Twistanschauung

   

    Llegint en paral·lel la ressenya sobre el llibre de Victor García Tur, Twistanschauung, que va aparèixer dimecres passat al Cultura(s) de La Vanguardia, obra de Julià Guillamón, la que va signar en Xavier Pla el dissabte, al suplement de l’Avui, i el comentari que en va escriure El Llibreter (i diem comentari per la coneguda resistència de l’autor a concebre la seva escriptura com a escriptura crítica) se’ns fa evident que l’autoritarisme (diríem, la garreperia de la doxa) i la humilitat (diríem, la generositat de l’hermenèutica) depenen de la percepció que el crític té de sí mateix. La mandra crítica -que sembla que es deriva en gran part de la funcionarització del crític- dissol la major part de les funcions de la crítica per a limitar-la a la opinió. Sense l’esforç de la fonamentació, i de l’argumentació, el text pseudocrític es desfà en afirmacions que només es recolzen en la persona del crític. Si X ho diu, no hi ha discussió possible. Ja vam comentar, en posts anteriors, els perills d’universalitzar una opinió que només es fonamenta en sí mateixa. Ara ens sembla encara més evident que aquesta tendència a univocitzar una opinió en delata, precisament, la consciència de no ser més que una opinió.

 

    La crítica de Guillamon manté la seva estructura clàssica: més de la meitat de la ressenya consisteix en una descripció del que el llibre ens presenta (anàvem a dir el que el llibre és, però, òbviament, un llibre no es redueix a l’inventari del que conté); parla de les cites, de les estratègies formals d’alguns dels contes i conclou amb una primera afirmació: “es el reino del experimentalismo lúdico, la narrativa como acertijo”. Després, fonts i influències: aquella cosa positivista de pensar que l’obra es defineix en relació a les obres de les quals “prové” o que invoca; en el cas de García Tur, en la lectura de Guillamón, Edwin A. Abbott i John Cheever, l’únic pel que té d’al·lucinat, l’altre pel que té de retrat d’una classe mitjana en crisi. Després d’això, Guillamón assaja una segona llista: la dels temes que tracta Tur. Tercer pas: valoració. Una valoració que arrenca amb un “en definitiva” que sembla la conclusió natural d’una argumentació que, als nostres ulls, encara no ha començat. Guillamón diu que Twistanschauung “es un libro excesivo, las citas y los experimentos forman parte de ese excso, pero al margen o alternativamente contiene materiales narrativos interesantes”. És a dir, que tota la parafernàlia formal ha de pensar-se “al marge” o “alternativament” als “materials narratius”, com si aquests materials existissin al marge de la seva presentació formal. Tornem aquí a la priorització contingudista, si se’ns permet la paraulota, que caracteritza, no només la ressenyística d’en Guillamon, sinó una manera, encara molt difosa, d’entendre lectura i escriptura. L’últim paràgraf és el que mostra un major grau de mareig crític. García Tur li serveix a Guillamon per recordar-nos que ara llegim les obres experimentals en busca del seu substrat “autèntic” o “realista” (i ho fa tirant de retòrica universalista: Guillamon escriu “cuando hoy leemos” on un “cuando hoy leo” seria més ajustat a la realitat) en el que suposem és la justificació de la manera com ha llegit García Tur. És a dir, buscant-hi el que té d’”autèntic” (o sigui, no formal, no artificiós), és a dir, “realista”.

 

    Xavier Pla encara fa menys que Guillamon. Aprofita el llibre d’en García Tur per recordar el problema del d’Edgar Cantero amb una mala bava considerable. Si aquest comentari sobre el llibre de Cantero ha de llegir-se com el marc interpretatiu o com la presentació del de García Tur, encara més mala bava. Es nota que a Pla no li ha agradat el llibre. S’esforça per mantenir un to d’objectivitat, però el dinamita només per a introduir adjectivacions o opinions del tot destructives. El títol és desafortunat, sense que se’ns expliqui el per què. Ens diu que “amb aquesta mena de llibres” (quina mena?) tenim la sensació que l’autor s’ho ha passat molt bé però que no és segur que al lector li passi el mateix. És a dir, que a ell no li ha passat el mateix. Després, repassa, com Guillamón, la sèrie d’estratègies formals de García Tur i arriba a la conclusió, encara més minsa que la del primer ressenyista (no sense aturar-se un moment a apuntar el problema de l’única virtut que li reconeix: que els diàlegs són creïbles, tot i que, després de dir “lo típic”, els personatges respecte la regla de “per a + infinitiu amb “un rigor més estricte que el de l’IEC, de la qual cosa es desprèn, diu, que al llibre li ha faltat una necessària feina d’edició). Finalment, acaba amb una consideració positiva que salva García Tur de la crema a la foguera crítica. Remata la crítica amb un 2, o sigui, un “Regular”.

