Claudia Gilman, al seu estudi imprescindible sobre l’escriptor revolucionari a l’Amèrica Llatina dels anys seixanta, Entre la pluma y el fusil. Debates y dilemas del escritor revolucionario en América latina, afirma que, cap a meitats dels seixanta (uns anys que, per a Gilman, comprenen l’arc que va des del 58 fins al 76, si fa no fa) la conversió de l’escriptor en intel·lectual ja era un procés del tot consumat. Aquest procés, diu Gilman, gravita sobre la idea esquiva del compromís, idea que no involucrava cap programa d’acció concret ni era fàcilment definible. El pitjor dels problemes del compromís és que basculava entre dos pols: el del compromís de l’obra i el de l’autor. “El compromiso de la obra involucraba un hacer específico en el campo de la cultura y en los programas estéticos, aunque las fundamentaciones sobre cómo se trasladaba a la obra una supuesta estética del compromiso no fueran unánimes. La obra comprometida podía ser, para algunos, formulada en términos ya de la estética realista, ya de la estética “vanguardista” o de la ruptura” (Gilman, ibid. pàg. 144).
No va ser aquest el problema del realisme socialista soviètic. El 1888, Friedrich Engels escrivia a Margaret Harkness per demanar-li, en relació a la seva novel·la City Girl, que no escrivís cap novel·la explícitament socialista[1]. Ho argumentava recolzant-se en Balzac, reaccionari partidista de la dinastía borbònica, que era capaç d’estructurar una anàlisi econòmica de la societat francesa més penetrant que la dels més reputats historiadors, economistes y estadistes del període. La seva visió de la caiguda de la noblesa i l’auge de la burgesia, diu Engels, el van obligar a anar contra les seves simpaties de classe. Raman Selden (juntament amb Peter Widdowson y Peter Brooker, que no Brook) recullen aquesta anècdota a la seva Teoría literaria contemporánea per concloure que el realisme, tal i com l’entén Engels en els seus escrits prerrevolucionaris, transcendeix les simpaties i les fidelitats de classe. En virtut d’aquest principi, Engels defensa Shakespeare en detriment de Schiller i Balzac en detriment de Zola (Steiner, op. cit.).
Per pensar una aproximació al realisme socialista, cal tenir en compte que les doctrines exposades per la Unió d’Escriptors Soviètics (1932-1934) no eren massa més que una codificació de la reinterpretació de les idees prerrevolucionàries de Lenin, efectuada durant els anys 20, i que plantejaven algunes qüestions importants sobre l’evolució de la literatura, el seu reflex de les relacions de classe i la seva funció en la societat. Una de les més fonamentals, té a veure amb el principi de la partinost, és a dir, del compromís amb la causa obrera del Partit) que Lenin exposa a l’article Organización del Partido y literatura del Partido (1905). En aquest text, Lenin sostenía que, si bé els escriptors eren lliures d’escriure el que volguéssin, no podien esperar que se’ls publiqués en cap mitjà del Partit si no es comprometien amb la seva línia política. “La literatura tiene que convertirse en literatura de partido… ¡Abajo los littérateurs sin partido! ¡Abajo los superhombres de la literatura! La literatura tiene que convertirse en una parte de la causa general del proletariado, “un engranaje y un tornillo” en el mecanismo socialdemócrata, uno e indivisible, puesto en movimiento por toda la vanguardia consciente de toda la clase trabajadora”
L’altra idea fonamental és la de narodnost, o popularitat, entenent (i d’aquí arribaríem fins al realisme històric d’en Molas i d’en Castellet i, per extensió, al de Guillamón) que la qualitat d’una obra d’art es medeix en la mesura que expressa un alt nivell de consciència social i un alt sentit de les condicions i sentiments socials vertaders d’una època concreta. ¿Quins serien aquests sentiments vertaders? ¿I quins els falsos? Cal dir que Marx només lamentava, als Manuscrits econòmics filosòfics de 1844, que la divisió capitalista del treball hagués conduït a una especialització dels sabers, una distinció entre el treball manual i l’espiritual, que havia desfet la seva unió primera i havia limitat l’art a la professionalització i, per tant, a un sector privilegiat de la classe governant. En aquesta divisió, el treballador havia perdut la seva possibilitat de gaudi en la seva feina de producció . D’aquí, que l’art popular de les societats socialistes es pensi com accessible a les masses i dedicat a reinstaurar aquesta integritat perduda (Selden, pàg. 117). I no deixa de ser curiós com aquesta demanda d’una fusió entre art i vida, aquesta necessitat de crear un arte de vivir, com també assenyala Gilman en la seva anàlisi dels seixanta, sigui la mateixa demanda que trobem en el gest paradigmàtic de les avantguardes de les primeres dècades del segle XX que esborren deliberadament la distinció entre una i altra.
Però el problema, com sempre, no és Dom Sebastià ni Carner sinó els sebastianistes i els carneristes. Que el Realisme Socialista Soviètic entengui el seu programa com una continuació i elevació del realisme burgès fa que es jutgin aquests autors, no segons el seu compromís polític explícit ni els seus orígens de classe sinó per la seva capacitat de penetració en el feix de forces que determinen la seva època. D’aquí, les hostilitats envers la novel·la moderna o el ¿James Joyce o realismo socialista? que Karl Radek presenta en el Congrés de 1934 (i on atacava l’experimentalisme de Joyce i el seu contingut “petitburgès” per revinidicar, amb la mateixa agressivitat, Tolstoi o Balzac). La culminació de la desvirtuació progressiva de les idees prerrevolucionàries la trobem en el discurs inaugural d’aquest mateix Congrés d’Andrei Zhdanov, on no només recordava la tètrica imatge d’Stalin dels escriptors com a enginyers de l’ànima humana sinó que esbandia tots els dubtes que hagués pogut tenir Engels respecte la definició d’una obra compromesa: “En efecto” diu Zhdanov, (citat per Selden), “la literatura soviética es tendenciosa, ya que en épocas de lucha de clases no hay ni puede haber una literatura que no sea clasista, tendenciosa y exenta de compromiso político”.
[1] Estoy muy lejos de ver un error en el hecho de que usted no haya escrito una novela claramente socialista, una Tendenzroman, que decimos los alemanes, para gloriar los puntos de vista políticos y sociales del autor. Mi parecer no es ése en absoluto. Cuantas más opiniones del autor permanezcan ocultas, tanto mejor para la obra de arte (citat per George Steiner, a El marxismo y el crítico literario, dins de Literatura y lenguaje).
