El flac favor de Jordi Galves

  
    No ens hi hauríem de molestar. De la mateixa manera que els crítics impressionistes o els membres de Cahiers du cinema no perdien el temps comentant les obres que no els havíen agradat, nosaltres hauríem de deixar que la crítica que va dedicar en Jordi Galves a l’Uh, gabirú de l’amic Julià Guillamón, a l’últim Cultura(s) de La Vanguardia, es posés en evidència tota soleta. De vegades, atraure el focus d’atenció sobre certs escàndols només beneficia allò que el focus volia delatar i potser seria millor silenciar-ho, deixar que aquesta crítica (crítica?) passés tan desapercebuda com fos possible. No ho hauríem de comentar, doncs, però ho comentarem, no només perquè posa en dansa dos dels tenors amb més veu de la crítica catalana sinó perquè és un dels textos més paradoxals que hem llegit en els últims temps.
  
    Paradoxal perquè aconsegueix el contrari del que volia: dedicar un elogi tan desmesurat a una persona en un mitjà en què no corresponen aquesta mena de discursos desperta immediatament una sospita sobre les raons que el motiven. ¿Per què cal reivindicar la figura d’un crític de suplement? ¿Que no se’n reconeixen la feina, la vàlua? ¿Que no li permeten escriure setmanalment en dues seccions del diari? ¿O és que la seva imatge corre un perill de deteriorar-se que es vol pal·liar amb aquesta defensa? ¿I què hi guanya en Galves alçant la bandera d’en Guillamón tan amunt com pot? Paradoxal, doncs, perquè no posa en pràctica res del que diu que valora de la labor crític de qui reconeix com a mestre: la seva imparcialitat, la seva capacitat analítica -analítica envers l’obra, no envers l’autor- i una labor que es pretén insubornable són del tot absents en el text d’un Galves que fa de l’Uh, Gabirú una mera excusa per defensar el seu crític de capçalera d’unes invectives que no apareixen per enlloc. En cert sentit, hom esperaria d’en Guillamón una mínima pèrdua de respecte intel·lectual envers algú capaç d’un panegíric tan fora de lloc com el de Galves: la incapacitat d’en Guillamón per la vehemència i per l’entusiasme l’haurien de fer resistent a l’elogiorama galvesià, en el sentit que la crítica, tal com la practica la seva escola, regateja els elogis per por a la desmesura i, per tant, a la parcialitat, i fa de la fredor i la distància un tret d’estil. Ho diu ben clar en Seymour Hoffman-Lester Bangs a Almost Famous: si vols ser amic seu (entengui’s, si vols que et respectin, si vols que et considerin com un igual) be honest and unmerciful. No et guardis cap mena d’escrúpol. Fes-los la crítica que ets capaç de fer-los i no els en passis ni una. Ben mirat, si alguna cosa ha recolzat la fama d’en Guillamón ha estat el que li reconeix en Galves: la seva situació de crític independent, en el sentit que aquesta independència li permet una cert grau d’honestedat en la opinió (altra cosa seria interrogar aquesta independència i veure fins a quin punt és independent i fins a quin se sotmet al personatge del critic independent i, per tant, es fa esclava del que té d’imatge de marca).
   
    Paradoxal, doncs, perquè en Galves signa una crítica literària en què no parla del llibre (¿segueix essent literària, llavors?) i perquè, amb això, caiem en una fal·làcia personalista que ja van detectar i denunciar els New Critics sota el nom de fal·làcia biografista: res de la biografia d’un autor té un ascendent sobre el sentit de la seva obra, deien; que la mare d’un autor el bufetegés cada dia a les deu del matí no implica necessàriament que totes les bufetades de la seva obra, o totes les mares puntualment castigadores siguin el retrat de la seva mare real i, en cas que ho fossin, dir que la nota biogràfica explica l’origen d’aquestes figures no diu res, ni sobre la importància d’aquestes figures en l’obra, ni sobre la qualitat o l’interès literaris de l’obra, ni sobre els seus mecanismes constructius, ni sobre la mena de reflexió que se’n pot extreure, ni sobre res que no sigui aquest gust per la premsa rosa post-mortem que sembla que agrada tant als devoradors de biografies. De la mateixa manera, que en Guillamón sigui un referent en la crítica catalana i un intel·lectual estupendo no diu res d’un llibre que, al capdavall, no és ni tan sols de crítica literària, sinó un recull de les columnes variades que en Guillamón ha anat publicant a les pàgines de La Vanguardia. A sobre, del llibre del gran mestre, de qui se suposa que hauríem d’esperar grans obres només pel fet de ser el gran mestre, només se’n desprèn una imatge vague i més aviat negativa. A qualsevol pregunta sobre el llibre, en Galves respon que el seu autor és un bon productor de crítica literària i poca cosa més, amb la qual cosa la incògnita que envolta l’Uh és molt major després de la lectura que no pas abans. Paradoxal, finalment, perquè se suposa que un professor d’Humanitats d’una Universitat com l’Autònoma de Barcelona, doctor en Història Medieval i responsable d’una antologia com De miel y diamantes, hauria de saber, i conèixer amb una precisió de sastre, la talla que gasten en Carles Riba, en Josep Ixart o en Joaquim Molas.
   