 

    Lluny del rebuig, més o menys explícit, dels crítics de capçalera (dels canònics, en definitiva), trobem l’esforç hermenèutic d’El Llibreter. En el seu comentari, trobem l’única temptativa d’una lectura no valorativa sinó orgànica, en la qual es pensen en els mateixos termes el dispositiu formal i el tema, o els temes, de l’obra de Tur. Òbviament, aquesta lectura orgànica, no només fuig del dogmatisme (en la mesura que no es presenta com el que la obra és, sinó com el que ha constituït un acte de lectura determinat des d’una posició de lectura determinada), sinó que enriqueix l’obra amb els termes d’aquesta lectura. D’aquí, que abans parléssim de generositat hermenèutica. La garreperia de l’altra mena de crític té a veure, com hem dit, amb la percepció que té el crític de sí mateix. En la mesura que un crític es transforma (a ulls dels lectors o de sí mateix) en El Crític, l’esforç analític o argumentatiu va oblidant-se i cedint el lloc a l’opinió no mediatitzada; si a mi, que sóc El Crític, no m’agrada un llibre, és que el llibre no és bo, al marge que no hagi sabut entendre’n la proposta o que pugui reconèixer, en mi, una limitació a l’hora d’apreciar les virtuts d’un tipus de literatura. Al Crític, a més, se li sumen unes preferències estètiques que han anat esclerotitzant amb el temps i que ja no s’amaguen: si no, per què es reivindica el fons “realista” o “autèntic” en la crítica d’un llibre que ha cridat l’atenció pel seu dispositiu formal? D’altra banda, aquesta percepció es presenta amb una dimensió anterior a la lectura (Pla sembla que ens digui que ja ha sortit prou escaldat de la lectura de Cantero com perquè ara li hagi d’agradar la de García Tur), és a dir, com un prejudici, i amb una de teleològica. Aquesta teleologia té a veure, al nostre parer, amb la constitució i l’afirmació d’un cànon.

 

 Per això, llegir les crítiques de Guillamon o de Pla (per limitar-nos als casos comentats) és una de les pitjors maneres d’accedir a la literatura contemporània, en la mesura, paradoxalment, que violenten aquesta literatura per tal d’establir-ne el mapa (i no un mapa). En aquest sentit, es diria que un dels problemes d’aquests crítics és que confonen el biaix dels seus comentaris pel grau zero de la crítica. O sembla que no es molesten a no voler confondre’ls. D’aquí, l’ús de la retòrica comentada i l’assumpció que unes preferències determinades o una manera determinada d’entendre la literatura poden constituir-se en criteri discriminant. En el seu oposat, trobem el comentari d’un acte de lectura (i no és casual que aquest acte trobi la seva continuació natural en el diàleg, en la proliferació de comentari i de respostes, en el que és una crítica viva, plural, dialògica). Exagerem si diem que la crítica futura tindrà (o ja té) més de dialògica que de monològica? Que no pot funcionar des de l’aplicació de preceptives sinó des de la consciència que cada acte de lectura depèn de massa variables com per constituir-se en norma, però que no per això deixa de contenir alguna forma de veritat transmissible? Que ha de consistir més (i, sobretot, després del postestructuralisme més radical) en un diàleg constant entre actes de lectura que en l’establiment d’una jerarquia monolítica i desfassada?

 

El flac favor de Jordi Galves

  

    No ens hi hauríem de molestar. De la mateixa manera que els crítics impressionistes o els membres de Cahiers du cinema no perdien el temps comentant les obres que no els havíen agradat, nosaltres hauríem de deixar que la crítica que va dedicar en Jordi Galves a l’Uh, gabirú de l’amic Julià Guillamón, a l’últim Cultura(s) de La Vanguardia, es posés en evidència tota soleta. De vegades, atraure el focus d’atenció sobre certs escàndols només beneficia allò que el focus volia delatar i potser seria millor silenciar-ho, deixar que aquesta crítica (crítica?) passés tan desapercebuda com fos possible. No ho hauríem de comentar, doncs, però ho comentarem, no només perquè posa en dansa dos dels tenors amb més veu de la crítica catalana sinó perquè és un dels textos més paradoxals que hem llegit en els últims temps.

