“La repetició i el record són el mateix moviment, però en sentits oposats; car allò que es recorda es repeteix retrocedint, mentre que la repetició pròpiament dita es recorda avançant. És per això que la repetició, si és que aquesta és possible, fa feliç l’home, mentre que el record el fa desgraciat”.
Soren Kierkegaard, citat per Balló i Pérez, a Jo ja he estat aquí. Ficcions de la repetició.
Paul De Man, el deconstructivista nord-americà d’origen belga, o el belga de formació i carrera nord-americanes, fixava en el títol d’una de les seves obres claus, Blindness and insight (1971) una qüestió fonamental: la de les formes de ceguera de tot llenguatge crític, incapaces de veure les seves pròpies limitacions com a llenguatge i que sempre acabaven topant (gràcies a la lectura deconstructiva de De Man) amb la seva retoricitat essencial, una espècie d’angle mort d’un sistema que ignora la seva condició contingent. Aquesta retoricitat sostenia una de les seves tesis més conegudes: que la naturalesa figurativa -no descriptiva- del llenguatge fa, de tota lectura, una mala lectura; que, de fet, no hi ha una bona lectura que s’oposa a una de dolenta, si bé concedeix que la mala lectura es pot entendre com la impossibilitat d’obtenir una lectura plena, completa i perfecta. O sigui, un sentit definitiu.
Una de les formes de ceguera, o de prejudici crític -en el bon sentit de prejudici, és clar- és això que hem anomenat gust pel serialisme i que vindria a traduir-se per la valoració de la homogeneïtat, del culte a l’estil i de la personalització d’una obra en detriment de l’heterogeneïtat, la pluralitat d’estils o la seva negació i la despersonalització de l’obra (en la mesura en què aquestes tres tendències poden ser alguna cosa més que una tendència). Homogeneïtat en el sentit de l’escriptura d’obres coherents, que patenten un univers temàtic, consoliden una proposta estètica i l’executen amb diverses variacions. Aquesta proposta estètica, aquest estil únic, segueix llegint-se, com ja va advertir Roland Barthes, com la inscripció de l’autor en el llenguatge. És el que el personalitza, si entenem que la persona de l’escriptor és aquesta inflexió del llenguatge que no trobem en cap altre autor i el que, en definitiva, acaba construint un autor implícit que funciona com una imatge de marca. L’aposta explícita per la creació d’un estil comporta una experiència de lectura determinada i una forma de plaer determinada. Aquesta experiència de lectura té a veure, creiem, amb la creació immediata d’una hermenèutica, o d’una proto-hermenèutica, en la qual, a mesura que el lector avança pel llibre, genera unes expectatives de lectura determinades sobre l’experiència del text anterior que li serveixen per a transitar pel posterior amb una mena de mapa interpretatiu. Pensem, sobretot, en llibres de contes (de Guixà, de Serés, de Monzó, de Pàmies) en els quals cada text serveix de propedèutica al següent en virtut d’aquesta unitat estilística.
¿Quin plaer obtenim d’una estètica seriada? D’entrada, que el llibre facilita la seva pròpia legibilitat en la mesura que es proposa com a manifest estètic; un gest únic no ofereix una xarxa de referents a partir dels quals podem interpretar aquest gest; la repetició d’un gest amb petites variacions permet establir una pauta que, com hem dit, constitueix una expectativa que ens satisfà tan si s’acompleix com si es nega. D’aquí, que qualsevol dels llibres que hem comentat permeti variacions i, fins i tot, alguna provatura que no s’assembli a res del que conté el mateix llibre. Tot intent d’allunyar-se d’una pauta establerta l’enforteix i la confirma. L’estètica seriada, a més, reinstal·la el jo de l’autor en un temps, el de la postmodernitat, que fa ben bé quaranta anys que n’ha decretat la mort (mort espectacularitzada, en la mesura que Barthes l’aprofita més per a fer néixer el lector que per a matar definitivament l’autor) i ho fa, precisament, en aquesta voluntat d’unitat -voluntat que, d’altra banda, té alguna cosa de contradictòria en textos que postulen, precisament, un món fragmentari i una realitat que, en últim terme, es demostra irreductible a un sentit. Ho hem dit abans: l’estil únic reinscriu el jo com a autor implícit, com a inflexió del llenguatge, com a recurs constructiu dins de l’obra (veure enllaç anterior) i, en definitiva, i no menys important, com a imatge de marca.
