Cordialíssimament,
j

Estic més proper a Sullà en la seva definició, tal vegada, perquè semànticament conserva l’èmfasi original del grec kritikós (saber discernir). No vull entrar en els límits del llenguatge i la difícil connexió entre significat i semàntica, però fins i tot, penso, quan es defineix una acció com ara ‘fer crítica’ s’hauria de revisar el punt de partida primigeni del mot, per entendre el que hom diu i, fins i tot, hom vol deixar de dir.

En quan al debat dels dos escriptors anteriors, tal vegada l’equidistància aristotèlica resulti, aquí, assenyada. De què serveix un text literari tècnicament impecable si no arriba a ningú? I a l’inrevés, quin servei fa a la literatura un text que arriba a tothom però no aporta res a la riquesa d’una tradició literària? Al meu parer i parafrasejant Grimaldi, no es tracta de fer de la negació d’una cultura una cultura de la negació. I quan els motius d’argumentació – emprats per tots dos – són purament narcisistes (parlo bé de la crítica, perquè em deixa bé o a l’inrevés) aleshores no s’entra en un debat fructífer.

Enhorabona, novament, per l’excel•lent contingut dels apunts que ajuden a reflexionar amb rigor.

No acabem d’entendre les seves objeccions. Quan diu que pensar les condicions de possibilitat de la crítica literària “deu estar bé” però que prefereix “parlar de literatura”, ¿què entén per “parlar de literatura”? Vol dir que per parlar de literatura, per raonar les seves lectures, es pot prescindir de tot sistema de valors? Com raona, llavors, la lectura? Per posar un exemple: quan Ian Watt parla de la novel·la anglesa del segle XVIII -que, segons Watt, constitueix el naixement de la novel·la moderna-, analitza les obres de Defoe, Fielding i Richardson en relació a la manera com expressen, i són el producte, d’una sèrie de transformacions que anirien des de la filosofia fins a la sociologia, passant, entre d’altres, per l’economia i la religió. Des del punt de vista de Watt, no es podria pensar Robinson Crusoe sense la mena d’individualisme que (sí) teoritzen autors com Locke, Hobbes, etc. o la mena de públic de masses que neix amb la Revolució Industrial. La idea de Watt és, alhora, una hipòtesi teòrica i una lectura crítica de les seves obres. Que no parla de literatura, Watt? Sí, de la mateixa manera que Martí Monterde en parla des d’un altre punt de vista.

D’altra banda, la crítica de la crítica de Watt es preguntaria per la mena de principis sobre els quals es fonamenta una lectura de Defoe, Fielding i Richardson que explica el text des de la seva relació amb totes aquestes disciplines i que hi pressuposa una relació directa i objectivable. O per què Lukács impugna a Kafka en virtut de Thomas Mann. O des de quins principis Roland Barthes construeix la seva semiòtica particular. Si aquestes preguntes li semblen trivials o innecessàries, o pitjor, que no tenen cap relació amb la literatura, farà bé de mirar-se qualsevol història de la crítica literària o alguna introducció a la teoria literària. A més, que hi hagi crítica / ressenyística / teoria bona i dolenta i interessant no impugna en cap dels sentits el nostre exercici de crítica de la crítica -exercici in progress, obert i sense cap mena de pretensió d’establir un canon crític o plantejar que no hi ha res de res. Hi ha de tot, efectivament; si té la paciència de deixar que arribem a parlar-ne, li ho agrairem. (I no, acceptar la distinció de Scholes no ens obliga a canviar el nom del blog, de la mateixa manera que no obliga a Todorov a canviar el de la seva obra; si ens plantegem de criticar la crítica, ens obliguem a plantejar des de quins principis treballa aquesta crítica i des de quins la llegim nosaltres; això, li agradi o no, exigeix excursos teòrics).

