Homo significans

    Un dels principis que sembla que posa d’acord a gran part de la crítica catalana actual és el de reivindicar una mena de literatura que no s’allunyi massa de la realitat, que construeixi un relat de la realitat.  Cap d’aquests crítics prorrealitat, però, s’ha molestat mai a proposar una definició mínimament raonada de què és això que es pren per realitat, concepte inestable per naturalesa que recorda una llarga llista de debats, d’obres i de pensadors que s’han dedicat a tornar problemàtica una noció que ara, al panorama crític català, sembla que torna neta, acabada de passar per la planxa i vergonyosament desmemoriada. La història de la literatura és la història d’una profunda desconfiança cap a la realitat i hem trigat uns bons segles a descobrir que aquesta última no és una cosa donada sinó construida i que qualsevol epistemologia que es prengui a sí mateixa seriosament ha de reflexionar, en primera instància, sobre el tall ontològic -sobre la ferida, si es prefereix, que obre aquest tall- entre la cosa i el llenguatge.

    Però aquests crítics diuen realitat i sembla que suposen que tots l’entenem de la mateixa manera i quan diuen que la literatura s’hi ha d’acoblar, o que ha de parlar-ne, sembla que evoquin directament o indirecta el realisme literari tal com el podien entendre els mestres realistes del dinou francès. La realitat, com a cosa donada, només necessita rapsodes que la cantin i l’empaquetin en llibres de 13 per 20 que pugui llegir qualsevol que vulgui saber què passa fora de casa. Per extensió, doncs, s’ignora el gir lingüístic que travessa el segle XX i totes les disquisicions, crisis de legitimació i problemes epistemològics que s’han derivat del fet de passar a percebre el llenguatge, no com una ingènua eina de designació d’objectes, sinó com una barrera ontològica que construeix la realitat en la mesura en què prova de designar-la. Des d’aquesta posició crítica, es titlla d’artificiós, excessiu o impostat qualsevol text que no es limiti a retratar -altra noció típicament decimonònica- la societat que l’envolta. Dit d’una altra manera, sembla que els pseudosociòlegs de la literatura hagin desistit de fer la seva feina i demanin als escriptors que els la hi facin (especialment als joves: insistim en els comentaris que es van derivar de la trobada de crítics en motiu de la lleva descriptors sota la trentena i que va elogiar la mena de literatura realista i “per a un gran públic” en la mateixa mesura que mig desacreditava, o qüestionava el valor de la més experimental, com si el fet mateix d’experimentar fos més un defecte que no una virtut, o fins un deure, de qualsevol mena de literatura). O, si més no, que els donin un material que els serveixi per legitimar la seva posició crítica i perpetuar els seus hàbits de lectura.
   
    A més, sembla com si la realitat (catalana, almenys) no tingués prou consistència com per resistir una crítica, o per sofrir els intents literaris d’una expansió dels seus límits o d’un qüestionament dels seus principis bàsics, cosa que, creiem, té a veure, sobretot, amb dos factors: el primer, que l’efervescència textualista dels anys setanta, que va ben-llegir i mal-llegir el 68 francès i tota la querella entre la nova crítica i la tradicional, sembla que va indigestar els estómacs experimentals i provar prou coses com perquè es donés la rebequeria textualista per acabada i, en certa manera, es deixés com una bombolla barroca inòcua i conclosa (o relativament conclosa: l’obra de Bauçà, i dels seus seguidors, ha mantingut viva la memòria d’aquesta literatura hiperteoritzada i obsessivament autoconscient, en el bon sentit d’hiperteoritzada i d’obsessivament autoconscient). El segon, que la tradició literària catalana no ha demostrat mai un gust acusat per la metaficció. Si, segons Pla, per escriure una novel·la calia ser mala persona, per escriure una novel·la metaficcional es deu haver de ser, com a mínim, un fill de puta dels grossos.
   
    Són innumerables les respostes especialment (històricament) enginyoses que grans mestres de la pintura, l’escultura i la literatura han trobat a la resistència obtusa dels que no van saber, o no van voler entendre certes innovacions en la manera que ha tingut l’art de pensar i de representar la seva realitat contemporània. En certa ocasió, Picasso preguntava a les males respostes del públic davant d’una exposició determinada, per què la gent entra a una galería d’art i es decep si no hi troba exactament el mateix que hi ha al carrer. Per això, ja hi ha el carrer. (o, com diria Monzó, la literatura no pot vèncer la realitat en el terreny de la realitat; l’ha de vèncer en el de la literatura). Des que va consolidar-se com una forma autònoma de reflexió filosòfica, l’estètica s’ha preguntat, de maneres molt diverses, per què la gent entra a una galeria d’art -què hi va a buscar, quina mena d’estímuls o quines formes d’evasió, quins contactes, quines revelacions- i aquesta mateixa pregunta és la que evidencia la mena de relació opaca entre la realitat i l’art que hem comentat més amunt. Partim, doncs, de l’axioma que la realitat no significa absolutament res. El sentit no forma part del, per dir-ho això, fenòmen (entès com fet, si és que, com observava E.H. Carr a ¿Qué es la historia?, existeix tal cosa fora d’un sistema que l’interpreta com a tal). Roland Barthes dirà, al respecte, que “sólo hay sentido nombrado y el mundo de los significados no es otro que el del lenguaje” . Jonathan Culler, en la seva Poètica estructuralista, posarà un exemple que projectarà aquesta idea barthesiana (que recull Genette al text El revés del signo, inclòs a Figuras), al terreny de qualsevol sistema cultural entès com a això, com a sistema: que una pilota que passa per sota de tres pals només és un gol dins d’un sistema de convencions -de signes- que ho significa com a tal. És l’estructuralisme, doncs, qui dóna una forma definitiva, un nom definitiu, a l’Homo significans. 
Anuncis