  

    Paradoxal perquè aconsegueix el contrari del que volia: dedicar un elogi tan desmesurat a una persona en un mitjà en què no corresponen aquesta mena de discursos desperta immediatament una sospita sobre les raons que el motiven. ¿Per què cal reivindicar la figura d’un crític de suplement? ¿Que no se’n reconeixen la feina, la vàlua? ¿Que no li permeten escriure setmanalment en dues seccions del diari? ¿O és que la seva imatge corre un perill de deteriorar-se que es vol pal·liar amb aquesta defensa? ¿I què hi guanya en Galves alçant la bandera d’en Guillamón tan amunt com pot? Paradoxal, doncs, perquè no posa en pràctica res del que diu que valora de la labor crític de qui reconeix com a mestre: la seva imparcialitat, la seva capacitat analítica -analítica envers l’obra, no envers l’autor- i una labor que es pretén insubornable són del tot absents en el text d’un Galves que fa de l’Uh, Gabirú una mera excusa per defensar el seu crític de capçalera d’unes invectives que no apareixen per enlloc. En cert sentit, hom esperaria d’en Guillamón una mínima pèrdua de respecte intel·lectual envers algú capaç d’un panegíric tan fora de lloc com el de Galves: la incapacitat d’en Guillamón per la vehemència i per l’entusiasme l’haurien de fer resistent a l’elogiorama galvesià, en el sentit que la crítica, tal com la practica la seva escola, regateja els elogis per por a la desmesura i, per tant, a la parcialitat, i fa de la fredor i la distància un tret d’estil. Ho diu ben clar en Seymour Hoffman-Lester Bangs a Almost Famous: si vols ser amic seu (entengui’s, si vols que et respectin, si vols que et considerin com un igual) be honest and unmerciful. No et guardis cap mena d’escrúpol. Fes-los la crítica que ets capaç de fer-los i no els en passis ni una. Ben mirat, si alguna cosa ha recolzat la fama d’en Guillamón ha estat el que li reconeix en Galves: la seva situació de crític independent, en el sentit que aquesta independència li permet una cert grau d’honestedat en la opinió (altra cosa seria interrogar aquesta independència i veure fins a quin punt és independent i fins a quin se sotmet al personatge del critic independent i, per tant, es fa esclava del que té d’imatge de marca).

   

    Paradoxal, doncs, perquè en Galves signa una crítica literària en què no parla del llibre (¿segueix essent literària, llavors?) i perquè, amb això, caiem en una fal·làcia personalista que ja van detectar i denunciar els New Critics sota el nom de fal·làcia biografista: res de la biografia d’un autor té un ascendent sobre el sentit de la seva obra, deien; que la mare d’un autor el bufetegés cada dia a les deu del matí no implica necessàriament que totes les bufetades de la seva obra, o totes les mares puntualment castigadores siguin el retrat de la seva mare real i, en cas que ho fossin, dir que la nota biogràfica explica l’origen d’aquestes figures no diu res, ni sobre la importància d’aquestes figures en l’obra, ni sobre la qualitat o l’interès literaris de l’obra, ni sobre els seus mecanismes constructius, ni sobre la mena de reflexió que se’n pot extreure, ni sobre res que no sigui aquest gust per la premsa rosa post-mortem que sembla que agrada tant als devoradors de biografies. De la mateixa manera, que en Guillamón sigui un referent en la crítica catalana i un intel·lectual estupendo no diu res d’un llibre que, al capdavall, no és ni tan sols de crítica literària, sinó un recull de les columnes variades que en Guillamón ha anat publicant a les pàgines de La Vanguardia. A sobre, del llibre del gran mestre, de qui se suposa que hauríem d’esperar grans obres només pel fet de ser el gran mestre, només se’n desprèn una imatge vague i més aviat negativa. A qualsevol pregunta sobre el llibre, en Galves respon que el seu autor és un bon productor de crítica literària i poca cosa més, amb la qual cosa la incògnita que envolta l’Uh és molt major després de la lectura que no pas abans. Paradoxal, finalment, perquè se suposa que un professor d’Humanitats d’una Universitat com l’Autònoma de Barcelona, doctor en Història Medieval i responsable d’una antologia com De miel y diamantes, hauria de saber, i conèixer amb una precisió de sastre, la talla que gasten en Carles Riba, en Josep Ixart o en Joaquim Molas.

   