Perquè, es miri com es miri, l’estil és comercialitzable. Ens garanteix, com a lectors, un espai pel qual podem transitar indefinidament, espai que té alguna cosa a veure amb la imatge de la lectura com a refugi i que, sovint, és part important del que busquem en una lectura. Jordi Balló i Xavier Pérez se serveixen de Kierkegaard per definir, a Jo ja he estat aquí. Ficcions de la repetició, la mena de felicitat que es deriva d’aquesta possibilitat de passejar per l’estètica del tema amb variacions: “Soren Kierkegaard, al tractat encobert sobre l’amor matrimonial que és el seu llibre La repetició, entén el projecte vital com un procés d’aprenentatge fins a descobrir, en l’esfera de les afinitats, una pràctica social de la monotonia que propicia una felicitat tal vegada no excessiva, però plausible justament per la seva pauta invariable, per la força d’un amor que no es vol ni elegíac ni sublim, ni perdut ni ajornat: senzillament semblant al del dia anterior”. Si traslladem aquesta pràctica social de la monotonia a l’esfera estètica, tenim una primera aproximació a la mena de plaer que trobem en els estils clarament definits i fidels a sí mateixos.
Però, i la paralogia? I el maximalisme? I la mena d’autors, com Joyce, com Perec o com Pessoa, que es neguen a fixar-se en una sola inflexió del llenguatge i construeixen una obra que, en certa manera, dificulta la seva pròpia legibilitat? Que s’hagi parlat de la trajectòria de Toni Sala, no com un projecte que inclou la diversitat, sinó com una absència de projecte, ens sembla simptomàtic d’aquest gust pel serialisme. És clar que la repetició corre el risc de caure en l’explotació industrial d’un estil, o en aquella mena de reiteració que, a cada passada, erosiona una mica més el que, fins llavors, havia estat el seu objecte. En tot estil fortament conscient de sí mateix, hi ha la temptació flaubertiana d’escriure un llibre sobre no-res, que se sostingui sobre l’estil (o el risc de caure en el manierisme, de barroquitzar el que havia estat clàssic en un inici). Però l’escriptura mòbil, aquesta mena de literatura cul-inquieta que fa, de sí mateixa, un laboratori resulta infinitament més incòmoda a tots els nivells en què una obra ha de vendre’s a sí mateixa, sigui de cara a l’editor, de cara al crític o de cara al lector. En Balló i en Pérez presenten la repetició com una forma d’innovació i d’avantguarda en base al mateix funcionament propedèutic que hem assenyalat: la repetició permet detectar les mínimes variacions que els responsables de La llavor immortal consideren l’espai propi de la originalitat. La nostra pregunta, però, té més a veure amb la mena d’usos que permet l’estètica de la repetició centrada en la idea d’estil únic, això és, la propensió a la legibilitat basada sobretot en la satisfacció de les expectatives que l’obra genera sobre sí mateixa. És preferible una obra (en el sentit de producció total d’un autor) coherent i ben lligada a una d’explorativa, contradictòria i de volgudament il·legible? Una cosntant autoexìgència de renovació no hauria de convertir-se en un imperatiu ètic? En un moment en que la indústria cultural s’ha tornat una mena de Mides que transforma tot el que toca, no en or, sinó en producte, les obres no haurien de provar de resistir-se una mica més a ser classifcades, empaquetades i etiquetades? La paradoxa i la contradicció no són, no han estat sempre una forma eficaç de desautomatització? Manuel de Pedrolo s’enorgullia, en una de les entrevistes recollides a Si em pregunten, responc, d’haver introduit un cert desequilibri, una certa intranquil·litat, en el panorama literari català. Potser és per això que no se’l recorda massa, ara. O potser és per això, i per tantes altres coses, vés a saber.