2 comments

  1. Anònim

    aquest comentari el mou l’entusiasme, de manera que no hi trobareu crítica enlloc (que és una pena); però no me n’he pogut estar:
    he trobat aquest blog per pura casualitat, no sé ni com, tot googlejant, ara farà mitja hora. N’he llegit només un parell de posts; demà continuaré la lectura, segur. Perquè m’heu alegrat la nit. Em penso que encara no havia vist res en català a la xarxa que, ni de lluny, s’assemblés a això que es cou aquí. I espero que la cocció duri molt de temps, amb l’ambició i el compromís amb què sembla que ha començat.
    Algunes de les ratlles que he pogut llegir em fan pensar en els millor moments del “Diario de Lectura” (del VLM). Em sobta, doncs, l’aïllament que sembla patir aquest blog. Veig que va començar a caminar a l’abril, però gairebé no hi ha comentaris enlloc. Ni diàleg, doncs. I és realment una llàstima. El “Diario de Lectura” del qual parlava, i que de ben segur coneixeu, gaudeix de milers de visites i d’una pluja de comentaris constant: això permet al VLM d’obrir debat a cada moment i sovint, fins i tot, aquest diàleg (que és també debat d’idees, ponderat i amarat de teoria, com el que sembla que s’inicia aquí) ultrapassa els interessos del post original i suscita, per part dels lectors, nous debats, tant al blog mare com a d’altres d’afins. De vegades aquests comentaris (els que trobes al Diario de Lectura) són només “autobombo” –com ara aquest que us escric jo ara—però això és una malaltia necessària i, al capdavall, bona part de l’interès que té el Diario prové sovint del diàleg que s’hi estableix amb els seus lectors assidus, més que no pas dels posts originals.
    al gra: el que vull dir és que no seria mala idea que trobéssiu la manera d’obrir el blog al públic i fer-lo conèixer, per tal que hi hagi participació. Una manera de fer-ho, em penso, seria que publiquéssiu amb més freqüència. Enlloc de publicar només posts llargs, ben treballats i ben parits, plens de referències, que probablement us porten un temps i esforç considerables, podríeu provar de publicar també comentaris més breus, pensats només per a obrir diàleg (i com més publiqueu, més presents sereu a google, no?).
    No sé si aquest consell us farà servei, jo no faig massa vida de blog i no sé ben bé de què depèn el prestigi d’un o altre web, però en tot cas, volia agrair-vos el vostre treball i animar-vos a intentar que a “Crítica de la crítica” s’hi aplegui el major nombre de lectors possible per tal de fer-hi un debat fort.
    salut
    i llarga vida al blog

  2. criticadelacritica

    Benvolgut Anònim,

    Moltes gràcies per les teves paraules d’entusiasme i de suport. Celebrem haver estat motiu d’alegria! Gràcies també pels teus consells: efectivament, un dels majors interessos del Diario de Lecturas d’en Vicente Luis Mora és el debat que generen les seves entrades i el compromís (general, no absolut) dels que hi comenten. De fet, hauria de fer-nos reflexionar la manera com un espai blog ha aconseguit vertebrar una sèrie d’obres i d’autors amb interessos comuns, que fins llavors estaven relativament dispersos, fins al punt de fer-los quallar com l’úlima avantguarda de la literatura espanyola.

    Com en tot el que fa referència a la literatura, no hi ha res que no pugui ser discutit, replantejat o reorientat i no hi ha res que la faci més interessant que aquesta possiblitat de trobar raons i perspectives a una mateixa cosa. És clar que ens agradaria que Crítica de la crítica arribés a més lectors, i que aquests lectors s’animessin a dir-hi la seva! El diàleg és fonamental!

    Tindrem en compte això que comentes d’escriure més i de maneres més diverses (ens excusa la inexperiència pel que fa al món dels blogs i la dimensió que poden prendre totes les qüestions que hi tractem. És el problema d’estirar segons quins fils, que, sovint, no saps fins on hauràs d’estirar). Sigui com sigui, sí que et garantim que la cocció durarà molt de temps i que, encara que sigui per tossuderia, aquest espai seguirà obert i en marxa.

    Salutacions cordials,
    CDC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s