    Però, sobretot, la d’en Carles Riba, a qui en Galves situa al mateix nivell intel·lectual d’en Julià Guillamón. Immediatament, ens sentim obligats a un petit exercici de biografia comparada. ¿Serà veritat? ¿Som davant d’una de les futures figures de la intel·lectualitat catalana i no ens n’hem sabut adonar? (Si ni tan sols l’hel·lenista Eudald Solà, que es va especialitzar en Kavafis i va dedicar-hi carrera i vida, va gosar comparar-se al seu predecessor Carles Riba en la seva capacitat com a traductor d’aquest mateix poeta, la dimensió intel·lectual de Guillamón ha d’apuntar molt alt si, ara sí, hem trobat l’hereu del mestre noucentista!). Mirem-nos-ho. Fins el 1922 (Riba neix el 1893, o sigui que parlem de la seva producció d’abans de complir els trenta), Carles Riba acumula una formació estrictament noucentista, una prosa per a nens petits escrita durant els anys deu i publicada el 1923, Les aventures d’en Perot Marrasquí, un recull de relats, L’ingenu amor, que comparteix dates amb la prosa anterior, un Primer llibres d’Estances (1919) en què ja interesecciona una virtuositat constructiva impecable amb una tendència a la instropecció, travessada d’una constant presència de referències cultes. També tradueix els contes d’Edgar Allan Poe i dels germans Grimm, algunes Vides parl·leles de Plutarc i Els deu mil de Xenofont i L’inspector de Gògol, entre d’altres, amb una capacitat incisiva per a detectar el talent internacional. La primera traducció de L’Odissea que acaba data de 1919; la segona, en vers -perfectes hexàmetres homèrics- no arribarà fins el 1948 (però arribarà). També tradueix Antígona i Electra de Sòfocles (1920). De Guillamón, abans que fes els trenta, trobem un postfaci a la narrativa de Tísner redactat en ocasió de la publicació de El boà taronja, dels contes del qual era curador, un estudi sobre Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989), un conte dins del recull Fulls impermeables, una col·laboració dins de Palau i Fabre i La fàbrica de fred (1991), únic llibre de ficció que ha signat fins el moment i que l’editorial Empúries ja no inclou com a dada biobibliogràfica en la petita presentació de solapa d’Uh, Gabirú. El 1922, Riba marxa a Alemanya a estudiar amb el filòleg Karl Vossler. Al llarg de tota la dècada, composa el seu Segon llibre d’Estances, tradueix Gottfreid Keller i Hölderlin i comença la seva col·laboració amb la Fundació Bernat Metge, dins de la qual Cambó crea una càtedra de grec que permet a Riba vehicular la seva vocació pedagògica. A més de la labor crítica, que ja arrenca de finals dels anys deu, Riba combina l’exploració poètica (Tres Suites, 1937; també, en alguns articles de Per comprendre, formularà una teoria poètica pròpia que beu tant de Mallarmé i Valéry com del mestre Vossler) amb la traducció (d’Èsquil, de Sòfocles, etc). Des de llavors, fins a l’edat en què hem d’aturar-nos si volem ser justos amb Guillamón, Riba treballa de professor universitari, manté la càtedra de la Fundació Bernat Metge, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (concretament, a les Oficines Lexicogràfiques, on col·labora amb en Pompeu Fabra en la redacció del Diccionari General de la Llengua Catalana), composa la primera de les seccions de Del joc i del foc, participa en la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i redescobreix la poesia de Maragall arran de la seva tesi sobre Nausica. Guillamón, al seu torn, afegeix al llistat del seu Qui es qui el comissariat de dues exposicions -una sobre Palau i Fabre, el 2001, i una altra sobre Literatures de l’exili, el 2005- i un llibre de crítica literàrio-sociològica, La ciutat interrompuda, el 2001, que guanya el Serra d’Or d’assaig el 2002. A més, és clar, de la crítica perpètua a diversos mitjans i l’Uh, Gabirú, que és a l’inici d’aquest post.
   
