Literatura i societat

   

    Quan vam transcriure el fragment d’Historia y valor, de Frank Kermode, teníem la intenció de dedicar el mes de gener a parlar de la relació entre literatura i societat, guiats una mica per una mena de propòsit de 2009 i una altra mica per la magnífica anàlisi que fa Kermode de la literatura burgesa dels anys 30 i les seves consideracions posteriors sobre la relació entre societat i valor (és a dir, sobre la manera com el cànon no apareix al món com una qualitat intrínseca d’una sèrie d’obres sinó que es el producte d’una feina contínua de la que s’acaba derivant la noció de valor literari). Al final, el mes de gener ja quasi se’ns ha acabat i no hem pogut escriure el que ens hauria agradat escriure. Així i tot, provarem d’apuntar algunes idees sobre aquesta relació, perquè volem destacar un equívoc fonamental: que gran part de la crítica/ressenyística catalana actual parla de realitat quan el que vol és parlar de societat.

     

    L’axioma bàsic de tota sociologia de la literatura no és responsabilitat de cap dels mestres del positivisme decimonònic sinó del bescompte francès Louis Gabriel de Bonald (un contrarrevolucionari que defensava l’origen diví de tot ordre social i que va ser el cap visible del pensament tradicional catòlic post-Revolucionari) i que el va formular en aquests termes: la literatura es l’expressió de la societat. Aquesta idea, desplegada  i enriquida per diverses perpectives sociològiques i epistemològiques, s’ha acabat convertint en un camp amplíssim d’estudi, i és irreductible a cap de les seves concrecions: ni és només l’estudi dels objectes (ideologies, hàbits, successos) representats en una obra determinada, ni tampoc el retrat estadístic dels hàbits de consum literari, ni l’estudi dels mecanismes que operen en la literatura entesa com una institució (des dels escriptors fins als lectors, passant per totes les baules que en possibiliten la comunicació o hi participen indirectament: editors, llibreters, crítics, distribuidors, etc.). De totes les propostes d’organització de les diverses tendències i perspectives que s’agrupen dins de la sociologia de la literatura, ens sembla especialment pràctica la que proposa Robert Escarpit: una cosa és la crítica sociològica i una altra la sociologia de la literatura. Si la primera creu que no es pot prescindir dels elements socials que són a l’inici de tota obra literària (precisament perquè tot el que fa referència a l’autor o al moment històric en què escriu condicionen els temes, l’estil i la forma de l’obra literària), la segona estudia els efectes d’una obra determinada en la societat, entesa aquesta última, no com a punt de partida, sinó com a punt d’arribada.  Si la primera estudia la societat en la literatura, la segona estudia la literatura en la societat.

   

    Una de les gràcies de l’aproximació sociològica a la literatura és que reintrodueix l’obra en un context -l’històric- i torna a connectar el que les línies formalistes-estructuralistes havien desconnectat. Sempre hem cregut que aquestes dues aproximacions, la formal i la sociològica, no haurien d’oposar-se si no fos pel problema del sentit. Al moment de proposar una clausura dels sentits que una obra proposa en potència, és on aquestes dues aproximacions troben més raons per a impugnar-se recíprocament, però, des d’un punt de vista potser menys militant, semblaria que una anàlisi formal de les estratègies constructives d’un text i una reincrustació d’aquest text en un flux històric no només poden ser complementaris sinó absolutament fonamentals si es pretén una lectura completa de tota obra (potser per això, la proposta d’anàlisi que Paul Ricoeur estructura a Tiempo y narración ens sembla la temptativa més ambiciosa d’integrar diversos moments en un sistema tripartit que comentarem més endavant). De moment, cal tenir en compte que l’aproximació sociològica treballa sobre la difícil relació de les influències. Com participa un fet, una crisi o un Zeitgeist determinat en la gestació i la caracterització d’una obra? Quin lloc ocupa la literatura en una societat determinada?

   

    Com observen René Wellek i Austin Warren, la més radical d’aquestes aproximacions és la dels crítics marxistes, que “no se acercan de forma inocente a la relación literatura-sociedad, con ánimo de descubridores que van a ver qué ocurre de forma objetiva, sino que tienen muy claro cómo “tiene que ser”, cómo “deberían ser” las relaciones ideales entre literatura y sociedad y tienen siempre en mente, claro, la situación marxista ideal de la sociedad sin clases” (Wellek, Warren, Teoria literaria, citat per Viñas, pàg 408). Tindrem temps de veure quina ha estat l’aproximació marxista, i marxista-estructuralista, a la difícil relació entre literatura i societat. També tindrem temps de preguntar-nos pel difícil equilibri entre l’autonomia radical i quasi antipàtica del llenguatge i la presència d’una societat que reclama l’existència de la literatura com una de les seves conseqüències -dels seus exudats, diria l’amic Delgado- més aconseguides. De moment, ens conformem amb recordar la vivacitat amb què es regiren certes èpoques i certes històries dins dels replecs de l’etimologia i que fa que, com apunta Ernst Robert Curtius, no poguem explicar l’origen del roman sense parlar de la difícil realitat d’un Imperi Romà en què conviuen un llatí en decadència, una parla germànica i bàrbara -lingua barbara- i una lingua romana rustica que va acabar per quallar en un atribut propi, romanicus (i el seu adverbi, romanice, que en italià i en francès es convertirà en el nom del gènere literari per excel·lència), origen conceptual de la novel·la. 

