Ironistes i ironòlegs (I)

   
    Un dels elements que ha definit de manera decisiva la modernitat i la postmodernitat literàries és l’ús de la ironia. A l’obra més rellevant de György Lukács, Teoria de la novel·la, aquesta ironia es proposa com l’intent autoconscient de superar -de desallunyar, diria Heidegger- la distància entre un món que es percep de manera fragmentada i un heroi, ara problemàtic i problematitzable, que prova d’harmonitzar-se amb aquest món sense obtenir-hi massa èxit. Aquesta distinció entre món tancat -el de l’èpica- i món obert -el de la novel·la moderna-, que Lukács emprarà com a base per a una possible tipologia novel·lesca, planteja una qüestió fonamental: que la ruptura entre el subjecte i el món impossibilita el tipus de fe que sostenia, fins a la modernitat, l’esperança d’un ordre o d’un sentit absoluts. La modernitat, doncs, escriu des de la distància, i des d’una consciència explícita d’aquesta distància que elimina tota possibilitat d’ingenuitat, entre el que diu el text i el que diu l’obra (si se’ns permet la distinció), que sovint nega allò que diu el text o ho converteix en el discurs d’un personatge impostat, i proposa el joc, la inversió i la paròdia com a mitjà per a descriure una realitat a la vegada que se la critica, se la fa entrar en contradicció o se’n delata tot el que hi ha d’artificial i d’impostat en el que, per mandra, acabem prenent per natural. En aquest sentit, Derrida seria el més gran dels ironistes.
   
    Un repàs ràpid a la llista de clàssics (¿no us venen al cap els lloms verds de la MOLU? Potser només ens passa a nosaltres) descobreix immediatament altres mestres de la ironia. De Bocaccio a Joyce, passant per l’anònim autor del Lazarillo (que ara diuen que és Alfonso de Valdés, tot i que ho diuen amb la boca un pèl petita) i Cervantes, per la metaficció ilustrada de Diderot o d’Sterne, pels mestres del XVIII anglès, Fielding i Defoe, per Flaubert i Bernhard fins a Julian Barnes, Thomas Pynchon i els grans posmoderns nordamericans. I, buscant en el que tenim a casa, destaquen en Trabal i l’escola de Sabadell, en Calders i el trio del gin-tònic, amb en Quim Monzó al capdavant. El cas d’aquest últim és paradigmàtic. Molts dels seus contes parasiten unes lògiques quotidianes que, assumides com a pròpies, avancen -en Monzó les fa avançar, vaja- fins que apareix la feblesa o l’ambigüitat que fonamenta aquesta lògica. Els discursos dels seus personatges afirmen justament allò que l’obra nega. La ironia monzoniana, revers del melodrama, juga amb la col·lisió entre el que afirmen els personatges o el que descriu la història i les significacions que prenen aquestes dues dimensions discursives projectades cap a l’acte de lectura (on som conscients que el que llegim és el producte d’una voluntat que ens proposa un joc). Sembla, doncs, que la ironia cau en el terreny de la pragmàtica.
   
    Per acostar-nos una mica al seu funcionament, ens serà molt útil la noció d’acte de parla indirecte. Aquesta mena d’actes venen a definir la diferència entre dir Digues quina hora és i ¿Que tens hora?. Fórmula clàssica de la cortesia, l’acte de parla indirecte juga amb l’espai entre el que es diu i el que s’implica i demana a l’interlocutor un petit acte d’interpretació que sobrepassi la lectura literal per arribar a la lectura intencional. Quan el procés es duu a terme correctament, parlem, amb J. L. Austin, de felicitat comunicativa. Quan fallem en alguna de les baules de la cadena, parlem de tota la gamma de reaccions que s’estén des del malentès i l’anècdota fins a la mala impressió, el ridícul social o la ofensa a un col·lectiu que, difícilment, es prendrà la molèstia de tornar-te a escoltar. Naturalment, els actes de parla indirectes no són tan perillosos com les locucions iròniques, que serien la versió més complexa d’aquests actes. A primer cop d’ull, la ironia consisteix a sostenir un discurs que l’interlocutor sap (o pot arribar a intuir) que és contrari a allò que pensa l’emissor i, al mateix temps, indicar que el narrador/emissor pensa exactament el contrari del que afirma. Aquesta indicació és fonamental quan no es coneixen prou les opinions i els principis de qui parla, cosa que ens situa, en la major part dels casos, en el terreny dels escriptors (Monzó torna a ser una excepció, gràcies, en gran part, a la construcció continuada d’un personatge a través de les col·laboracions en premsa escrita i en televisió). Per això, el gran perill dels ironistes és la literalitat, la mala interpretació d’aquests indicadors, o la seva insuficiència, i que el doble sentit es redueixi a un de sol. Que el lector o l’interlocutor no identifiqui el que Wayne Booth (en parlarem més endavant) apunta com a senyals ineludibles del discurs irònic i interpreti que allò que es diu és l’anvers, i no el revers, del que es pensa.
   
    És el que els entesos anomenen locutor irònic: una impostura o un personatge que el locutor -o narrador- crea per tal d’assenyalar cap a la intenció vertadera del seu discurs i garantir que no pensem que el que diu és el que opina. Encara recordem el cas de l’article sobre la immigració i Les Canàries, Repartir canarios que Javier Calvo va publicar a l’ADN el 7 de setembre de 2006 i que va tenir, si ho recordeu, conseqüències desafortunades. En aquest article, Calvo proposava com a solució a l’arribada massiva d’africans a les Illes Canàries la renúncia a la sobirania sobre aquest territori i, com a solució al trasllat conseqüent de canaris a la península, l’adopció, per part de cada família espanyola, d’un canari, a canvi, això sí, de certes feines de casa, com planxar o rentar els plats. Fos per insensibilitat lectora o perquè el text no construïa amb prou eficàcia el loctuor irònic, l’article va fracassar comunicativament en la mesura que la tesi de Calvo no va acabar de llegir-se com una afirmació rotundament irònica -crítica de certes postures davant de la immigració que poguessin arribar a concebre aquesta possibilitat com a viable- i les reaccions va ser les previsibles: milers de canaris van respondre a l’article de Calvo, van demanar que es retirés del format digital de l’Adn, cosa que van aconseguir, i van acusar-lo de racista i de xenòfob cap amunt. “Para que la ironia exista”, diu Graciela Reyes a La pragmática lingüística (Montesinos, 1994), “tiene que ser percibida”.    
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s