Empar Moliner es llança al coll de Martí Gironell

 

   Farà un parell d’hores ha passat el que havia de passar des del moment en què a algú se li acut de fer compartir taula de col·laborador a en Martí Gironell i a l’Empar Moliner: que les opinions que un té de l’altre, silenciades per aquesta cosa catalana d’evitar, en la mesura que es pugui, la salvatjada televisiva, han sortit a la llum. El detonant ha estat metonímic; aprofitant que parlaven d’El hombre de Baobab, i de la importància que té el lector a l’hora de validar la qualitat o l’interès d’una obra, s’ha passat a una discussió sobre si la crítica és tan important com el lector a l’hora de fer aquesta validació, o de si un ho és més que l’altre, o de què dimonis passa. La discussió ha estat, com a mínim, curiosa, i ha canalitzat, per mitjà d’una discussió sobre la crítica, una exposició, com hem dit, del que l’un pensa de l’altre: l’Empar Moliner, com a defensora de la importància de la crítica, ha donat a entendre, sense massa escrúpols, que la prefèrència d’en Martí Gironell (i el seu recel cap a la crítica) d’un “bon club de lectura” per sobre d’”una bona crítica” s’entenia, vistes les crítiques que han rebut les seves aventures històriques i la mena de lector a qui apel·la l’escriptura de Gironell. De seguida se li ha repost a Moliner que la seva defensa de la crítica s’explica des del bon tracte que n’ha rebut, comentari profundament mesquí, ben mirat, que ens ha fet adonar d’un tema que no hem tractat encara aquí, i és el de la relació dels escriptors amb la crítica.

 

    Efectivament, aquesta relació es redueix a aquestes dues postures? A l’escriptor que tracten bé els crítics defensa la crítica i, al que no, se l’obliga a sostenir aquesta postura conspirativa que pensa la crítica com una mena de conspiració interessada i ressentida? Sigui com sigui, la discussió d’aquest matí se sostenia entre dues encarnacions d’aquests paradigmes: Gironell, que recolza la seva autopercepció com a escriptor en l’èxit de vendes dels seus llibres, sospitava de la crítica en conjunt, sense analitzar-la ni aturar-se a preguntar-se ni pel canon, ni per la literatura, ni pels criteris que ens orienten dins de l’un i de l’altre; a Moliner, en canvi, li sembla que a l’Avui, a El Pais i a La Vanguardia es practica una bona crítica independent (i no deixa de ser curiosa aquesta insistència en la independència de la crítica. Independència respecte de què? De fet, de seguida han acordat tots els tertulians que al Babelia no apareixerà mai una crítica negativa d’un llibre publicat per Alfaguara, de manera que la independència es reduïa, com sempre, a un parell de noms propis als quals sembla que se’ls suposa una independència vitalícia). Si ho comentem aquí és perquè ens ha fet gràcia l’aparició espontània de la crítica com un tema capaç d’encendre un debat relativament escalfat (qué energia tenéis a estas horas de la mañana, ha dit David Cantero, l’autor del llibre que es comentava); el que no ens n’ha fet tanta, de gràcia, ha estat la sensació que, si no es discuteix, fora de guió, al programa de matí d’en Cuní (que ja està arribant a aquella edat i a aquell estàtus en què es podrà permetre de dir el que vulgui), de la crítica, i de la seva importància i la seva necessitat per a una literatura més o menys sana, no se’n parla. D’altra banda, mai hauríem dit que afegiríem, com a categories del blog, “Martí Gironell” i “Empar Moliner”. Però la vida literària catalana les té, aquestes coses…

Petit parèntesi per a la retòrica essencialista-universalista

   