Salutacions cordials,
CdC

Interessant: ¿llavors una ressenya suposa la encara-no-lectura per part del receptor, mentre que la crítica la coneixença mútua dels interlocutors? Sí, sóc maniqueista i molt teòric, ja ho sé, però també ho és plantejar que una ressenya ad hoc, amb 1000 i escaig caràcters, intro-cos-conclusió, descriptiva i valorativa i que cal entregar el proper dia X no pertanyi al negociat editorial: cas de suplement periòdic i, en major mesura temporal, de revistes com “Caràcters” o “Els Marges”. Una altra història, i aquí estic d’acord amb RdR, és que aquest espai fos aprofitat, tot renovant el “gènere”, per a tractar de la literatura d’algun coetani i dir-hi la seva amb més contingut i tranquil·litat: penso en els “Reduccions” dedicats a M. M. Marçal o A. Bartra, o el darrer “L’espill” amb l’escriptura autobiogràfica -òndima! Per no haver revistes, ja en porto 4.

Tanmateix, saben vostès allò que diu G. Agamben a “Què vol dir ser contemporani”?, quan afirma allò que “el contemporani és qui percep la foscor del seu temps com quelcom que el concerneix i que no para d’interpel·lar-lo”? Prenguem-ho com a hipòtesi estètica i posem per cas que aquesta foscor sigui un sentit de la peça literària del coetani en qüestió i que ressenyista i crític, teòric i pràctic, escriguin tal com tots ells són: “lectors raonant les seves lectures en públic” -la definició me val. Cadascú interperl·larà -i serà interpel·lat!-el text poètic i n’extreurà una lectura que podrà comunicar a la resta, però segons les seves capacitats, i el temps de què disposi!, uns hi veuran la part lluminosa (sensus litteraris, si m’ho permeten) mentre que uns altres hi trobaran la part fosca (sensus spiritualis) i n’aportaran la seva interpretació amb què il·luminar-la. De la mateixa manera, que quedi clar!, un hom pot quedar-se en la reventada d’una ressenya o una crítica i -com el que feien els difunts kaleborrokos d’El cau d’en Bau- o fer una veritable crítica de la crítica. Aquí ja sols hi ha tremp i qualitat: tothom queda retratat.

En resum, T. S. Eliot escriví que “un crític és un lector que rumia”. A mi m’agrada pensar que el crític, a més, és un “escriptor que il·lumina”.

Això de pensar els límits (¿?) i les condicions de possibilitat de la crítica deu estar molt bé, personalment prefereixo llegir literatura (i hi incloc la crítica i la teoria que hi dialoga i en forma part).

Si donem per bona la dicotomia de Robert Scholes, potser caldria canviar el nom d’aquest bloc i dir-ne: crítica del ressenyisme i algunes excursions teòriques…o bé Teoria la crítica i crítica del ressenyisme…o bé Critica a Julià Guillamon and co.

Si donem per bona la dicotomia de Robert Scholes potser el teòric seria el que per fer la seva feina no cal que llegeixi literatura, en té prou en llegir altres teòrics…o critics. Aquest seria el mal teòric, evidentment. A tot arreu hi ha gent per tot.

Palombus Columbus, Això de Ballart sobre Coral Romput és de Els Marges 56, crec (també Enric Bou en va escriure alguna cosa mig interessant per alguna banda), em semblen molt bé els noms i referències que afegeixes, jo acabava amb punts suspensius, no tancava la llista ni pretenia fer una antologia portàtil de la crítica nostrada, era just el que em venia al cap: la suposada atzagaida només era una expressió de sorpresa de com havent-hi tanta crítica i ressenyismes criticable (per bé i per mal) la imatge sigui la que no hi ha reDeRe (o només teòrics-excritics)

D’altra banda, en cap moment els hem proposat com a crítics de referència ni com a autoritats de res. De fet, no hauríem posat ni tan sols els noms dels autors; el que volíem posar de relleu eren tres maneres de concebre la crítica -la de Sullà, més clàssica, més valorativa; la de Martí Monterdre més ontològica i més militant; la de Broch, més de mestretites, si Gombrowicz ens permet la paraula-. Per tant, volíem parlar de tres problemàtiques: la de la valoració, que ha anat apareixent al llarg del blog, la de la dimensió crítica de tota pràctica literària (que desfaria aquesta oposició clàssica entre teoria i pràctica) i la de las manca o la incorporació de les últimes reflexions sobre crítica literària per part de la crítica catalana.