    És clar que comparar aquesta mena de dades no dóna la mesura de la importància de cap autor ni la influència o la difusió de les seves idees o de l’impacte de les seves publicacions. En cap biobibliografia trobem detallat el procés que duu a Riba a apropiar-se de la dècada dels cinquanta i que fa que l’Àlex Broch, en la seva Història de la Cultura Catalana i recolzant-se en una observació d’en Joan Triadú, l’anomeni ribiana sense escandalitzar ningú. Sincerament, per molt que ho vulgui en Galves, ens costa d’imaginar alguna dècada que pugui ser anomenada guillamoniana, començant pel fet que la seva pràctica ficcional es nul·la i que un crític, per molt que s’hi esforci, ja no té el poder d’orientar estètiques que podia haver tingut quan encara hi havia una Acadèmia. Però tampoc el Qui és qui es fa càrrec de la influència de les ressenyes als suplements d’en Julià Guillamón, si és que van més enllà de l’engrossiment o l’amagriment de les ventes d’exemplars dels llibres que comenta. D’altra banda, hem de recordar que hem deixat en Riba a punt d’engegar la redacció del que es considera com un dels millors llibres de poesia catalana, si no el millor: les Elegies de Bierville, que escriurà entre el 1939 i el 1942. Després, haurà d’emprendre la tasca ingent de donar a la literatura catalana una nova Odissea en vers, mena de feina que no es pot mesurar de manera simplement descriptiva, sinó que ha de considerar-se en el que és, deixar-se sorprendre per la immensitat d’un projecte que, d’altra banda, ja havia plantejat a la tendra edat de 26 anys. En el cas que ens ocupa, una altra mena de comparació és més senzilla i practicable: agafar qualsevol text del Clàssics i moderns, crítica literària ribiana, i qualsevol dels d’en Guillamón, i deixar que les dues intel·ligències dialoguin, que es mesurin l’una amb l’altra i que cadascú tregui les conclusions que més li agradin. En cert sentit, la talla intel·lectual, per retornar a l’expressió de Galves i per demanar en préstec una perspectiva microsociològica, apareix en qualsevol espurna de subtilitat o de delicadesa, en la forma d’una frase o en l’estratègia arquitectònica d’un article, més que no en els números finals d’una carrera contemplada en la seva totalitat. Per descobrir-la només cal dedicar una mica d’atenció a les petites evidències.
 
    Es miri com es miri, però, la comparació d’en Julià Guillamón amb en Carles Riba sembla producte de la llicència que es pren tota crítica militant de considerar que una causa justifica qualsevol mena d’injustícia o d’exageració. El pitjor del cas d’en Galves és que aquesta exageració actua en detriment de l’interès que mou el seu text i el que semblaria un dels millors elogis possibles envers l’amic admirat acaba projectant una ombra massa allargada com perquè l’admirat no se senti en evidència (altra cosa és que s’hi senti, és clar). El cas ens fa pensar en el que dèiem respecte de la rebuda crítica del Pomponio Flato d’en Mendoza: els perills de ressenyar un mal llibre d’un autor important que, en aquest cas, es trasllada a la dificultat d’haver de parlar de l’obra (bona o dolenta) d’un conegut: el terreny és llefiscós i tendeix a caure en l’endogàmia masturbatòria de la crítica que parla de sí mateixa i que ens fa preguntar per les raons que poden haver conduït Jordi Galves a associar el seu nom a aquesta crítica. Flac favor, doncs, en la mesura que l’últim que es veu en aquesta crítica és un llibre -i la seva gràcia o la seva desgràcia, els racons de la seva poètica, el punt des del qual pensa el món- que ja hem llegit els que hem llegit les columnetes d’en Guillamón. Potser el millor que li podria passar a un text que l’últim que vol és parlar del llibre del que parla. Paradoxal, ja ho hem dit.
Advertisements

11 comments

  1. Anibal Lector

    El més flac favor, i probablement no exempt de mala llet, sabent quins són els models declarats aquests dies passats pel Guillamon articulista -Quim Monzó, Joan de Sagarra, Ramon de España-, ha estat comparar els articles del Gabirú de Guillamon amb els de A.M. Espadaler i Narcís Comadira.

