Primera aproximació a la crítica de Julià Guillamón

   

    Perquè després no se’ns digui que parlem sense fonament, i perquè creiem en la màxima que ens adverteix que sempre cal saber qui és (com és, què pensa) aquell que escriu allò que llegim, avui ens dedicarem a apuntar alguns dels trets de la crítica d’en Julià Guillamon, crític perenne de La Vanguardia a qui no creiem que calgui presentar.

    El que sí cal és repassar el cinturó de conceptes amb què s’arma el nostre crític per defensar la seva feina. En el text titulat Bon temps per a la crítica, que l’amic Guillamón signa al butlletí del març de 2006 del Centre d’Art Santa Mònica, trobem algunes de les idees que postula com a declaració de principis. Després de denunciar un statu quo que amenaça la crítica, perquè la sotmet a pressions internes i externes i a uns criteris de mercats que la dissolen, limitant-la a una activitat merament superficial, en Guillamón defensa una crítica independent que pivoti sobre dues preguntes importants: “és bo aquest llibre?” i “què és un bon llibre?”. Aquesta qüestió és central: situa la crítica entre un parell d’oposats bo-dolent que exclouen ùna sèrie important de preguntes (què és aquesta obra, quina estètica defineix, quins objectius es proposa i en quina mesura els aconsegueix; quina n’és la seva genealogia literària i com s’hi relaciona, etc.) que parteixen d’un diàleg entre l’obra i ella mateixa i, per tant, la jutgen des de l’òrbita estètica que ella proposa, i no des de l’externa que duu el crític de torn incorporada de sèrie.

    A més, el parell bo-dolent, merament valoratiu, implica la sèrie de sub-conceptes: més bo que-més dolent que i, en certa manera, la subordinació de tota crítica a l’organització d’una jerarquia. Sembla, doncs, que la crítica de Guillamón té com a horitzó la definició d’un cànon, en la qual cada obra se situa en funció de si és millor o pitjors que d’altres obres (exemple d’això n’és el final de la primera crítica que Guillamón li dedica a Melcior Comes, que remata afirmant, senzillament, que el llibre de Comes és pitjor que el Mala vida de Romera). En resposta a aquesta voluntat de tancar al coll dels llibres el llaç del que és bo i el que és dolent, arriben unes paraules d’un dels millors crítics que ha donat la literatura catalana. Diu en Carles Riba, citat per en Fuster: “dir què és una obramés que no pas què val, és la finalitat de la crítica i potser l’única cosa no del tot relativa que es pugui aspirar a fer en crítica”. I, més endavant, “descobrir la idea, la “certa idea” [de l’obra estudiada] i comprovar el grau de fidelitat [amb què ha estat] realitzada”. D’això es tracta, justament. D’explicitar al futur lector d’una obra les coordinades des de les quals es fa més interessant la lectura d’aquesta obra. Fer-la parlar és una feina prou important com perquè no calgui sumar-hi l’opinió del crític. Diguem que, en la seva lectura, ja hi ha el seu biaix.

    En Guillamón, però, diu del crític que “ha de respondre a la corrupció de l’escriptura crítica amb els recursos del bon periodisme: el rigor de la informació, la imaginació i la capacitat descriptiva, la capacitat de denúncia i la dimensió social. Ha de llegir els llibres en el corrent de la vida i, amb naturalitat, projectar-hi el resultat de les seves recerques i del saber dels altres. En els temps que vivim, el crític no pot pretendre aplicar cap doctrina: ofereix als seus lectors una imatge de l’actualitat i una idea de la tradició”. És a dir, l’home que estructura tot un discurs sobre el problema de la ficció catalana en base al fet que La matèria primera de Francesc Serés hagi rebut el Premi Nacional de Literatura (quan va ser La força de la gravetat qui va merèixer-lo) o que basa la desqualificació del segon llibre de Borja Bagunyà perquè no entra en cap de les menes de debuts literaris que considera “vàlides” (quan ja hem dit que no era cap debut) reclama, davant de la galeria, “rigor de la informació”; el mateix que, en el text citat, diu que el crític ha de mantenir-se “a distància de la societat literària, dels premis i de les presentacions de llibres” és justament qui presenta Manel Zabala a la Fira del Llibre de Guadalajara i qui signa la nota introductòria de Paella mixta o qui es declara amic de Quim Monzó fins al punt de presumir, en alguna crítica, del tracte preferencial a l’hora de llegir inèdits que rep de l’escriptor català. Només cal repassar la nota d’agraïments del seu La ciutat interrompuda per constatar fins a quin punt en Guillamón manté aquesta distància.

     Finalment, ens agradaria dur fins aquí un comentari sorprenent. Al final de l’article que Montserrat Serra publica a Vilaweb sobre els escriptors en la trentena, hi ha una cita literal d’un comentari d’en Guillamón amb el que es tanca l’article, i que diu així: [En referència a l’obra de Najat el Hachmi i de Llúcia Ramis] “Hi aposto. Potser la literatura que fan no és la que més m’agrada, però crec que és la que convé més”. Recordem: Conveniència f. Fet de convenir alguna cosa a algú, utilitat; allò que convé a algu, que li calia. ¿Fa falta que ens preguntem a qui convé aquesta literatura? ¿O que assenyalem la barroera instrumentalització (i la falta de respecte que demostra envers la resta d’escriptors; respecte, que reivindica, curiosament, en la seva declaració de principis) a què sotmet el judici sobre la nova literatura catalana? Deixem que ressonin les seves paraules, com si invoquéssim el fantasma d’en Guillamon… la que convé més… la que convé més… a veure si, escoltant amb atenció el que diu, ens n’apareix la imatge vertadera… la que convé més… la que convé més… la que convé més…

 

Advertisements

One comment

  1. Raquel

    Molt bona, crítics! Per quan una aproximació a la de l’Ollé o de l’estimat Ponç Puigdevall?

    Fins ara!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s