Homo significans (II)

    Que l’individu sigui considerat com un homo significans obre dues preguntes fonamentals: la primera, estrcturalista, que s’interroga per la naturalesa, les característiques i el funcionament del sistema significant -el llenguatge, i, concretament, el llenguatge literari- que possibilita aquesta activitat interpretativa i que respon a la pregunta de les condicions de possibilitat del sentit. És la via que comentava Genette i que va trobar el seu moment de major efervescència amb els estructuralistes francesos, hereus de Saussure, que volien entendre el sistema, més que no els seus productes (si bé, per fer-ho, havien de passar a través d’aquests productes, de la mateixa manera que el llenguatge de Saussure només era inferible a través de la infinitat de parles concretes). La segona, hermenèutica, s’interroga per la interpretació en sí mateixa i la situa, com a condició d’existència, al centre mateix de l’ésser de l’home, que no pot deixar de dir i de dir-se i, per tant, d’interpretar i d’interpretar-se. Seria la que proposa Paul Ricoeur, que ha seguit la línia de Heidegger i Gadamer per obrir un espai per a la pregunta ètica i la dimensió humana de la reflexió sobre el temps i el llenguatge. 

    Per a la primera, la realitat no pot pensar-se al marge del llenguatge; de fet, la realitat és llenguatge, de manera que les obres de Beckett, de Sollers, de Sarraute o de qualsevol dels autors que tematitzen el problema de dir vindrien a ser infinitament més realistes que les suposadament realistes perquè no caurien en la ingenuitat de tractar el llenguatge com una eina de designació ni mantindrien la literatura en el terreny inocu de l’evasió. La seva voluntat seria, doncs, reveladora, en oposició a la ocultadora del realisme estètic, i l’objecte de la seva recerca, ja no el realisme sinó la qualitat essencial de la realitat, que no és altra que el llenguatge (en aquest sentit, la seva qualitat reductora seria directament proporcional a la magnitud del que representen, de la mateixa manera que la representació de la realitat a nivell microscòpic contemplaria la realitat a nivell macroscòpic). Per a la segona, l’única realitat conceptuable, representable, no seria objectual sinó discursiva: la literatura treballaria, no sobre les coses, sinó sobre els processos de significació i d’interpretació (sempre oberts i, per naturalesa, incabables) que produeixen aquestes coses i en els quals entretenim vides senceres. En tots dos casos, la realitat, entesa kantianament com el nòumen, o la cosa-en-sí, seria inintel·ligible.

    Tornem, doncs, a l’aforisme de Barthes: sólo hay sentido nombrado. És a dir, la realitat no significa res. O, dit d’una altra manera, no hi ha res de més humà que el llenguatge. Per què insistim, doncs, a reclamar una literatura que parli de la realitat? I què es reclama quan es reclama això? Que no parla de la realitat, Beckett? Que no ho fa Clarice Lispector? O Miquel Bauçà? Sembla que haguem de repetir discussions que ja s’han donat i que semblava que ja s’havien conclòs. Repassant el debat que van mantenir Theodor Adorno i Gyorgy Lukács ens retrobem amb aquesta naturalesa cíclica (i esgotadora) de la història. L’escola marxista de Frankfurt defensava l’art d’avantguarda pel que tenia de revolucionari, perquè subvertia la tradició estètica més adotzenada i perquè allunyava l’art de la seva funció mercantil de valor de canvi. I no va trigar a entrar en debat amb Lukács, crític oficial del realisme socialista, que el rebujtava en virtut d’una estètica senzilleta vinculada a la realitat contemporània, intel·ligible i, si se’ns permet, per al gran públic. Segons explica Adorno al seu assaig Lukács y el equívoco del realismo, el rebuig de l’art d’avantguarda provenia d’una profunda incomprensió de la seva vinculació esbiaixada amb la realitat. Diu Adorno: “El arte no conoce la realidad en tanto que la reproduce fotográficamente o de un modo perspectivista, sino en cuanto que expresa en virtud de su constitución autónoma lo que queda velado por la figura empírica de la realidad”. Segons Adorno, pensar l’art com un reflex és un error que no té en compte la mediació, l’elaboració per part de l’artista del seu material (que, a sobre, en el cas de la literatura és el llenguatge, i que és considerant aquesta mediació com la maniobra opaca i irrenunciable que duu a terme l’artista per tal de capturar algun aspecte de la realitat social que el realisme es pot passar a entendre com l’essència artísticament simbolitzada.

    Si les tendències lukacsianes pensaven l’art d’avantguarda com un llenguatge hermètic, complex, massa críptic com perquè servís com a mètode de coneixement -com un llenguatge desentès de la realitat, en definitiva-, Adorno en capgira la lectura i demostra que l’art d’avantguarda aludeix a la realitat social, no per mità de tècniques d’identificació, sinó a través del distanciament i del contrast, i que només així es pot produir un efecte crític. L’art, segons Adorno, no hauria de limitar-se a reflectir el sistema social, sino que hauria d’actuar a l’interior d’aquesta realitat com un irritant que produís una espècie de coneixement indirecte. Cal dir que el segle XX ha estat ple d’aquestes irritacions i de les males lectures lukacsianes que els pertocaven? Potser no, Sigui com sigui, ja fa prou temps que la metàfora de la mediació va substituir la del reflex com perquè ara tornem a sentir que això de la mediació és un pura experimentació (amb tot el que té de pejoratiu aquest ús d’experimentació) i que la literatura, la bona, és la que reflecteix o captura la realitat (la realitat tal com és, haurien de dir aquests crítics, però no sabem si gosen o si han gosat). Que ja hem tingut un segle XIX, senyors…