    Per cert, encara sobre Riba, una consulta sentimental: sempre m’ha deixat perplex les desenes i desenes de pàgines que Riba va dedicar a aplicar la màquina vossleriana a l’anàlisi de l’obra de Francesc Pujols. Serà que al Pujols el tinc desubicat, el senyor Marfany deia en la història de la literatura dirigida per Molas que Pujols és un “catamananyanes” (sic), i ara l’associó amb els noms de Pau riba, Sisa. Quimi Portet i altres promotors benemèrits que canten però no maitines…la cosa no em quadra del tot

  2. criticadelacritica

    Un altre exemple de la qualitat paradoxal del text d’en Galves: ¿es pot permetre aquest punt de mala llet en una apologia a Guillamón? ¿O és que no percep la diferència entre un model i l’altre?

    Pel que fa a la relació d’en Riba amb en Pujols, sincerament, no hem llegit les pàgines que hi dedica, però ens comprometem a fer-ho. D’altra banda, el prejudici apunta a un Riba que veu en l’enginy bandarra d’en Pujols tot el que ell no es permet en la seva poètica, però no passa de ser una pura especulació psicologista que no duu massa enlloc. Un prejudici, vaja.

    Si és cantamanyanes o no, tot sembla indicar que, almenys en la seva vessant filosòfica, l’aportació d’en Pujols és més anecdòtica que no res. Al respecte, en Fuster apunta: “si prescindim de la seva vestimenta cridanera i divertida, [la filosofia de Pujols] no passa de ser un pedestre garbuix de reflexions ampul·loses, sense cap relació, naturalment, ni amb Llull, ni amb Vives, ni amb Balmes, ni amb don Eugeni d’Ors”. En Casasses, però, en relació a “La tardor barcelonina”, parla del “poderós filòsof i pensador de la religió que serà el Pujols de la maduresa” i parla de la seva prosa com un tot i més capaç d’inspirar Macedonio Fernández, Gómez de la Serna o Foix. Al nostre parer, el que pugui tenir d’interessant en Pujols per a la troupe d’en Casasses, en Comelade o, abans, d’en Riba o d’en Sisa, té a veure amb la seva capacitat performativa: la barra de fundar una religió, de fer-s’ho pagar tot per en Casals, de teories com les que sostenen que els catalans, en un futur, ho hauran de tenir tot pagat pel simple fet de ser catalans, fan d’en Pujols un polipoeta o un artista de performances avançat al seu temps. En aquest sentit, el “cantamanyanisme” potser s’ha de repensar des dels seus efectes: si els gestos d’en Pujols han acabat alimentant una tradició interessant (sempre i quan a algú li interessin en Casasses i en Comelade, per citar-ne algunes) potser se li ha de concedir un cert marge de dubte.

    Sigui com sigui, no deixa de ser curiosa la dedicació que posa l’Associació Francesc Pujols a reivindicar-lo com a figura i com a llegat, de la que sempre se’n treuen coses curioses…

    Salutacions cordials,
    CDC.

  3. Gabi Ru

    I el cas és que el Gabirú en qüestió està força bé, al marge dels més o menys magres favors galvesians: he passat una molt bona estona llegint-lo.

  4. criticadelacritica

    Celebrem que t’hagi agradat el llibre, Gabi Ru.

    Nosaltres, puntualment, donem un cop d’ull a les columnes d’en Guillamón encara que sigui per veure’n una cara que no sigui la de crític, però no era la intenció del post comentar el llibre sinó la crítica del llibre. El flac favor, creiem, es troba en l’èmfasi exagerat en l’autor i no en l’obra -ben bé com si, tant per referir-se a “Cien años de soledad” com a “Memoria de mis putas tristes”, el crític parlés del gran escriptor que és García Márquez i no digués res ni de l’un ni de l’altre- i en la comparació de Guillamón amb Carles Riba, que considerem tan absolutament desmesurada que acaba funcionant com un contra-elogi. Encara més flac és el favor de Galves si el llibre ha acabat sent interessant!