    Quan un crític (o un ressenyista o el que sigui) es posa a escriure una crítica (o una ressenya o el que sigui), no quan comença a gestar-la i a anotar mentalment les notes dominants d’un text sinó quan s’asseu a la cadira professional, en actitud professional, seguint la rutina professional que li cal per redactar una crítica (o una ressenya o el que sigui), ¿al servei de qui es posa? ¿Del lector? ¿De quin lector? ¿De tots els lectors? Impossible. El lector, per molt que s’hagi insistit a parlar de lector ideal  i per molt que tothom en tingui una certa idea, existeix sempre en concret, amb nom i cognoms, butaca preferida i prejudicis literaris. D’un sol lector, doncs? Valdria la pena de conèixer-lo. ¿De l’obra, potser? ¿Dels companys de professió? ¿Del mestre? ¿De la literatura en minúscula? ¿De la Literatura en majúscula? ¿D’una idea determinada de la literatura o de la crítica?

   

    La pregunta sorgeix del cansament de trobar una vegada i una altra la mena de retòrica que universalitza experiències concretes i que fa que, quan el ressenyista s’avorreix, escrigui que l’obra avorreix el lector. O, de la manera com ho deia Jordi Galves en la seva ressenya del Caure amunt de Francesc Serés, que el que no pot fer mai una obra és avorrir el lector, cosa que participa d’una trampa retòrica encara més perversa: la de generalitzar una percepció pròpia i situar-la en un text on es presenta una idea (discutible) en termes de llei, com si entre una cosa i l’altra hi hagués una relació natural. Per què no ha de poder avorrir una obra si això forma part de la seva estètica? Que no juga amb l’avorriment, o la dificultat, certa prosa de Robbe-Grillet? I qui diu que una obra avorreix a tot lector? Que a nosaltres se’ns facin feixugues certes parts del Quixot o del Tristam Shandy justificaria una frase com la de Galves? Podríem dir que les més de mil pàgines de Pynchon avorreixen el lector? I qui ens diu que el que ens avorreix a nosaltres (les Crítiques de Kant, per posar un exemple) ha d’avorrir necessàriament a tothom que les llegeixi (un estudiant de filosofia encantat amb les peripècies argumentatives i analítiques del filòsof alemany)?

   

    Si acceptessim l’axioma galvesià que una obra no ha d’avorrir el lector, només podriem acceptar l’estratègia argumentativa del seu text en funció de l’experiència avorrida de l’autor. Com que Galves s’ha avorrit llegint Serés, i una (bona) obra no ha d’avorrir, ergo la de Serés no és una bona obra. Per què no se’ns diu això, directament? Que el ressenyista s’ha avorrit i que no era el que creu que hauria d’obtenir d’una obra, per exemple, i que cadascú respongui a una idea com aquesta amb la que li plagui. En lloc d’això, Galves escriu en termes normatius i essencialistes de la mateixa mena que decora les opinions de sobretaula amb vocació de transcendència. És clar que la ressenya (o el comentari o el que sigui) sobre el llibre de Serés només és un exemple, però ens serveix per advertir aquesta mena de retòrica que diu que una obra “és” o “causa certs efectes” sense molestar-se a recordar-nos (i a recordar-se) que qualsevol consideració està subjecta a una circumstància. Potser és que seguim creient (perquè, vistes les obres recents, es tracta principalment d’una qüestió de fe) que la opinió del crític s’autolegitima en termes que fan professional el que, en la resta de mortals, funciona en un registre amateur. O ja no és que ho creiem nosaltres, sinó els crítics mateixos respecte de la seva pròpia feina. Ben mirat, aquesta autolegitimació només pot provenir del convenciment, per part del crític, que, com a crític, és el lector ideal de tota obra (és a dir, el que entenen tots els significats, implícits i explícits, d’una obra, que coneix tots els seus referents i totes les realitats a què l’obra fa al·lusió). Admetre la pròpia fal·libilitat el conduiria fatalment al dubte, a la prudència. A la modèstia, fins i tot.

