Petit parèntesi per a Uwe Boll

    En el món de la crítica -sigui literària, musical o cinematogràfica- hi ha maneres i maneres de fer certes coses. Un debat que, a casa nostra, es vertebra a través d’articles i columnes d’opinió (i que acaba convencent tothom que, potser, no era aquest el millor dels canals possibles per a una reflexió entorn de la crítica), troba la seva versió vulgaritzada, malhumorada i amfetamínica a mans del realitzador alemany Uwe Boll i la constel·lació de crítics-borinots que el ronden.
   
    Tal i com consignava Pedro Calleja a l’ADN del 13 de juny passat, l’autor de House of the Dead o d’Alone in the dark arrossega una fama de director mediocre, mal adaptador de videojocs en pel·lícula, que li ha merescut comparacions destructives amb Ed Wood (és a dir, pitjor que el-pitjor-director-de-la-història, del qual no preserva ni el carisma kitsch, segons els seus detractors més aferrissats) i ha promogut una petició internacional en la qual es demana a Boll que es retiri dignament de l’ofici de cineasta i que ja voreja les 300.000 signatures. A la violència implícita dels seus adversaris, Boll ha decidit respondre amb una d’explícita; a més de penjar a Youtube diversos exabruptes en contra de tots els que no saben veure que és l’últim geni que queda a la professió, ha reptat als seus crítics més valents a medir-se en un quadrilàter de boxa. Segons Calleja, ja s’ha batut amb cinc d’aquests crítics -n’apunto la referència per als curiosos: Carlos Palencia, Richard Lowtax Kyanka, Jeff Sneider, Chris Alexander y Chance Mointer (tampoc espereu trobar-hi ni grans crítics ni grans crítiques)- amb resultats favorables al Raging Boll.

    Deixant de banda la discussió sobre la qualitat de l’obra de Boll, el que és més sorprenent de la història ja no és la proposta del director -que només és un canvi de registre de l’agressió primera dels blogocrítics, de violència verbal a violència física, si bé un canvi d’aquesta mena travessa certes fronteres ètiques que no ens aturarem a desenvolupar- sinó l’acceptació per part dels cinc apuntats més amunt. ¿Es pot participar d’una proposta semblant sense perdre una mena de dignitat? ¿Se la pot declinar sense perdre’n una altra? El dilema sorgeix de la naturalesa de la crítica ad hominem: si s’ataca Uwe Boll, és d’esperar que sigui Uwe Boll qui respongui. Si, d’altra banda, se’n critica l’obra, ha de ser l’obra mateixa, o els seus lectors/espectadors, qui en donin resposta, fent ús, probablement, d’una eloqüència una mica més allunyada (esperem) del cop de puny. Les escenes que s’han derivat de la història de Boll, pero, són tan lamentables com la idea i la promoció d’un atac frontal a la persona de Boll, especialment quan els New Critics (i després els estructuralistes i els postestructuralistes) ja van posar en evidència, amb les fal·làcies biogràfica i intencional, que l’autor d’una obra és el menys interessant d’aquesta obra, en la mesura que n’és una excrecència, un individu que, a l’hora de llegir el seu propi text -i, per tant, de provar de donar-li sentit- no és massa més que un lector qualsevol, expoliat de la seva suposada autoritat per part de l’autonomia ontològica del llenguatge. Criticar-lo a ell, doncs, no diu massa ni a favor ni en contra de la seva obra.

    Sigui com sigui, dels quatre ventallots creuats entre Boll i els seus crítics, ens quedem amb un dubte: ¿hem de pensar la violència tal i com apareix representada al Prometeu encadenat d’Èsquil -com La Força, un dels dos sicaris de Zeus que, juntament amb Poder, encadenen Prometeu a la seva roca isolada-, és a dir, hem d’afigurar-nos-la com un personatge mut, com el que queda quan ja no queden paraules? ¿O bé com la proposa l’antropòleg Manuel Delgado a El animal público, que entén que dos grups es barallen, no perquè ja no tinguin res a dir-se, sinó, precisament, perquè estan disposats a dialogar fins a les últimes conseqüències?  
Anuncis

3 comments

  1. j. podrit

    O això és hiperintertextualitat, o una confusió, o tota una sorpresa, o una esquizosèmia identitària que deia en Llovet de tres parells de cordons…

  2. criticadelacritica

    Gràcies, Malapart!

    Celebrem que ens llegeixis (si és que et refereixes a nosaltres i no als xalandriers, pròpiament, amb els que compartim look) i que en surtis satisfet.

    Respecte dels “Poetas Pesados” (t’agraim la referència!), ens sembla que la diferència entre ells i els combats de Boll és que els primers partien del consens: tots quatre van accedir a aquesta mena d’acte d’anti-art dadà (en paraules d’addison de witt) un pèl descafeïnat. Entre Boll i els seus contrincants hi ha una violència real, reprimida, no consensuada, que, per desgràcia, no resulta en un bon combat de boxa (almenys, no els que hem trobat a Youtube, que són ben lamentables). Ens hauria agradat trobar-hi la poesia dels d’Arthur Cravan, dadà avant la lettre que el 1915 va organitzar un combat amb Jack Johnson, campió del món del moment que va deixar-lo estès al sisè assalt (i només perquè havia signat un contracte pel qual havia d’aguantar un mínim de temps), però només hi hem vist aquest malhumor d’amfetamina que comentàvem.

    Tens raó, Podrit, la blogosfera amplifica qualsevol mena d’intertextualitat fins a límits insospitats…! Per cert, sort amb la reconfiguració que sembla que esteu proposant!

    Salutacions cordials!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s