    Pel que fa al plaer de la lectura d’un llibre concret, es podria dir que no cau en la jurisdicció de cap mena de crítica.

    Salutacions cordials,
    CDC.

  5. criticadelacritica

    Amic j.podrit, (et responem aquí perquè a Xalandria hem tingut un parell d’impediments tecnològics), una fantàstica aportació a la crítica de la crítica. Ens ha encantat especialment la lectura galvesiana del text de Galves, on es demostra que tota postulació de principis conté la possibilitat de la seva contradicció o, senzillament, la impossibilitat de respectar-los al 100%. ¿Hem de concloure que la Nova Crítica és Neocursi?
    O, simplement, incapaç de vincular el que postula amb el que practica?

    El que no és, per descomptat, és l’hereva del projecte barthesià. Atribuir-se’l ens sembla una més de les indecències d’aquesta Nova Crítica-corporativo-militant que està més pendent d’autocelebrar-se que de res, especialment quan el nucli de la idea de Barthes era el de la desjerarquització dels discursos -i, per tant, de tota forma d’autoritat respecte de l’escriptura- i fonamentava el pas de l’estructuralisme al post-estructuralisme (fos intertextualitat, decanonització o l’emergència de la lectura que ell mateix ja havia proclamat). A en Galves, en canvi, sembla que tot això només li representa la possibilitat per legitimar la la-feina-que-ja-fa i no per dur a terme un mínim d’autocrítica.

    D’altra banda, si nosaltres fossim els equivocats i, efectivament, el que ens sembla una pura ressenyística fos una “escriptura de l’escriptura”, capaç de llegir-se amb independència de l’obra comentada, què passa que no s’en publiquen les antologies crítiques, els reculls de 25 anys de feina, etc.? A algú se li acut que l’obra crítica de Barthes es condemnés a l’oblit d’un Suplement Cultural? Ah, però això deu ser culpa de les editorials…!

    Salutacions cordials,
    CDC.

    P.S.: en la Nova Crítica també funciona una intensa circulació d’afinitats. ¿No us sorprèn l’amplíssima cobertura que s’ha donat, des de Vilaweb, a l’Uh, Gabirú d’en Guillamón? ¿Quan es dedicaran (o s’han dedicat) tres entrevistes senceres a l’obra d’un escriptor contemporani? ¿Quan se’ls ha donat l’oportunitat d’explicitar la seva poètica amb la llibertat que s’ha concedit a l’amic Guillamón? Sigui com sigui, serà interessant la recepció que es donarà, aquest setembre, al llibre sobre l’Exili d’en Guillamón que, ja ara, s’està anunciant com una peça fonamental de la història literària del nostre país.

    Salutacions,
    CDC

  6. j. podrit

    Benvolguts CDC’s,

    No tota la “Nova Crítica” (sic!!!) és neocursi. Per una banda, tot i el to destraler, a parer meu alguns articles de P. Puigdevall o de M. Ollé són encertadíssims . Per altra banda, S. Abrams o Pere Ballart, posem per cas, n’han escrit de tan corporativistes o amicals com els primers. ¿Que en general la crítica de gasetilla, atesa l’efimeritat de sa pròpia condició temporal i espacial -màxim 32 línees-, no dóna per a més? Com sempre, cal anar text a text i autor per autor.

    Salut!

  7. criticadelacritica

    Benvolgut j. podrit,

    Com ja hem comentat per aquí, el problema de les etiquetes és que no són massa més que una abstracció que, sovint, comet més injustícies que no pas justícies i que abonen fàcilment un ús comercial de sí mateixes, ja s’utilitzin per definir grups d’escriptors o grups de crítics. Text a text i autor per autor: justament és aquesta l’ambició i el projecte (o part del projecte) de Crítica de la crítica. ¿O no és funció de la societat civil la de denunciar la mala praxi de tots els que ostenten un cert poder? Com també de reconèixer la bona, és clar, cosa de la qual ja tindrem temps aquí (espai no creiem que ens en falti! ;-).

    Salutacions cordials,
    CDC

  8. Retroenllaç: Ressenya de llibres, per Carles Miró « Blog de Manuel Trallero
  9. Retroenllaç: L’anonimat (2) « El pàl·lid anònim
  10. Retroenllaç: D’estovar-se així (i no equivocar-se!) « El cau d’en Bau

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s