Petit parèntesi per a Uwe Boll

    En el món de la crítica -sigui literària, musical o cinematogràfica- hi ha maneres i maneres de fer certes coses. Un debat que, a casa nostra, es vertebra a través d’articles i columnes d’opinió (i que acaba convencent tothom que, potser, no era aquest el millor dels canals possibles per a una reflexió entorn de la crítica), troba la seva versió vulgaritzada, malhumorada i amfetamínica a mans del realitzador alemany Uwe Boll i la constel·lació de crítics-borinots que el ronden.

   

    Tal i com consignava Pedro Calleja a l’ADN del 13 de juny passat, l’autor de House of the Dead o d’Alone in the dark arrossega una fama de director mediocre, mal adaptador de videojocs en pel·lícula, que li ha merescut comparacions destructives amb Ed Wood (és a dir, pitjor que el-pitjor-director-de-la-història, del qual no preserva ni el carisma kitsch, segons els seus detractors més aferrissats) i ha promogut una petició internacional en la qual es demana a Boll que es retiri dignament de l’ofici de cineasta i que ja voreja les 300.000 signatures. A la violència implícita dels seus adversaris, Boll ha decidit respondre amb una d’explícita; a més de penjar a Youtube diversos exabruptes en contra de tots els que no saben veure que és l’últim geni que queda a la professió, ha reptat als seus crítics més valents a medir-se en un quadrilàter de boxa. Segons Calleja, ja s’ha batut amb cinc d’aquests crítics -n’apunto la referència per als curiosos: Carlos Palencia, Richard Lowtax Kyanka, Jeff Sneider, Chris Alexander y Chance Mointer (tampoc espereu trobar-hi ni grans crítics ni grans crítiques)- amb resultats favorables al Raging Boll.

    Deixant de banda la discussió sobre la qualitat de l’obra de Boll, el que és més sorprenent de la història ja no és la proposta del director -que només és un canvi de registre de l’agressió primera dels blogocrítics, de violència verbal a violència física, si bé un canvi d’aquesta mena travessa certes fronteres ètiques que no ens aturarem a desenvolupar- sinó l’acceptació per part dels cinc apuntats més amunt. ¿Es pot participar d’una proposta semblant sense perdre una mena de dignitat? ¿Se la pot declinar sense perdre’n una altra? El dilema sorgeix de la naturalesa de la crítica ad hominem: si s’ataca Uwe Boll, és d’esperar que sigui Uwe Boll qui respongui. Si, d’altra banda, se’n critica l’obra, ha de ser l’obra mateixa, o els seus lectors/espectadors, qui en donin resposta, fent ús, probablement, d’una eloqüència una mica més allunyada (esperem) del cop de puny. Les escenes que s’han derivat de la història de Boll, pero, són tan lamentables com la idea i la promoció d’un atac frontal a la persona de Boll, especialment quan els New Critics (i després els estructuralistes i els postestructuralistes) ja van posar en evidència, amb les fal·làcies biogràfica i intencional, que l’autor d’una obra és el menys interessant d’aquesta obra, en la mesura que n’és una excrecència, un individu que, a l’hora de llegir el seu propi text -i, per tant, de provar de donar-li sentit- no és massa més que un lector qualsevol, expoliat de la seva suposada autoritat per part de l’autonomia ontològica del llenguatge. Criticar-lo a ell, doncs, no diu massa ni a favor ni en contra de la seva obra.

    Sigui com sigui, dels quatre ventallots creuats entre Boll i els seus crítics, ens quedem amb un dubte: ¿hem de pensar la violència tal i com apareix representada al Prometeu encadenat d’Èsquil -com La Força, un dels dos sicaris de Zeus que, juntament amb Poder, encadenen Prometeu a la seva roca isolada-, és a dir, hem d’afigurar-nos-la com un personatge mut, com el que queda quan ja no queden paraules? ¿O bé com la proposa l’antropòleg Manuel Delgado a El animal público, que entén que dos grups es barallen, no perquè ja no tinguin res a dir-se, sinó, precisament, perquè estan disposats a dialogar fins a les últimes conseqüències?