Quatre de cinc (o sobre la secreta perversió de les puntuacions escalades)

       
    Gotthold Ephraim Lessing (1729-1781) es plantejava, en el seu Laocoont, la possibilitat de les equivalències entre un llenguatge artístic i un altre. Reflexionant sobre el principi bàsic de la mimesi, especialment important en un moment –el del clacissisime- en què totes les poètiques partien d’una doble lectura dels textos d’Aristòtil i d’Horaci, es pregunta per la naturalesa sobre cadascun d’aquests llenguatges particulars, especialment de la relació entre la poesia èpica i dramàtica (totes elles descriptores d’accions humanes, per dir-ho segons els termes de l’època) i la pintura (referida a totes les arts plàstiques en general). Lessing és més aristotèl·lic que no pas horacià: el conegut aforisme d’Horaci, ut pictura poesis, mal extret de l’Epístola als pisons, ressona al llarg de tota l’obra, si bé, enlloc d’aquest, cita la màxima d’un precedent d’Horaci, Simònides de Ceos (segle IV-V a.C.) que sosté que la pintura és una poesia muda i la poesia una pintura que parla[1], però ressona per acabar contradient el que, en la seva època, era la lectura oficial d’Horaci: la pintura, dirà, no és igual que la poesia, i aquesta última és superior a la primera per raons que són el centre del seu tractat. Lessing es pregunta, analitza i reivindica els recursos de què se serveix cada art per a representar la realitat; al voltant d’aquesta preguntar, orbitarà tota la discussió que estableix amb la interpretació que Winckelmann fa del conjunt escultòric del Laocoont i avança cap a la conclusió, essencialment aristotèl·lica, d’afirmar que totes les arts mimetitzen aspectes de la vida humana corresponents a les peculiaritats dels seus llenguatges (la poesía descriu accions perquè el llenguatge és eminentment temporal, progressiu, mentre que la pintura i l’escultura, arts espacials, han d’imitar els cossos).
   
    Aquesta distinció entre llenguatges artístics, encertada o no, posa de manifest la impossibilitat d’una traducció absolutament literal (potser no és exagerat de dir que la comparatística més interessant no és la ja desfassada de temes i motius sinó la que es planteja una relació entre llenguatges). Cada art significa per la sola naturalesa del seu llenguatge, sembla dir-nos Lessing, i aquesta idea, traslladada al terreny de la crítica, ha de servir-nos per ilustrar un dels greuges que més ens irrita: parlem d’aquest vici de acompanyar una ressenya o una crítica d’una puntuació, escalada en estrelles o en números que van de l’u al cinc i que tenen, al seu torn, una segona traducció, segons la qual 1 és dolent i 5 imprescindible (només hi faltaria que parlessin d’obra mestra) passant pel regular, el bo i el molt bo. Parlem, doncs, del suplement de Cultura de l’Avui i de la pàgina dedicada a la traducció sistemàtica del comentari per la puntuació numèrica que duu a terme (podem dir que perpetra?) la pàgina anomenada Metacritic. “Metacritic’s mission is to help you make an informed decision about how to spend your money on entertainment”, diu l’encapçalament de la secció de la pàgina dedicada a explicar què és Metacritic.com i quins en són els objectius, i la veritat és que s’agraeix tanta sinceritat. A diferència d’altres mitjans, que parteixen del mateix principi sense gosar admetre-ho, els nois de Metacritic.com expliciten sense complexes la directa relació entre una puntuació o una valoració i la inversió econòmica de qui se suposa que ho ha de llegir (en certa manera, el suplement de cultura de l’Avui fa una mica el mateix, però escrivint una crítica per dissimular una mica la seva funció bàsica d’orientació cap a la compra).
  
    La idea que mou Metacritic és la d’oferir un sumari de tot el que s’ha dit d’una obra -pel·lícula, àlbum, llibre- que sigui operatiu -és a dir, eficient- per a qui vulgui saber en què es gasta els diners. Per a fer-ho, treballen amb el que anomenen Metascores, o metapuntuacions, que són la traducció a un número del 0 al 100 de totes les ressenyes, crítiques i comentaris que hagi suscitat l’obra en qüestió (en el cas que el propi crític acompanyi el text d’una puntuació, es tradueix a una escala centesimal; en cas que no, el número l’hi afegeixen els responsables de Metacritic.com d’acord amb la “general impression given by the review”). Per tal de filar més prim, els de Metacritic assignen valors a cada publicació, de manera que la del New York Times, posem per cas, serà més rellevant –pesarà més- que la del Chicago Sun (i, segons diuen, dins del ventall de publicacions que buiden, l’opinió d’uns crítics pesarà més que la d’uns altres, etc.). De tot el procés, finalment, obtenim que Oblivion de David Foster Wallace obté un 68 sobre 100 (Generally favorable reviews) i que The Yiddish policemen’s union de Michael Chabon un 75 (també Generally favorable), és a dir, no en sabem gran cosa, per no dir res. Deixant de banda la impossibilitat de traduir un text a un número -la impressió no acaba de constituir-se mai en argument-, que la recepció d’una obra hagi estat “generalment favorable” no diu massa res de l’obra, ni dels crítics, ni de les anàlisis que li han dedicat, ni dels arguments a favor o en contra, ni de res de res. ¿Podem concloure que la crítica valorar més positivament el llibre de Chabon que el de Foster Wallace en una diferència de set punts? Si hem de triar, ¿comprarem abans el de Chabon que el de Foster Wallace? D’altra banda, ¿quina diferència hi ha entre un 65 i un 75? Si alguna cosa parla en favor de Metacritic, però, és la inclusió, en cada valoració, de tots els textos consultats, per la qual cosa el web acaba funcionant com un arxiu de textos als quals es té l’opció de recórrer sempre que es vulgui saber què es va dir de tal llibre.
 
