Propostes Hermenèutiques

    L’etimologia ens recorda que la crítica (del grec krino, jutjar) consisteix a establir un judici de valor que, amb el temps, ha passat de referir-se al producte acabat per afegir, a aquest primer sentit, el de l’exercici dinàmic de la seva producció. Així, d’una crítica passem a la crítica, que ja no és el judici sinó l’acte de formular-lo i, més recentment, al conjunt d’individus l’activitat principal dels quals consisteix en aquesta formulació. L’etimologia, doncs, ens delata: fins ara, en aquest petit espai de reflexió sobre la crítica, hem proposat una crítica (valgui la redundància) que s’oposi a aquesta prioritat valorativa i en propugni una d’intel·ligibilitzadora, si se’ns permet la paraulota. Aquesta producció d’intel·ligibilitat -aquesta creació d’espais de lectura per a cada obra-, però, té més a veure amb l’hermenèutica que amb la crítica. Que ens perdonin el etimòlegs, doncs, si provem de projectar la primera sobre la segona en els post(s) que segueix.
   
    Històricament, crítica i comentari han anat lligats, supeditats a un sentit que se suposa que és a l’obra amb independència de les formes de la seva lectura. De la interacció entre obra i lector només en pot sortir un sentit possible, si la lectura s’ha dut a terme correctament. Reduïda a la seva dimensió tècnica, comentar un text consistirà a garantir les condicions d’aquesta lectura. Òbviament, aquesta idea de la crítica arrossega l’herència de l’exegesi talmúdica, que coneix el sentit que ha de trobar abans i tot d’abordar el text; comentar-lo, criticar-lo, no és altra cosa que articular l’encaix entre un i altre. Samuel Johnson, que encara subordina la crítica al comentari, no considera que la separació entre el cànon i la lectura sigui un problema que s’hagi de resoldre. Com diu K. Stierle, al seu “Studium”: “Sea que el comentario desee regresar al texto original y su significado o dar al texto pasado su significación presente, el comentario es siempre un puente entre el lector y el texto que aborda. Asimismo, el comentarista es un intérprete que vive en dos mundos, el del texto y el del lector, y que organiza el intercambio entre ellos. Sea cual sea la intención concreta del comentario, supone una diferencia entre el texto y la lectura que desea abolir”.
   
    Aquesta concepció passa de natural a artificial -i, per tant, a objecte d’estudi- en dos passos essencials: el primer es dóna a principis del XIX, quan la crítica s’emancipa del comentari i assumeix el propòsit de no traduir l’autor canònic a un registre contemporani i es decideix a “veure l’objecte com és en realitat en sí mateix”, segons la formulació de Matthew Arnold. El segon el duu a terme Friedrich Schleiermacher (1768-1834), pare de l’hermenèutica moderna, quan aprofita el revolutum del segle XIX (“…la fosca era total. Una onada turbulenta de núvols cobria la ciutat. Tot era tenebra; tot era dubte; tot era confusió. S’havia acabat el segle divuit. Havia començat el segle dinou” dirà Virginia Woolf) per trencar amb les constants de la crítica que han travessat el XVIII.
   
    Si la comprensió no va ser considerada problema fins al XIX va ser en gran mesura pel que Foucault anomena l’episteme de semblances i correspondències, que fa que aquestes semblances, enteses com a naturals, com a predestinades, no hagin de comprende’s sinó, senzillament, descobrir-se. “Las semejanzas entre cosas, las correspondencias entre planos, grados y estratos se consideraron algo dado, por lo que no había necesidad de construirlas. Descubrir significaba percibirlas en su existencia oculta”, diu Iser. Aquesta lògica s’invertirà quan es desballesti el principi que la sosté: si ja no se’n pressuposa l’existència, les relacions entre les coses cauran del costat del subjecte, que haurà d’establir-se de bell i de nou. Una altra constant era la creença il·lustrada que sostenia que, sempre que una situació o un objecte s’organitzava d’acord amb les normes i categories de la raó, aquesta situació o objecte es presentava tal com era en realitat. Participar de la Raó era participar d’un llenguatge universalment intel·ligible. Ara bé, i això és el que té Schleiermacher de fill de la seva època, quan la raó no es pren com a principi estructurador de la veritat, la raó mateixa deixa de comprendre’s. D’aquí, que Schleiermacher formuli la tasca de l’hermenèutica en termes negatius, és a dir, com el propòsit d’evitar el malentès en tot moment.
   
    La més important d’aquestes constants, però, és la d’aquesta voluntat d’abolir la diferència entre text i lectura; l’hermenèutica d’Schleiermacher fa explícita la separació entre el text i la seva comprensió i passa a considerar l’espai liminal que la interpretació mateixa genera entre el text i el seu receptor com un problema digne d’estudi. Aquest espai fa del text un discurs aliè i estrany, la comprensió del qual pateix el risc constant del malentès. “Por tanto, [Schleiermacher] consideró la interpretación como la práctica rigurosa de descubrir y aclarar la condicionalidad ramificada de la manera en que se produce la comprensión”. D’aquesta manera, l’hermenèutica afegeix a la interpretació una dimensió autorreflexiva: passa a autovigilar-se, a pensar en les seves operacions i a tematitzar tot el que succeeix en l’activitat de la interpretació en sí. El problema -que és justament el que ens interessa aquí- és que aquesta activitat ja no pot apel·lar a una autoritat última o a un sentit que antecedeixi a l’acte de lectura; per això, seguint a Schleiermacher, només es pot posar en pràctica com un art, no com un mètode. Si sobreviu alguna mena d’autoritat, ho fa només en l’anàlisi dels mecanismes de la comprensió; entendre-la és el que la legitima.
   
    De tots els que analitza Schleiermacher, el mecanisme que ha tingut més èxit teòrico-filosòfic és el que Schleiermacher va concebre com a cercle hermenèutic i que, simplificant, sosté que la interpretació recolza sobre una dialèctica que fa que la part només pugui entendre’s en relació amb un tot al qual només s’accedeix per mitjà de les parts. “Como el todo se entiende a partir de las partes, así las partes pueden entenderse sólo a partir del todo. Este principio tiene una consecuencia tal para la hermenéutica y tan indiscutible que ni siquiera es posible comenzar a interpretar sin usarlo”. En el vaivé constant entre uns i altres -parts i tot, particularitats i generalitat- que defineix la trajectòria lectora d’un text és on ens capacitem per aclarir-ne les ambigüitats, per desallunyar el que hi ha d’aliè en una obra, segons dirà, més tard, Heidegger. La noció del tot, però, serà sempre relativa, una mena de prospectiva que anem configurant a mesura que avancem en la lectura i que, al seu torn, aboca una llum nova sobre cadascuna de les parts, mútuament interrelacionades, que conformen aquest tot afigurat. Sigui com aquest moviment circular és, segons Schleiermacher, l’instrument privilegiat de l’hermenèutica per a l’acte de la interpretació. Ara bé, ¿com entrem en aquest cercle? ¿Hi ha alguna possibilitat per a una certa objectivitat? ¿O entrar-hi és participar d’un sistema organitzat de prejudicis i d’horitzons d’expectatives que fan del cercle una trampa per al subjecte històric? ¿I aquesta hermenèutica romàntica ens serveix per a pensar la crítica actual? ¿O invocar-la és només un acte de nostàlgia filosòfica?  
Advertisements

One comment

  1. Retroenllaç: Cinc paràgrafs de George Steiner sobre l’estat de la qüestió el 1960 « Crítica de la crítica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s