoso verso relampaguea en su cabeza”. És a dir, que ja hi tornem a ser. Si la crítica no pot arribar a La Veritat, cau necessàriament en la opinió? O pot treballar sobre alguna mena de veritats? De ser així, ¿quina mena de veritats? I què vol dir amb personal? Diu Steiner, a Tolstoi o Dostoievski (Siruela, 2002), quasi comentant-se a sí mateix: “El crítico competente es aquel que hace accesible a la razón y a nuestro sentido de la imitación un conocimiento que es, al principio, tenebroso y dogmático. Esto es lo que Matthew Arnold quiere dar a entender con sus “piedras de toque” y lo que A. E. Housman quiso significar cuando dijo que un verso grávido de poesía le erizaba la barba. Está de moda hoy en día deplorar tales opiniones del juicio intuitivo y subjetivo. Pero, ¿no son profundamente honradas?”. Honestes potser sí, però, en certa manera, tornen a topar amb el problema que ja vam comentar respecte de l’estilística: que la crítica no pot aspirar a cap mètode que la legitimi sinó que depèn de la genialitat (un altre concepte difícilment caractertitzable) del crític puntual. I aquí entra la dimensió de ruleta russa de les idees d’Steiner. La crítica steineriana -forma de revelació, d’execució de la dansa dels set vels que persegueix un objectiu il·luminista- sembla dissenyada per a encaixar només amb Steiner.
   
    “Pero el hecho queda en pie: un crítico literario es un individuo que juzga un texto dado de acuerdo con la afición momentánea de su propio espíritu, de acuerdo con su humor o la tesitura de sus opiniones. Su criterio puede ser más valioso que el de ustedes o el mío sólo porque está basado en un conocimiento mayor o porque aquél está presentado con claridad más persuasiva. No se puede demostrar de manera científica ni puede aspirar a la permanencia”. Steiner recorda aquí una idea fonamental que l’estètica de la recepció ha recodat contínuament: que cada acte de lectura genera un significat diferent, tant en funció de les condicions de lectura com del moment -és a dir, de l’experiència, de les lectures acumulades- del lector en el moment de llegir una obra determinada. D’aquí, que una obra permeti relectures i redescobertes i que el clàssic de Calvino pugui definir-se com una obra que sempre té alguna cosa a dir sobre el lector i sobre el temps en què és llegit. Recorda Steiner que el crític no es troba al marge d’aquesta dinàmica de la lectura i que és tan susceptible de variar les seves apreciacions com de sotmetre’s a la seva dimensió de lector no professional, o sigui, a la seva variabilitat emocional que tan pot entusiasmar-lo respecte d’un text com negar-lo d’entrada i sense que tingui res a veure amb la paraula que hi ha escrita. El problema, com sempre, és el de la legitimació del criteri. Més valuós que el nostre? Hauríem d’entrar en la pregunta pel que determina el valor. El que està ben clara és la postura d’Steiner: que no hi ha cap veritat transcendent que decideixi, en últim terme, qui té més raó, o una raó definitiva.
   
   “Balzac consideraba que la señora Radcliffe era tan artista como Stendhal. Nietszche, una de las mentes más agudas con respecto a la música, llegó a decir que Bizet era un compositor más legítimo que Wagner. Por nuestra parte, sentimos en el alma y en la sangre que estas concepciones son erróneas y corruptas. Pero no podemos refutarlas como un científico puede refutar una teoría falsa”. ¿No podem? Recordem un article de Javier Marías (no la referència) que apuntava la diferència entre el dret a expressar la opinió i la creença que, pel fet de ser expressada, tota opinió és vàlida. Ho és, en la mesura que treballa com a opinió, però no la fa intocable. Marías defensava el dret a poder refutar qualsevol opinió per mitjà de l’argument. Però ja tornem a topar amb el problema del criteri i, de fons, amb el de la legitimació. ¿I no serà que, a mesura que ens hi acostem, la crítica va prenent una certa forma d’asímptota epistemològica?
Anuncis

3 comments

  1. FurFurAway

    Molt aguda la vostra polèmica envers els paràgrafs d’Steiner. Trobo que, novament, el més destacable és la manera com heu sabut desnaturalitzar tot un seguit de veritats que, en boca d’Steiner, fàcilment podien semblar fora de dubte, òbvies i tot.
    Em sembla també molt rellevant la qüestió general que ara us capfica. És a dir: quines serien les bases i el terreny des d’on avui es podrien establir nous criteris de legitimitat que, sense limitar en excés la tasca crítica, precisessin el sentit d’aquesta pràctica, les seves funcions i el seu ancoratge intel•lectual, permetent d’aquesta manera definir de nou en què pot consistir el rigor en la pràctica crítica —literària, s’entén—.
    Què hem de demanar a la crítica literària? Com volem ser criticats?
    Com hem entendre les relacions entre escriptura crítica i obra literària?
    Quin és el sentit d’aquesta escriptura crítica en tant que servei públic? I quin paper seria desitjable que tingués la figura del públic en la polèmica literària?
    De tota manera, potser seria interessant i profitós desviar-nos lleugerament de l’eix de la polèmica fins ara. Un eix que, penso, ha estat el de la relació del discurs crític amb la veritat —quin és el lloc d’enunciació de la crítica; com produeix veritat el discurs crític; com s’estableixen veritats al voltant d’obres literàries, etc.— i proposar tàcticament, en canvi, que un dels papers principals de la crítica podria consistir, precisament, en estudiar quines són les nostres relacions amb les veritats (a través del fet literari, en aquest cas).
    Això donaria lloc a noves preguntes que també podrien ser profitoses —potser més i tot que les referents a l’estatut epistemològic del discurs crític—, com per exemple i de manera molt general:
    Per què s’estableixen unes determinades vies (i no unes altres), en un context específic, per accedir a veritats a través de l’exercici literari i de la seva lectura?
    En la història d’aquestes veritats, quin paper hi ha jugat i hi juga el fet literari (comptant-hi evidentment la crítica)?
    Des d’on es produeixen aquestes veritats? Quin paper públic acompleixen en cada cas? En quin espai ideològic s’inscriuen?
    Com han al•ludit els textos literaris a les veritats que els eren contemporànies?
    Com col•laboren a reproduir-les, legitimar-les, problematitzar-les o s’hi friccionen? I novament, quines dinàmiques empenyen a que això darrer s’esdevingui d’una o altra manera? Etc. etc.

  2. criticadelacritica

    Gràcies, Príncep.

    No pretenem reduir la crítica a fang, però això de desdivinitzar-la una mica, creiem que fa falta, com a tantes altres formes d’star-system…

    Furfuraway,

    el teu llistat de preguntes podria constituir perfectament el programa per a tot el 2009 (o per a tota l’existència, que esperem que sigui llarga) de Crítica de la critica. Com bé dius, moltes d’aquestes qüestions són fonamentals si volem una crítica inscrita a la societat, que surti una mica de sí mateixa per obrir un diàleg amb la literatura i amb els seus lectors. El problema, com dius, és fonamentar aquesta inscripció i descriure’n les formes possibles de coneixement. La veritat, o el crèdit (o el valor, que és una de les qüestions que més ens amoïnen) no poden ser un punt de partida, com sembla que creuen alguns crítics, sinó un horitzó d’arribada. Sigui com sigui, tenim molt de temps per davant per a discutir-ho…

    Salutacions cordials,
    CdC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s