Sigui com sigui, ens sembla, benvolgut RedeRe, que això que anomenes, de manera despectiva, “metacrítica”, “teoria” i “negociat d’universitat” en realitat construeix el marc conceptual des del qual es pot fer una “crítica de llibres”, ja no de referència, sinó de confiança. La teoria literària pensa els límits de la crítica i les seves condicions de possibilitat. Sense aquest marc conceptual, sigui quin sigui, la crítica de llibres no passa de comentari de text, de lectura impressionista o d’una ressenya orientada a la compra o no compra d’un llibre, a la lectura o no lectura d’una obra. Altra cosa és analitzar les bases i la pertinença d’aquest marc conceptual.

Robert Scholes, a “The fabulators”, feia una distinció (simplista, com tantes altres) que potser serveixi d’alguna cosa (o potser no, però ho provem): “The book-reviewer justifies his existence by reading books we haven’t read and offering us his opinion of them -fo whatever it is worth. The critic, on the other hand, presumes to tell us how to read a book we may have read already”.

Sí, amic Palumbus? La trobes farragosa i pedant? Si se t’acut d’escriure’n una crítica detallada, sempre la podem afegir aquí

Salutacions cordials,
CdC

Cas Martí Monterde: Haver fet assaig literari sobre Marai i sobre els cafès i sobre l’un i l’altre no converetix necessàriament al també bàsicament divulgador-i-professor de teoria literària -per a mi- en crític de la literatura catalana de referència: no s’hi ha dedicat gaire, crec, ni amb res remarcable, que li recordi: el seu fustr no és imprescindible, és opinable, suposo. No li negarem l’etiqueta si us abelleix, però…és un professor de teoria, bàsicament.

Noms amb textos remarcables: Jordi Cornudella llegint Ferrater (en revista gruixuda), Pere Ballart llegint poesia en general i Coral Romput en particular, Enric Sòria sempre, Rossend Arqués llegint Comadira i altres, Julià Guillamon llegint la ciutat literària (en llibre) i llegint centenars de llibres amb més o menys fortuna (i que no cal llegir obligatòriament com sembla llegir-los Palombus, com un oracle que estalvia llegir: si no s’hi va amb fe ni amb mania, tot sovint s’hi troben lectures amb interès, amb alguna aportació, però de vegades patina o té deutes empresarials i filies i fòbies previsibles), Carles Miralles, llegint Riba també i altres coses, Jordi Llovet quan no es posa estupendu i es digna parlar d’algun autor local, Manel Ollé, intermitent però que de vegades hi toca, Xavier Pla llegint Josep Pla (als diaris en canvi no l’hi veig el què), Xavier Dilla llegint Ausiàs March (més antic que Riba però molt ben llegit), Josep M Lluró al pròleg de l’obra d’Andreu Vidal, Simona Scrabeck llegint centreuropeus en català en llibre, i llegint catalans als diaris, Enric Casases llegint Vinyoli (al pròleg de la Butxaca del 62) etc etc. Als blogs imprescindible El llibreter. Vicenç Pagès de tant en tant a l’Avenç escriu coses interessants sobre llibres (en les que fa al Pariodico sobre litcat el veig massa marcat per la seva condició de part interessada, però de vegades val la pena), Ponç Puigdevall ha desaparegut del mapa però mlgrat la seva vitriòlica pugnacitat de vegades previsible, era mnoltes vegades molt bo, Arnau Pons escrivint sobre traducció, sobre Bauçà, sobre psicoanàlisi, sobre Celan…o Francesc Foguet sobre teatre…o…

¿Broch? ¿Sullà? ¿Monterde? Sona a metacrítica, teoria i a negociat d’universitat…no a crítica literària en exercici, (lectors raonant les seves lectures dels seus coetanis en públic) en els seves diferents facetes als diaris (potser dolenta i escassa aquí, però imprescindible arreu, ¿o volem ser una raresa?), a les revistes (gairebé clandestines o inesxistents)