    Essencialment, Metacritic.com fa a gran escala el que el suplement de Cultura de l’Avui fa en una de més petita: reduir el discurs crític a un comentari de sobretaula. (Com a exemple: la crítica, amb data de 4 d’octubre de 2008, que Xavier Pla dedica a La família del meu pare, últim llibre de Lolita Bosch que, al marge dels comentaris del crític, obté un 4 sobre 5, és a dir, un molt bo. Dues pàgines més endavant, Carles Zanón otorga un 3 sobre 5 al Dietario voluble d’en Vila-Matas). Se’ns objectarà que la valoració numèrica s’inclou només per als lectors que no tenen temps de llegir el text sencer d’una crítica però volen endur-se una certa impressió de si el llibre “és bo o no és bo”, de manera que la puntuació seria la versió resumida del que, si s’escau, s’amplia en la lectura; o bé, que la puntuació va cap a una mena de lector i el text que a una altra: res de més fals. El número final és conclusiu, el resum del que ha vingut a dir el text (de no ser així, no tindria sentit que duguessin la mateixa signatura. ¡Si és que la duen! Ben mirada, la crítica de Xavier Pla no desprèn l’entusiasme d’un molt bo i no invita a llegir el llibre de Bosch com si que ho fa el 4 sobre 5. Acabem per dubtar si la puntuació la tria el mateix que signa cada text o si és que pequem de neuròtics). D’altra banda, que algú pugui dir d’un llibre que “diuen que està bé”, sense saber res del llibre excepte que “diuen que està bé”, no és cultura, sinó una mena de pseudosaber que l’únic que provoca és un boca-orella que només pot acabar, si acaba bé, decidint un acte de compra.
 
   La reducció de totes les ressenyes-crítiques -és a dir, de sensibilitats i escriptures de crítics que no tenen perquè ser equivalents- a un número que participa d’una mateixa escala fa que el 4 de Bosch es faci comparable de seguida al 3 de Vila-Matas i delata la vigència d’un complexe que ja vam comentar quan parlavem de Dilthey i que ara reapareix sota altres formes: la de la falta d’objectivitat de tot allò que se serveixi del llenguatge –i, més concretament, de certs usos de llenguatge; quan es diu, d’una llei o d’una crònica, que té o fa literatura- entenent la subjectivitat com a defecte. Aquesta trista desconfiança en el poder comunicatiu dels textos recolza, al nostre parer, en dues assumpcions: la primera, que un text és subjecte a interpretació i, per tant, no garanteix que el judici d’un crític es transmeti amb tota fidelitat; la segona, que és essencial que tothom extregui la mateixa impressió d’una crítica literària, és a dir, un 68, en el cas de Metacritics, o un molt bo, en el cas del suplement de cultura de l’Avui. Mentre se segueixi pensant així, ens seguiran fent falta valors d’una escala que permeti situar cada cosa al seu lloc i se seguiran pensant des de la necessitat d’un cànon, per arbitràries que siguin les raons que el fonamentin. D’altra banda, aquestes escales de patacada que gasten els suplements com el de l’Avui són formades per categories tan buides com “bo” o “molt bo”, categories que ens encantaria de saber a què es refereixen. Ja posats a opinar de manera infundada, que ho facin amb una mica més de gràcia, com feien els de Videomatch quan parodiaven genialment els recomanadors professionals parlant de tot menys de l’obra recomanada i puntuant segons una absurda escala de vergas i puntitas-.

  


[1]  Hem dit mal extret, segons la idea que recull David Viñas a la seva Història de la crítica literaria (Ariel, 2002): “En realidad, lo que Horacio afirma en su obra es que la pintura y la poesía se parecen en el modo como pueden ser disfrutadas por el espectador: en ambos casos hay obras que atraen más la atención que otras, y obras que gustan una sola vez y luego cansan, mientras que otras obras no dejan nunca de gustar, etc. Éste es el tipo de reflexión que hace Horacio, sin referirse para nada al objeto representado en el poema o en la pintura ni al modo como hay que representarlo. La tradición, en cambio, interpretó que la poesía y la pintura eran artes idénticas que perseguían idénticos intereses. Y se tradujo el ut pictura poesis como: la poesía tiene que ser como la pintura. Se sabe, incluso, que en gran medida fueron los pintores del siglo XVI los responsables de esta manipulación” (op. cit. pàg. 234) .
 
Advertisements

One comment

  1. Retroenllaç: De generacions « Palumbus Columbus

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s