Incorrecció política

 

    ¿No us sembla que criticar la crítica té alguna cosa de políticament incorrecte? ¿O és només una por nostra, la projecció de l’inconscient col·lectiu dels que critiquem els crítics (o del cervell-rusc responsable d’aquest petit blog)?

    El tòpic no ens ajuda. Criticar el crític s’associa sovint a aquest gest tan lleig de culpar l’àrbitre quan s’ha perdut per demèrits propis. El veredicte d’un crític, com el dels jurats dels concursos, ha de ser únic i inapel·lable i protestar-lo, sembla que es digui, és patrimoni dels perdedors. Potser és que encara ens agafem al tòpic de “l’obra es defensa sola” o a la il·lusió de “les bones obres acaben sent reconegudes”, cosa que la història ha demostrat que no és massa certa. O que només ho és en un moment en què a l’autor ja no li interessa, és a dir, quan ja ha mort de gana, s’ha descarregat un colt al cap o s’ha tallat l’orella dreta. 

    ¿Li serveix de res la fama de John Kennedy Toole a John Kennedy Toole? ¿O el museu Van Gogh a Van Gogh? Com a màxim ens serveix a nosaltres per a convènce’ns que som capaços de justícia, però el reconeixement retrospectiu no és sinó la medalla a l’honor cultural que ens calma la mala consciència històrica. Quan Virginia Woolf imagina, a A room for one’s own, la biografia de la germana de Shakespeare (que passa la seva vida a casa i acaba suicidant-se una nit d’hivern sense haver pogut desenvolupar cap dels seus talents), a més de denunciar el masclisme endèmic que ha organitzat la Història de la Cultura, demostra precisament el que subscriuen els estudiosos del cànon: que les condicions socioeconòmiques, culturals i polítiques influeixen decisivament en la formació del cànon. En el cas de la germana de Shakespeare, perquè no li permeten ni tan sols arribar a escriure la seva obra; en el cas dels crítics, perquè d’ells depèn la visibilitat o la invisibilitat d’una obra.

    ¿Exagerem si diem que hi ha en joc les possibilitats d’una carrera literària? Potser sí, però pensant-ho en positiu crec que podem afirmar que la defensa (és a dir, el reconeixement, l’esforç hermenèutic) d’en Quim Monzó per part d’en Julià Guillamon i en Jordi Galves, entre d’altres, ha contribuït decisivament tant a la seva promoció com a la construcció de la seva imatge d’escriptor de qualitat -imatge que, per tant, origina unes expectatives de lectura adquades a aquesta imatge, tant en el lector corrent com en els futurs escriptors-. El cas de Monzó només és un exemple, però il·lustra un dels trets essencials del crític: és el responsable de pensar la contemporaneïtat. Tasca difícil, en la mesura que la contemporaneïtat implica una absència de criteri històric i la falta de bibliografia crítica o teòrica que facilita l’accés a autors clàssics. Com diu Jacques Derrida, llegint a Plató (o Plató avançant-se a Derrida), l’obra és orfe, flota com un text que ja no té autor que la defensi i al qual no es pot interrogar sense obtenir per resposta la rèplica exacta del que diu. El crític és l’únic mitjancer que trobarà en la seva primera aproximació al lector i cal que, com a mínim, sigui justa.

    Per això, criticar el crític, reflexionar sobre qui i com fa de mitjancer, no és cap actitud de perdedor sinó el primer dels drets constitucionals de tot lector: una part ineludible del procés de pèrdua de la innocència literària.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s