Sobre la crítica impressionista i la crítica d’impressions

    Actualment, s’ha estès una confusió perillosa entre la crítica d’impressions (és a dir, aquesta pràctica de la ressenyística on es prova de dilucidar si una obra és “bona” o no ho és i on s’aprofita per opinar sense el rigor d’una argumentació mínimament seriosa en base a una poètica pròpia) i la crítica impressionista (entenent la forma de crítica que apareix a finals del XIX i que practiquen, entre d’altres, Leopoldo Alas Clarín, Jules Lemaître i Anatole France).

    Si la primera practica la descripció per saltar a la prescripció, la segona renega radicalment del dogma; si la primera opina i judica, la segona es limita a descriure els efectes de l’obra en el lector, entenent que aquesta descripció és al límit de les seves possibilitats epistemològiques; si la segona es va organitzar com una resposta al mètode històrico-positivista que imperava a finals del segle XIX -i que volia fer-se passar per ciència literària-, la primera, amb les seves entrades biogràfiques i el seu afany de classificació genèrica, sembla que hi vol tornar. Només cal que repassem l’estructura d’una ressenya de les que en Guillamón signa al Cultura/s -petita notícia biogràfica, resum de l’obra i opinió/veredicte- per adonar-nos que tant l’ascendència de la biografia sobre l’obra com la curiositat sociològica segueixen sent, malgrat la revolució teòrica que ha sacsejat el segle XX, pedres de toc de certa crítica catalana.
  

  La distinció entre una i altra és important per diverses raons. D’entrada, perquè opinar sobre una obra no equival a escriure crítica impressionista quan aquesta opinió se supedita a un judici valoratiu. La valoració implica un criteri i, aquest, un sistema estable de coordinades estètiques que és, justament, el que defuig la crítica impressionista. Jules Lemaître, responsable de traslladar el terme impressionisme de la pintura a la crítica i un dels seus representants paradigmàtics, entén que aquesta última ha de donar compte de les impressions que una obra suscita en el lector, amb independència que aquestes impressions puguin variar al llarg del temps. “Las obras, diu Lemaître, desfilan ante el espejo de nuestro espíritu; pero, como el desfile es largo, el espejo ha cambiado mientras tanto y, cuando por casualidad vuelve la misma obra, ya no proyecta la misma imagen”. Aquesta acceptació de la variabilitat potencialment infinita de les lectures només es pot entendre des de la negativa radical d’aquests crítics a tota voluntat d’intel·lectualització, sigui en forma de regles, d’anàlisis o de classificacions. El concepte s’entén directament com la mort de la lectura -o, més aviat, com la mort del plaer del text que reivindicaran, un segle més tard, els postestructuralistes-. La bellesa només es pot copsar des d’una sensibilitat subjectiva, no des d’una preceptiva abstracta.
 

   ¿Implica això que hem de sotmetre’ns a un relativisme absolut? Els impressionistes dirien que, al fons del subjectivisme, hi ha un criteri vàlid, que és el de la qualitat estètica, però el més probable és que preferissin el mal d’un relativisme al de la submissió a una dogmàtica amb pretensions d’absolut (Clarín mateix té fe en l’adveniment d’una mena de crítica amb valor objectiu, garanties d’imparcialitat i mètode, per bé que entén que no és la que practica). El concepte clau que escapa del cul-de-sac del subjectivisme és el mateix que sostindria, cinquanta anys després, l’optimisme epistemològic de l’estilística espanyola: la intuició d’un crític que, en virtud d’una connexió inexplicable, arriba a entendre des de dins la raó última de l’embruix d’una obra. Aquesta connexió depenia d’un fet que, avui en dia, és al centre de la qüestió de la crítica: la figura mateixa del crític, que en l’estilística havia de tenir alguna cosa de geni, en la crítica impressionista era poeta, i, només gràcies a això, podia fer del seu comentari subjectiu una creació rellevant. Clar i català: només els genis poden entendre els genis i només perquè eren genis qui comentaven les obres d’altres genis, la seva falta de mètode i la seva parcialitat recalcitrant esdevenien interessants. És aquesta interacció entre autor i lector (recíprocament genials) el que permet a l’impressionisme escapar de la buidor solipsisista i la que la legitima en la seva subjectivitat. Conscient de la seva parcialitat, l’impressionisme es reivindica com una belle lecture que mai no és destructiva, precisament perquè no té cap afany a construir un edifici teòric.
  

  I aquí és on trobem la confusió que apuntavem de bon començament. En la ressenyística actual -i, especialment, en la manera com la practica Julià Guillamón-, ja només trobem un jo que fa, de l’obra comentada, l’element subsidiari de la proclama d’una estètica personal que ha perdut l’encant de la sensibilitat excepcional. Sembla que el ressenyista no es conforma amb l’expressió de la pròpia subjectivitat sinó que lluita barroerament per projectar-la a un pla d’universalitat teòrica, sense deixar de partir (i aquí és on falla) de la subjectivitat mateixa. Expressions com “em recorda” o “no em sembla” no pertanyen ni al terreny de la crítica ni al de la ressenyística: són el substrat mal entès d’una crítica impressionista reduïda a impressió. Dirà Clarín, a un dels seus textos de Mezclilla: “me atrevo a sostener que en poesía no hay crítico verdadero, si no es capaz de ese acto de abnegación que consisite en prescindir de sí mismo, en procurar, hasta donde quepa, infiltrarse en el alma del poeta, ponerse en su lugar” . A les antípodes d’aquesta abnegació, hi ha la voluntat de fixar un cànon català en cadascuna de les ressenyes d’impressions actuals que prioritzen la valoració jerarquitzant a la descripció d’una experiència íntima de lectura.

    Òbviament, l’evolució filosòfica i teòrica del segle XX ha socavat els fonaments de la crítica impressionista i pensar en l’autor per explicar-ne l’obra, tant com presumir de subjectivisme, cau en una de les tantes falàcies denunciades pels New Critics. A més, el que tenia sentit en reacció al positivisme, ¿el té avui en dia? ¿I contra què reacciona? Prescindir d’un mateix per copsar l’ànima del poeta i valorar-ne l’obra, si s’escau, des de la seva lògica íntima. No és un mal programa per a una crítica futura.

Advertisements

One comment

  1. Retroenllaç: El gir subjectiu de Jordi Llavina « Crítica de la crítica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s