Usos i abusos de Josep Carner (I)

    El 18 de març de 2002, Sebastià Alzamora, en plena efervescència de l’impacte Imparable, publica un article a l’Avui titulat Josep Carner: el príncep a la picota. En aquest article, resposta a un de previ d’Hèctor Bofill, Alzamora sosté que el gran poeta noucentista ha estat tradicionalment sobrevalorat i que el seu llegat ha acabat per ser més perniciós que no pas benefactor, especialment arran de la proliferació de carneristes i de la benvinguda acrítica que han rebut. Aquesta acusació de mediocritat provoca una reacció en cadena que no ens ocuparem de consignar (podeu trobar-ne aquí una síntesi correcta, deixant-ne de banda les consideracions finals, que poden ser més o menys encertades; també, el resum de cinquanta de les respostes que van aparèixer) i que, a mesura que el debat transcendeix la qüestió literària per saltar a la sociològica, porta a diversos sectors de la crítica a explicitar les seves posicions.

    Del ball d’acusacions, contra-acusacions i panegírics en cinemascop en què s’embolica la polèmica, en traiem una sèrie d’impressions: la primera, que les reflexions sobre la crítica actual es fan sobre un humus de rancúnies (personals, gremials o corporativistes) i en funció d’una xarxa d’interessos que poc, o res, tenen a veure amb la crítica. La constel·lació d’imprecacions i desqualificacions ad hominem són el menys interessant de tota la disputa i, probablement, el que deslegitima la major part de les intervencions, tinguin o no tinguin raó en algun o altre dels seus arguments. Després, la claredat amb què els membres d’un col·lectiu es recolzen entre ells (siguin en Miquel de Palol o en Sam Abrams del costat d’Alzamora, Bofill, Forcano o Martínez Inglés, que arriben a coordinar una doble publicació en un mateix dia, sigui en Manel Ollé del costat de Guillamón o en Bru de Sala del costat d’en Guillamon i, sobretot, del d’en Bru de Sala) delimita uns corpuscles als quals cada cop és més difícil respectar-los la pressumpció d’innocència sempre que apunten referències endogàmiques. Finalment, constatem, que el poder d’influència de crítics i ressenyistes irrita moltes sensibilitats, tant a la banda dels col·legues de professió (Sam Abrams és el primer que carrega contra la tribuna d’en Julià Guilamón) com a la dels escriptors mateixos, l’atac a l’establishment crític dels quals respon a la sensació d’haver estat víctimes d’una mala lectura volgudament negativa. Ètica i estètica, altra vegada, tornen a demostrar-se indissolubles.

    La visibilització d’aquesta xarxa d’interessos té implicacions profundes, si considerem que una de les conseqüències principals de la feina del crític és la de la creació de paratextos. Entenent el paratexte genettià com el conjunt de tots els elements, discursius i visuals, que participen de les condicions de legibilitat d’una obra, hem de considerar la ressenya o el comentari crític que se’n publica -sovint en base a un volum que arriba al crític abans que a les llibreries- com una de les informacions més importants que el lector mobilitza abans i tot d’haver-se interessat per l’obra ressenyada. Després, en el cas que s’hi interessi, ja intervindràn els efectes del peritext, sigui la imatge preconcebuda que es té de la col·lecció en què es publica (no és el mateix llegir un text inclòs a la MOLU s.XX que un d’autoeditat) o siguin pròlegs, títols, faixes o tants altres signes que determinen les condicions de lectura de l’obra, però la primera impressió, generalment, cau del costat de la ressenya.

    Podem pensar que d’aquí ve l’èmfasi a denunciar el poder de les posicions de certs crítics de capçalera: reivindicar el dret a mantenir la pròpia obra lliure del prejudicis d’un crític. En l’època de la saturació d’informació, cada cop es fa més difícil una aproximació, diguem-ne verge, (diguem-ne carregada de la menor quantitat de prejudicis possible) a una obra literària; l’imperatiu d’actualitat dels suplements dels diaris accentua, justament, aquesta dificultat. Si, a això, hi sumem la necessitat d’alguna mena de criteri que orienti la fam de llibre per part d’un lector abassegat per l’excés d’oferta (una fam que no pren forma fins que no comença a encarrilar-se, a invocar interessos i pedaços d’informacions i que posa en marxa aquest procés magnífic de la gestació d’il·lusions de lectura), la quantitat de prejudicis que pot arribar a gestionar el crític pren tota la seva importància; no els gestiona tots, és clar, però sí la mena de prejudicis autoritzats que més mal poden fer a la recepció d’una obra. Una mala crítica, o una crítica percebuda com a injusta o sospitosament interessada, es torna una forma d’agressió a la qual, com sembla que es desprèn del to d’aquesta polèmica, només es pot respondre amb una agressió bessona. S’explica, doncs, la vehemència amb què es prova de desprestigiar certes figures crítiques al llarg de la polèmica comentada: demostrar-ne la parcialitat, o l’interès, n’ha d’invalidar el judici, precisament perquè fa del comentari un mitjà, i no una finalitat, únic pecat capital que no es pot permetre cap espècie de comentarista literari.   

Advertisements

2 comments

  1. j. podrit

    Llegeix l’article al respecte de Jordi Roureda a “Els Marges”, nº 81. T’ho passaràs d’allò més bé.

  2. criticadelacritica

    Gràcies per la referència, J. Podrit.

    El llegiré tan aviat com pugui i ja el comentarem per aquí. La veritat és que es poden estirar tants fils d’aquesta polèmica que un post resulta del tot insuficient.

    Salutacions cordials.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s