Ricardo Piglia i Tzvetan Todorov es busquen les pessigolles

   
    Tzvetan Todorov neix a Sofia, Bulgària, l’1 de març de 1939. Ricardo Piglia ho fa a Buenos Aires, Argentina, el 24 de novembre de 1940. Todorov s’instal·la a París a partir de 1963, on passa a ser professor i director del Centre d’Investigacions sobre Art i Llenguatge, dins del Centre Nacional d’Investigacions Científiques. Piglia acaba la carrera d’Història a la Universitat de La Plata i passa a dirigir la col·lecció Serie Negra a partir de 1968, cosa que li permet llegir a Horace McCoy, Dashiell Hammett i Raymond Chandler sota la coartada de la responsabilitat professional. El 1966, Todorov publica Theorie de la littérature, una selecció acurada de textos dels anomenats Formalistes Russos (Víctor Xlòvski, Yuri Tinianov, Boris Eichenbaum, el primer Roman Jakobson, etc.), dels quals en serà un dels principals difusors. El 1967, Piglia publica La invasión, una primera col·lecció de contes en els quals la història argentina, recent o passada, n’és el material i el tema principals i on ja comença a treballar el que seran algunes de les tesis que reapareixeran al seu segon recull, Nombre falso (1975) i a les novel·les que el consagraran com a gran escriptor argentí del postboom, Respiración artificial o a La ciudad ausente: la història com a teixit foucaultià de microrelacions de poder, com un intercanvi de ficcions, i el paper fonamental del discurs literari com espai de subversió dels usos de llenguatge codificats per aquest mateix teixit.
   
    El 1984, Todorov publicarà Crítica de la crítica, on descriurà un moviment essencial: passada la querelle dels telquelians dels anys seixanta i obertes les línies principals de la crítica de l’últim terç del segle XX (la deconstrucció derrideana i pauldemaniana, l’estructuralisme marxista de Lucien Goldmann, Roland Barthes, que és una mica de tot i, sobretot, és ell mateix, escriuen les seves respectives declaracions de principis que recullen les actes del congrés de 1966 a la John Hopkins), pensar la crítica literària és una de les maneres fonamentals de practicar-la; dit d’una altra manera, ja no es tracta tant de reflexionar sobre la literatura com de definir el marc teòric, epistemològic, des de la qual es pensa la literatura mateixa. D’altra banda, Todorov aprofita per reivindicar figures i postures: la seva ha estat (també) una carrera d’agent revulsiu cultural, cosa que no impedeix que desplegui la seva crítica al fet mateix d’una crítica que pateix, segons l’expressió afortunada de Paul de Man, de diverses formes de ceguera. Així, com en la resta de ciències i de sabers, la teoria literària es qüestionarà a sí mateixa com a condició de possibilitat, cosa que, ja prefigura les tesis sostingudes a La literatura en perill: que la hipertròfia crítica i teòrica, amb el beneplàcit d’una universitat que ja no parla de literatura sino del que els crítics diuen de la literatura, ha desnaturalitzat la pràctica literària fins al punt d’abocar-la a la seva pròpia destrucció, cosa que associa amb el nihilisme, el solipsisme i la pura pirotècnia verbal. El 1986, Piglia sostindrà, a Crítica y ficción (editat per Anagrama el 2001, recull d’entrevistes i textos diversos que refà el títol de Barthes Crítica y verdad), que la crítica no es altra cosa que una forma moderna d’autobiografia: “El crítico es aquel que reconstruye su vida en el interior de los textos que lee. La crítica es una forma posfreudiana de la autobiografía. (…) Y digo autobiografia porque toda crítica se escribe desde un lugar preciso y desde una posición concreta. El sujeto de la crítica suele estar enmascarado por el método (a veces el sujeto es el método) pero siempre está presente, y reconstruir su historia y su lugar es el mejor modo de leer crítica. ¿Desde dónde se critica? ¿Desde qué concepción de la literatura? La crítica siempre habla de eso. Des d’aquesta percepció de les afinitats dels llenguatges crític i ficcional, Piglia construirà una obra en la qual els límits entre un llenguatge i l’altre es difuminaran productivament, fins al punt que Formas breves tindrà tant de ficcional com La ciudad ausente de reflexió sobre l’ontologia del llenguatge i, per tant, de la Història.
   
