Que la paràfrasi és una forma de traïció ho va posar en evidència Giovanni Papini al seu Gog, quan el narrador i protagonista repassava els arguments de les grans obres de la literatura universal (humana) amb les mateixes gafas del diablo que Wenceslao Fernández Flórez va posar-se per denunciar l’absurd del que, per inèrcia, hem acabat trobant natural. Després de demanar-li a un laureado bibliotecario que li prepari una llista´de les obres imprescindibles de la literatura, i un cop llegides, el narrador exposa succintament el que li han semblat. Escriu Papini:
“Huestes de hombres, llamados héroes, que se despanzurraban durante diez años seguidos bajo las murallas de una pequeña ciudad, por culpa de una vieja seducida; el viaje de un avivo en el embudo de los muertos como pretexto para hablar mal de los muertos y de los vivos; un loco hético y un loco gordo que van por el mundo en busca de palizas; un guerrero que pierde la razón por una mujer y se divierte en desbarbar las encinas de las selvas; un villano cuyo padre ha sido asesinado y que, para vengarle, hace morir a una muchacha que le ama y a otros variados personajes; un diablo cojo que levanta los tejados de todas las casa para exhibir sus vergüenzas; las aventuras de un hombre de mediana estatura que hace el gigante entre los pigmeos y el enano entre los gigantes, siempre de un modo inoportuno y ridículo; la odisea de un idiota a través de una serie de bufas desventuras sostiene que este mundo es el mejor de los mundos posibles; las peripecias de un profesor demoníaco servido por un demonio profesional; la aburrida historia de una adúltera provinciana que se fastidia y, al fin, se envenena; las salidas locuaces e incomprensibles de un profeta acompañado de un águila y de una serpiente; un joven pobre y febril que asesina a una vieja y luego, imbécil, no sabe ni siquiera aprovecharse de la coartada y acaba cayendo en manos de la policía”.
Encara és més significatiu el comentari que el narrador de Papini afegeix, acabada l’escabetxina: “Por fortuna, conocí más tarde a algunos escritores jóvenes que confirmaro mi juicio sobre aquellas viejas obras y me hicieron leer sus libros donde encontré, entre muchas cosas turbias, un alimento más adecuado a mis gustos”. La mala lectura de Harold Bloom com a condició de possibilitat de l’evolució literària? La paràfrasi com a posició des de la qual mal-llegir? Ben mirat, l’explicació que Juan Benet dóna de l’existència mateixa de la literatura té a veure amb la posició des de la qual llegeix (exageradament, extremament) el narrador de Papini: la del que no troba satisfet, en cap obra anterior, el buit que l’autor mateix ha creat al món i que és d’una naturalesa que només ell, i la seva obra futura, pot omplir. En Papini, a més, aquest ús de la violència de la paràfrasi manifesta en negatiu el que fa, de la literatura, literatura. Potser per això, Foucault diria, en una de les conferències compil·lades a De lenguaje y literatura, que la crítica és la repetició del que hi ha de repetible en el llenguatge i ens deixaria amb la sensació que és precisament el que hi ha d’irrepetible el que subordina la resta de llenguatges a aquest de tan inexplicat encara que és el literari.
