Al fons de la disputa entre els nostres crítics de suplement hi ha, ens sembla, la col·lisió repetida entre maneres d’entendre la literatura catalana i, per tant, entre els criteris que sostenen diverses variables del cànon català. Per això, el que ens ha semblat més interessant de tota aquesta història està en relació amb les consideracions sobre el cànon segellat (o tancat) i el cànon obert que descriu Wolfgang Iser a la seva obra Las rutas de la interpretación.
El cànon segellat no admet cap mena d’ampliació: els textos que en formen part han estat canonitzats i no comparteixen amb ningú aquests estatus privilegiat; l’obert, en canvi, admet l’inclusió d’altres textos i, per tant, la seva canonització. Exemple del primer sería El Pentateuc; del segon, El Llibre de les Lleis, que permet la inclusió d’altres principis la peremptorietat dels quals és la mateixa que la dels que ja en formen part. Curiosament, el cànon literari sorgeix com la intersecció d’aquestes dues menes i, si bé podem dir que essencialment és obert -constantment se’n modifica el llistat, sigui afegint-hi obres de nova creació o producte d’una relectura de la tradició que la reorganitza-, la gestió de la seva autoritat opera com la d’un cànon segellat.
¿Què entenem per gestió de l’autoritat? D’entrada, hem de tenir en compte que la primera noció de cànon, segons Iser, s’enllaça amb la fixació d’un corpus de textos sagrats i, per tant, han de pensar-se tan pròxims com sigui possible de la paraula divina, màxima autoritat entre totes les autoritats imaginables. Diu Iser: “La canonización es un proceso de elección de textos que se convertirán en objeto de interpretación, lo que al mismo tiempo los eleva a una posición de censura respecto de otros textos cuyo estudio e interpretación incluso pueden prohibirse, debido a que la cancelación de sus pretensiones de validez contribuye a estabilizar la autoridad de los textos que se eligieron. De la misma forma que el canon no existe por sí mismo, la atribución de autoridad requiere un contraste negativo para apoyar su autenticidad”. El cànon, doncs, no pot constituir-se sense censura: l’exercici d’aquesta el reforça i l’estabilitza.
Ara bé, no deixa de ser interessant, especialment pel tema que ens ocupa, que admetre l’autoritat exclusiva d’una sèrie determinada de textos comporti, paradoxalment, la redistribució d’aquesta mateixa autoritat entre els seus intèrprets. Diu Moshe Halbertal, citat per Iser: “El sellado del texto engendra tanto la concesión como el retiro de autoridad [...] En el momento en que se sella el texto, se retira la autoridad de los escritores del texto y se transfiere a sus intérpretes; se niega a los profetas y se premia con ella a los sabios”. Savis que obtindran un prestigi social immediat en virtud d’aquesta posició privilegiada i el poder d’imposar al text la lectura que se li suposa, segons el principi de caritat que formula lúcidament Sant Agustí i que Iser comenta en el cas de l’Eclesiastès i de la resta d’Escriptures.
No l’utilitzaran aïlladament. Una de les raons per al desplaçament de l’autoritat a la lectura és, segons Iser, la necessitat de traduir aquesta autoritat a la vida de la comunitat que està dissenyada per estructurar. Si traduïm aquesta idea al cànon literari -i, per tant, la laïcitzem-, descobrim la dimensió política de la crítica literària. És clar que la seva finalitat no és la de definir tots i cadascun dels aspectes de la vida dels ciutadans; tampoc la literatura ambiciona el mateix que la religió. El que comparteixen un i altre és la necessitat del mitjancer (el crític, en el nostre cas) d’apropiar-se de l’autoritat del text per autoinvestir-se en autoritat en segon grau davant de la comunitat i, des d’aquí, propugnar i censurar, en un mateix moviment interpretatiu i valoratiu, l’espectre de lectures d’aquest text. Instituir/institucionalitzar un determinat ús del llenguatge. Consolidar el cànon.
Disputar aquest cànon, doncs, (i amb això tornem a la polèmica carneriana que, ara ho veiem, no acaba discutint el fonament de la crítica per una desviació accidental sinó perquè és prou violenta com per realitzar allò que, en principi, conté només en potència), disputar el cànon, diem, és disputar l’autoritat que ostenta el crític que llegeix aquest cànon. Per això, podem dir que la violència verbal que travessa la disputa és de naturalesa rotundament política i posa en evidència la mena d’autoritat que hi ha en joc en la valoració història d’en Carner. ¿Conseqüències? Una certa erosió de la confiança (necessària, absolutament necessària si creiem en la lectura política d’Iser de cànon i comunitat) en els nostres exègetes i, en últim terme, la denostació d’una tradició literària ja massa denostada.
La contracara d’aquesta relació, afortunadament, és més esperançadora. Com tota figura fronterera, el crític uneix en un sentit allò que separa en un altre: si el crític posa en moviment una lectura d’un text -una concretització d’aquest text que vol ser valorativa-, el que aconsegueix no és altra cosa que la visibilització de totes les lectures potencials que el lector s’autoinvita a explorar. L’afany per acostar el text a un sentit, no fa sinó reafirmar la distància inseparable entre el text i la seva interpretació. Diu Iser: “la autoridad no descansa en exclusiva en el canon ni en la lectura; en cambio, oscila entre los dos, y esta oscilación es una indicación del inerradicable espacio entre el canon y su interpretacion [...] De este modo sale a la luz el problema central de la interpretación: a saber, que todo acto de interpretación crea un espacio liminal entre el tema por interpretar y su traducción a un registro diferente”. El que trobem esperançador d’aquesta última relació és el reconeixement i l’afirmació d’aquest espai liminal, aquest angle mort de la literatura que possibilita la lectura i la mala lectura i, amb elles, la literatura d’un futur on no faltaran, afortunadament, tantes altres ambicions canonitzadores.