   A partir dels anys vuitanta, Todorov projecta la seva reflexió sobre sí mateix i sobre la seva experiència d’exiliat en la seva producció crítico-historiogràfica: La conquista de América, la cuestión del otro (1982); Las morales de la historia (1991); Los abusos de la memoria (1995); El hombre desplazado (1996) etc. són l’eix de tota la seva crítica als totalitarisme del segle XX, a l’anàlisi de la seva lògica i, especialment, a les consqüències de tot individu obligat a viure en un món polaritzat fins a extrems inhumans. Sovint, la seva prosa depassa el testimoniatge en un sentit estricte per fer, de l’autobiografia, una excusa per a una reflexió teòrica que es pregunta més que no explica: ¿què és un exilitat? ¿Què significa viure en un règim totalitari? ¿Quina idea d’Europa es pot rescatar de la fallida de tants dels seus projectes? En canvi, de la seva labor teòrica i crítica, que es limitarà a la seva producció dels anys seixanta i setanta, extraurà totes les empremtes d’un jo que, a la manera dels estructuralistes, no té res d’interessant fora de ser l’origen (no l’explicació ni l’espai del sentit) del text que signa. Piglia, a Respiración artificial (1980)La ciudad ausente (1992) i Plata quemada (1997), reinscriurà la política i la sociologia al centre de la ficció novelesca -una ficció que rellegirà la relació de la producció posmodernista amb la política, producció que es nega, majorment, al compromís i, per tant, a una revolució social que no es formuli en termes d’experimentació i d’avantguarda-. La literatura es presenta, segons Piglia, com l’antítesi d’un discurs – el polític- que és l’art d’allò possible: la literatura no expressa cap societat sino com a negació i com a contrarrealitat, dirà Piglia, i, en la mesura que té èxit en la seva empresa visionària (i, per tant, utòpica i, per tant, política), proposa les direccions per les quals transitarà la realitat futura. D’aquí, que el seu projecte treballi més sobre la percepció del que hi ha de ficcional en la realitat que del que hi ha de real en la ficció i que, en aquest projecte, es fusionin estratègies crítiques i nusos conceptuals propis de la teoria amb registres propis d’un historiador, la inscripció de l’ús oral del llenguatge i estructures arquetípiques de la novel·la negra, que Piglia considera anàloga al treball del crític.
    
    El 2007, Todorov publicarà La literatura en perill, on denunciarà, principalment: a) que la literatura, en un excés de barroquització teòrica, ha caminat i camina cap a l’autorreferencialitat, el solipsisme i el nihilisme i que, per tant, ha deixat de pensar i de reflectir el món en què s’inscriu, convençuda de la seva autarquia estètica (Todorov s’ocuparà de repassar, des de Plató fins a l’actualitat, els passos conceptuals que ha donat la Història de les idees en aquesta direcció, en la qual ell, conscientment, ha participat). b) que aquest procés troba el seu bessó en l’ensenyament mateix de la literatura (parlem de l’universitari) on ja no es parla de les obres sino del que els crítics han dit de les obres. ¿Espècie estranya de mea culpa? Todorov reclama, tan sols (en el sentit negatiu d’aquest tan sols), que es retorni a una literatura compromesa a pensar el món i a relatar-lo i, en conseqüència, que es reivindiqui i potencii un ensenyament més comparatista que no pas formalista. Des d’una postura essencialment pigliana, Antoni Martí Monterde respondrà que la literatura no pot deixar de fer crítica literària sense deixar de ser, al seu torn, literatura. Invocarà, al seu favor, la tradició de Musil, Broch, Joyce, Sebald, Walser, Zweig i tota la línia que va, actualment, de la fecundíssima posmodernitat nordamericana fins a la revelació, en termes més locals, del que alguns anomenen literatura pangeica i, d’altres, afterpop (aquesta punta de la línia la hi afegim nosaltres, no Martí Monterde), on la hipertròfia teòrica fondrà la ficció i la reflexió fins a fer-les inseparables: pensar la ficció és ja entendre els termes d’una reflexió literària, sociològica i quasi metafísica sobre l’ésser del llenguatge i de les possibles relacions amb ell. No és casual que Piglia pertanyi a la tradició argentina de l’escriptor-lector (espècie que Rodrigo Fresán considera desarrelada, o, com a mínim, no arrelada a un terra nacional sinó a la paret, que és on té la biblioteca). Tampoc ho és que els seus llibres més recents siguin el Diccionario de la novela de Macedonio Fernández (2000) i El último lector (2005). En certa mesura, Piglia i Todorov recreen la divisió conceptual que ja proposava Eco per a les relacions amb la contemporaneïtat entre apocalíptics i integrats, on Piglia entendria les possibilitats de la imbricació entre crítica i ficció com una possibilitat de guanyar un espai per a la literatura que sembla que els tanatògrafs li neguen i on Todorov advertiria dels perills d’aquesta progressió, entenent que només pot acabar en la negació del que creu constitueix la literatura. Les seves trajectòries encarnen els límits d’un debat fonamental per a la novel·la futura. La seva resolució, afortunadament, sembla encara impossible.   
Anuncis

2 comments

  1. j.podrit

    Què en podeu dir, de El espíritu de la Ilustración? I d’haver-lo llegit, una pregunta: a quin carro es puja? A la postmodernitat de Lyotard o a la modernitat de Habermas?

    Cordialment

  2. criticadelacritica

    Benvolgut podrit,

    de l’últim llibre d’en Todorov no en podem dir res: encara no l’hem llegit. L’estiu tendeix a reivindicar lectures pendents i aquesta no era a la llista. Sigui com sigui, serà interessant veure de quin costat es posa, tot i que tot sembla indicar que apunta a la modernitat inacabada d’en Habermas, més que no a la postmodernitat lyotardiana. Però són suposicions. Comentarem amb més base quan l’haguem llegit.

    Salutacions cordials,
    CDC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s