El més agradable del món literari català és que no deixa de sorprendre’ns. La d’avui és una sorpresa que, ben mirada, podia esperar-se, d’una manera o una altra i, fins i tot, pot semblar qüestionable: que en Sergi Pàmies, autor consagradíssim, es permeti (ara, que es pot donar per consagrat) de denunciar o de subratllar certes formes de corrupció crítica sembla un tret segur que potser hauria tingut més mèrit quan encara no tenia la butaca garantida. Si algun crític li ha de retreure alguna cosa a en Pàmies, difícilment podrà fer-ho a costa de la seva obra. D’altra banda, Pàmies no tenia cap raó per posar-se a parlar de la crítica, i ho ha fet, posant la seva tribuna i la seva qualitat de consagrat al servei d’una anàlisi que ens sembla inqüestionable. Per tant, no deixeu de llegir la columna que dedica avui, a La Vanguardia, sobre la deshonestedat de certs crítics.
En aquesta columna, Pàmies es fa ressò de la desaparició del suplement literari d’alguns diaris anglosaxons per reivindicar una mena de plaer de la lectura de crítica literària que, tan si agrada com si es detesta, s’ha anat fent, amb el temps, imprescindible. Tot seguit denuncia aquesta forma de ressenya ambigua que es fa passar per crítica i que es limita, com creiem que ja hem comentat per aquí, a donar quatre dades biogràfiques de l’autor, resumir l’argument de l’obra “criticada” (aspecte que ocupa la major part del text) i a rematar-ho tot amb quatre opinions sense argumentar que han de decidir al lector a decidir-se o no per l’obra en qüestió. “Cada vez hay menos diferencia entre la literatura promocional de las editoriales y esas críticas secuestradas por la ausencia de criterio y la prosa solapera”, diu Pàmies. Tot seguit, Pàmies delata dos formes subreptícies de fer una crítica sense fer una crítica (habilitat, aquesta, absolutament bayardiana): la primera consistiria a extendre’s en la descripció d’un argument per evitar confessar la decepció que la lectura de l’obra de moda d’una autora de moda a la qual es dediquen tots els mitjans promocionals disponibles (Pàmies parla significativament d’autora nordamericana) i, en última instància, per no contradir l’opinió massiva ni enemistar-se amb l’editorial. “Por el precio al que se pagan las críticas no compensa sufrir rasguños o heridas de arma blanca”. La segona, el cas de la jove promesa protegida pel “manto antibalas de alguna agència fáctica”, obliga al crític a una forma equivalent de silenci, que li impossibilitat apuntar el que hauria d’apuntar: que l’obra decau, i que la promesa comença a fer temps que ha deixat de prometre. En resum, fa que el crític no pot despatxar-se ni amb la vaca sagrada ni amb la jove promesa en ràpid camí d’institucionalització.
D’aquesta manera, Pàmies presenta una crítica tova, sotmesa vergonyosament als dictats del mercat, de les editorials o dels caps de redacció i sense cap marge de maniobra que no sigui el de fer un art (o una tècnica depurada) de la dissimulació de la pròpia opinió. Com resa el microconte de Calders (i disculpeu l’inexactitud de la cita), li van demanar que pensés, però ell va dir que no volia molestar, que ja pensaria a casa. Conclusió? Que algú ha de rebre l’envestida de l’agressivitat que tanta repressió professional sembla que genera. “De manera que, para compensar, las opiniones más vehementes acaban recayendo sobre los más inocentes: inciertos debutantes sin padrinos, desamparados húérfanos sin sombra de agente a la que cobijarse y voluntariosos autores que reciben las collejas, bofetones y puñetazos que les correspondería -al menos en parte- recibir a otros. Puede que alguien crea que así desorientan al lector, pero se equivocan. Multiplican nuestro placer porque nos permiten disfrutar con la coincidencia de criterio y también con la discrepancia y, además, nos proporcionan la satisfacción de detectar quiénes son los que tocan el violín, quiénes se escaquean de su responsabilidad argumentativa, y quiénes se inclinan por la deshonestidad ya sea por cuenta propia o ajena”.
Insistim: Pàmies no tenia cap necessitat d’apuntar dits contra la crítica, de manera que es mereix un bravo. D’altra banda, ens quedem amb la sensació que el crític que llegeixi aquesta columna admetrà que sí, que n’hi ha molts, d’aquests crítics deshonestos, i que, curiosament, sempre són els de més enllà, els de l’altre suplement, els que cada setmana li porten la contrària.
