Carles Riba i el principi de caritat interpretativa

    
    Joan Fuster, a l’hora d’explicar la concepció que tenia Carles Riba dels mecanismes de la poesía, escrivia el següent: “Cada paraula, en situar-s’hi, transcendeix el seu sentit habitual, i es multiplica en una constel·lació de significacions, segons l’ordre, la postura i la companyia que se li atorgui amb les altres paraules. I hi ha, també, un ritme que les endega en el seu curs numeral: el “vers”. I el resultat, com un fet conclús i irreversible, constituirà un microcosmos autònom: el “poema”. Res, aquí, no admet “substitucions” [és a dir, paràfrasi] -interpretació, explicació-: el “miracle” [mena d’epifanía joyceana traslladada a l’experiència d’un poema] sorgeix en la convergència única de tots aquests elements, paraula, vers, poema, que, per això mateix, passen d’accidentals a essencials, d’aleatoris a necessaris“.
   
    No ens ha d’estranyar en el gran poeta Neonoucentista aquesta concepció de la poesia com a alquímia verbal autosuficient en el qual la màgia, la revelació, l’experiència estètica comencen i acaben en la paraula. Sovint, es té la sensació que qualsevol col·lectiu que treballi amb prou paciència i dediqui prou atenció al llenguatge acabarà intuïnt, si no sentint, la temptació estructuralista. I no hem d’oblidar que la clau de volta del Noucentisme no és altra que la llengua catalana, que es rep, d’una banda, com a vehicle de la catalanitat de la Renaixença i el Modernisme que encara cuegen a principis de segle i, de l’altra, com l’única opció possible per a una europeïtzació de la cultura catalana. És clar que aquesta segona dimensió la hi afegeixen D’Ors i la seva heliomàquia particular: per a una  Il·lustració catalana (és a dir, per tal que la cultura catalana gosi fer ús del seu propi enteniment, segons la fórmula kantiana), cal comptar amb un instrument esmolat. D’aquí prové la necessitat de la reforma fabriana i la reivindicació d’una forma cuidada fins a l’adoració en contra de l’exabrupte modernista del mestre Maragall. I d’aquí, també, que Carles Riba hereti la consciència, tant pròpia de Mallarmé i, per tant, de Valéry, de saber que els poemes es fan només amb paraules.
  
    Si hem parlat de temptació estructuralista és perquè, en la definició que Fuster fa del procediment de Carles Riba hi ha continguda una idea fonamental per a qualsevol forma de crítica: que en la convergència de tots els elements -sintaxi, lèxic, prosòdia, eufonia, etc.- d’una obra literària sorgeix el que Riba anomena el miracle (entengui’s com a revelació o com aparició sobtada de sentit) i que fa que tot allò que la composa passi d’accidental a essencial, d’aleatori a necessari. Aquesta és, justament, la perspectiva que l’hermenèutica i l’antropologia contemporànies anomenen el principi de caritat interpretativa. La formulació més recent d’aquest principi prové de l’epistemologia de Donald Davidson i sosté la necessitat de considerar l’interlocutor com un igual cognitiu, una criatura racional els missatges de la qual, en virtut d’aquesta capacitat cognitiva compartida, tenen un sentit que ha de ser desxifrat. Sense l’assumpció d’aquest principi, no podem procedir a la interpretació. “La caridad se nos impone, guste o no, si queremos comprender a los otros debemos considerarlos correctamente en la mayoría de los asuntos”, diu Davidson. Gérard Lenclud, desplegant les característiques d’aquest principi per projectar-les en un horitzó antropològic, afegeix: “El principio de caridad es precisamente equivalente al principio de veracidad, porque consiste en reconocer directamente que hay algo de verdad en lo que la gente manifiesta, interpretar es delimitar la esfera de esta verdad” (…) Si los quiero interpretar, deberán ser racionales, ni más ni menos que uno, por lo tanto son como uno. Si no lo fueran, sería absurda la intención de interpretarlos, pero es absurdo el no hacerlo”.
   
    Podem traslladar sense massa problema les observacions de Davidson a la pràctica de la interpretació literària. En ambdós casos, antropològic i artístic, hi ha una viva interrogació sobre el sentit -i, en certa manera, sobre la veritat d’una manifestació lingüística- que precisa d’aquest principi per a poder esbossar alguna mena de resposta. Quan no s’aplica, trobem aquesta mena de mala crítica que denunciem des d’aquí: una valoració que no sap detectar, en l’alteritat de l’obra que comenta, res de semblant a sí mateix precisament perquè no li’n reconeix a priori aquesta igualtat comunicativa. Passa llavors el contrari del que apuntava en Joan Fuster: de necessaris, els elements de l’obra passen a aleatoris, d’essencials a accidentals, i la temptativa d’interpretació fracassa en la mesura que no és capaç de veure el sentit unitari d’allò que interpreta. El miracle ribià es torna impossible; el sentit no apareix. Dit d’una altra manera, del no ho entenc passem al no s’entén i substituim un plus d’autoexigència lectora per una acusació d’incompetència de l’autor o de l’obra, que no s’ha sabut explicar o que no acaba de saber fer bé les coses. En antropologia, parlaríem d’etnocentrisme en el seu sentit més pejoratiu, prejudici efervescent que atrapa l’antropòleg en una forma de ceguera cultural que el fa insensible al seu objecte d’estudi. En literatura, llegir sense pressuposar que tot el que és a l’obra hi és per alguna raó, ens allunya del sentit de l’obra i ens acosta al prejudici. Es delata llavors la incapacitat de preguntar-se el que Hannibal Lecter reclamaba a la jove Clarisse: demanar-se, de cada cosa, què és en sí mateixa. Ben mirat, és gràcies a aquesta obsessió ontològica que aconsegueixen atrapar en Buffalo Bill, oi?
Anuncis

4 comments

  1. Anibal Lector

    “First principles, Clarice. Simplicity. Read Marcus Aurelius. Of each particular thing ask: what is it in itself? What is its nature? What does he do, this man you seek?” Anibal Lector

  2. criticadelacritica

    Gràcies, Anibal.

    Érem a punt d’acabar el post i no trobavem la referència exacta del que li diu en Lecter a la Clarisse. Obsessió Marcaureliana, doncs, la que fa que trobin en Bill i la que hauria de permetre’s més d’un crític que no acaba de preguntar-se, de cada cosa, què és en sí mateixa. Sempre ens ha semblat que, de fer-ho, ens estalviaríem una bona quantitat de judicis gratuïts. Cosa que, en els fons, és tan senzilla com pressuposar que tot el que forma part d’una obra hi és per alguna raó i que, si no la trobem, potser no és tant culpa de l’autor com de la nostra perspectiva de lectura.

    Salutacions cordials,
    CDC.

  3. Anibal Lector

    ¿Sou un col·lectiu metacrític o parleu normalment en plural, en cursiva i entre cometes?

  4. criticadelacritica

    Jejejeje! No, no és costum nostre parlar en plural ni en cursiva ni entre cometes. 😉

    Som un col·lectiu, amic Aníbal, que valorem especialment les possibilitats de l’anonimat dels blogaires (per això ens agrada insistir en el nosaltres, que és com una mena de metajo per a aquesta pàgina de metacrítica) i que, tal com expliquem a la nostra declaració d’intencions (primer post del blog), ens dediquem a pensar en formes possibles de crítica (literària, essencialment) a través de la crítica de la crítica actual que es fa en aquestes terres.

    El projecte tot just ha començat i esperem que, amb el temps, es ramifiqui en moltes direccions!

    Salutacions cordials,
    CDC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s