La delació de Pomponio Flato

   

    D’acord: Eduardo Mendoza és un escriptor que ha aconseguit el tipus de notorietat que fa que cada obra seva rebi tracte d’esdeveniment. Discutir si la seva trajectòria literària explica per sí sola aquest tracte és un tema que cau fora de la jurisdicció d’aquest petit blog (aquí tot és petit, de moment). Però en el cas de El asombroso viaje de Pomponio Flato ha passat que ja de bon principi, Mendoza mateix ha presentat aquesta obra com la conseqüència d’un avorriment d’estiu i del que els músics dirien ganes de fer dits: escriu una petita paròdia dels thrillers històrics que saturen el mercat editorial, amb una bona tirada a l’escatologia i travessada de tics de gènere negre, per fer una mica la contra al mainstream. Llegint només les declaracions que Mendoza ha anat compil·lant sobre aquest llibre, no crec que ningú dubtés de la seva condició d’obra menor.  
    Després de la notícia d’aquesta nova publicació, s’encadenen una sèrie de fets: el programa QWERTY de Btv dedica l’entrevista del programa del 12 de març a Eduardo Mendoza (una entrevista gravada, no en directe, per raons de logística) en què l’escriptor comença a escalfar els motors de la promoció; al final d’aquest programa Ricard Ruiz Garzón, crític de capçalera del programa, decideix llançar una edició no oficial del llibre (una preedició que s’envia a crítics i llibreters) a la galleda per, segons les seves paraules, l’incompliment d’una promesa que li hem vist fer a Mendoza durant l’entrevista gravada (i que no és altra que la de fer riure el lector amb un llibre sense pretensions). El dia 23 de març, Llàtzer Moix respon al gest de QWERTY amb una entrevista a La Vanguardia on suggereix, en forma de pregunta, que el gest de Ricard Ruiz, per bé que explícitament argumentat, respon, o bé a unes ganas que le tiene la gente (a Eduardo Mendoza) o al fet que el llibre és políticament incorrecte. El diumenge 30, Babelia li dedica portada, conversa en dues pàgines amb Fernando Savater i crítica/ressenyeta de Justo Navarro.   
    No deixa de ser significatiu que cap d’aquests textos no entri en l’anàlisi ni el comentari de l’obra i que la derivi a temes elegantment limítrofes (en el cas de la ressenya de Navarro, al de l’ascendència en la tradició de textos religiosos i en el final ciceronià de in bibliotheca cum porta conclusa tan propi de la novel·la negra i en el del de Savater, en les relacions entre humor i religió) i rematen en una apologia quasi gratuïta que desprèn una certa olor promocional. La magnitud de la resposta dels apòlegs de Mendoza al gest de Ruiz Garzón el legitima i, en certa manera, posa en evidència l’encàrrec, directe o indirecte, imposat o autoimposat, ja no de netejar el nom de l’autor (que, a aquestes alçades, està de tornada de tot) sinó el de garantir les expectatives comercials de l’editorial.   
    Òbviament, aquesta lectura sembla motivada per un cert gust per la conspiració i pot ser, perfectament, que sigui una lectura injusta. Només volem assenyalar que l’espai que s’ha dedicat a l’obra de Mendoza és símptoma d’un moviment importantíssim: el de la transformació de l’espai de la crítica en un espai de promoció editorial. Encarregar la crítica i el comentari d’una obra (i l’entrevista amb l’autor) a amics o simpatitzants d’aquesta obra i d’aquest autor, ¿no garanteix una lectura positiva i incitadora? ¿No haurien de buscar, per contra, el conflicte, la col·lisió i, per sobre de tot, l’honestedat? ¿Podem oblidar-nos, a l’hora de jutjar tot aquest procés, que Seix Barral depèn, de fa força anys, dels ingressos que li reporta la publicació de l’obra de Mendoza? ¿O que Mendoza és un dels escriptors més ben connectats amb la intelligentzia barcelonina? ¿Podem deixar de banda l’horitzó del cas d’Ignacio Echevarría?   
    Un dels moments fonamentals en la pràctica de la crítica és el de l’enfrontament amb un mal llibre d’una vaca sagrada (i El asombroso viaje de Pomponio Flato n’és un, encara que això no tregui el gust de llegir-lo als devots de Mendoza) justament perquè corre el perill de delatar els interessos que sostenen cadascun dels comentaris que se li dediquen. En aquest cas, creiem que l’obra ha superat les habilitats dels seus defensors.
Anuncis

One comment

  1. Retroenllaç: El flac favor de Jordi Galves « Crítica de la crítica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s