    Però, sobretot, la d’en Carles Riba, a qui en Galves situa al mateix nivell intel·lectual d’en Julià Guillamón. Immediatament, ens sentim obligats a un petit exercici de biografia comparada. ¿Serà veritat? ¿Som davant d’una de les futures figures de la intel·lectualitat catalana i no ens n’hem sabut adonar? (Si ni tan sols l’hel·lenista Eudald Solà, que es va especialitzar en Kavafis i va dedicar-hi carrera i vida, va gosar comparar-se al seu predecessor Carles Riba en la seva capacitat com a traductor d’aquest mateix poeta, la dimensió intel·lectual de Guillamón ha d’apuntar molt alt si, ara sí, hem trobat l’hereu del mestre noucentista!). Mirem-nos-ho. Fins el 1922 (Riba neix el 1893, o sigui que parlem de la seva producció d’abans de complir els trenta), Carles Riba acumula una formació estrictament noucentista, una prosa per a nens petits escrita durant els anys deu i publicada el 1923, Les aventures d’en Perot Marrasquí, un recull de relats, L’ingenu amor, que comparteix dates amb la prosa anterior, un Primer llibres d’Estances (1919) en què ja interesecciona una virtuositat constructiva impecable amb una tendència a la instropecció, travessada d’una constant presència de referències cultes. També tradueix els contes d’Edgar Allan Poe i dels germans Grimm, algunes Vides parl·leles de Plutarc i Els deu mil de Xenofont i L’inspector de Gògol, entre d’altres, amb una capacitat incisiva per a detectar el talent internacional. La primera traducció de L’Odissea que acaba data de 1919; la segona, en vers -perfectes hexàmetres homèrics- no arribarà fins el 1948 (però arribarà). També tradueix Antígona i Electra de Sòfocles (1920). De Guillamón, abans que fes els trenta, trobem un postfaci a la narrativa de Tísner redactat en ocasió de la publicació de El boà taronja, dels contes del qual era curador, un estudi sobre Joan Perucho i la literatura fantàstica (1989), un conte dins del recull Fulls impermeables, una col·laboració dins de Palau i Fabre i La fàbrica de fred (1991), únic llibre de ficció que ha signat fins el moment i que l’editorial Empúries ja no inclou com a dada biobibliogràfica en la petita presentació de solapa d’Uh, Gabirú. El 1922, Riba marxa a Alemanya a estudiar amb el filòleg Karl Vossler. Al llarg de tota la dècada, composa el seu Segon llibre d’Estances, tradueix Gottfreid Keller i Hölderlin i comença la seva col·laboració amb la Fundació Bernat Metge, dins de la qual Cambó crea una càtedra de grec que permet a Riba vehicular la seva vocació pedagògica. A més de la labor crítica, que ja arrenca de finals dels anys deu, Riba combina l’exploració poètica (Tres Suites, 1937; també, en alguns articles de Per comprendre, formularà una teoria poètica pròpia que beu tant de Mallarmé i Valéry com del mestre Vossler) amb la traducció (d’Èsquil, de Sòfocles, etc). Des de llavors, fins a l’edat en què hem d’aturar-nos si volem ser justos amb Guillamón, Riba treballa de professor universitari, manté la càtedra de la Fundació Bernat Metge, és membre de l’Institut d’Estudis Catalans (concretament, a les Oficines Lexicogràfiques, on col·labora amb en Pompeu Fabra en la redacció del Diccionari General de la Llengua Catalana), composa la primera de les seccions de Del joc i del foc, participa en la creació de la Institució de les Lletres Catalanes i redescobreix la poesia de Maragall arran de la seva tesi sobre Nausica. Guillamón, al seu torn, afegeix al llistat del seu Qui es qui el comissariat de dues exposicions -una sobre Palau i Fabre, el 2001, i una altra sobre Literatures de l’exili, el 2005- i un llibre de crítica literàrio-sociològica, La ciutat interrompuda, el 2001, que guanya el Serra d’Or d’assaig el 2002. A més, és clar, de la crítica perpètua a diversos mitjans i l’Uh, Gabirú, que és a l’inici d’aquest post.

   

    És clar que comparar aquesta mena de dades no dóna la mesura de la importància de cap autor ni la influència o la difusió de les seves idees o de l’impacte de les seves publicacions. En cap biobibliografia trobem detallat el procés que duu a Riba a apropiar-se de la dècada dels cinquanta i que fa que l’Àlex Broch, en la seva Història de la Cultura Catalana i recolzant-se en una observació d’en Joan Triadú, l’anomeni ribiana sense escandalitzar ningú. Sincerament, per molt que ho vulgui en Galves, ens costa d’imaginar alguna dècada que pugui ser anomenada guillamoniana, començant pel fet que la seva pràctica ficcional es nul·la i que un crític, per molt que s’hi esforci, ja no té el poder d’orientar estètiques que podia haver tingut quan encara hi havia una Acadèmia. Però tampoc el Qui és qui es fa càrrec de la influència de les ressenyes als suplements d’en Julià Guillamón, si és que van més enllà de l’engrossiment o l’amagriment de les ventes d’exemplars dels llibres que comenta. D’altra banda, hem de recordar que hem deixat en Riba a punt d’engegar la redacció del que es considera com un dels millors llibres de poesia catalana, si no el millor: les Elegies de Bierville, que escriurà entre el 1939 i el 1942. Després, haurà d’emprendre la tasca ingent de donar a la literatura catalana una nova Odissea en vers, mena de feina que no es pot mesurar de manera simplement descriptiva, sinó que ha de considerar-se en el que és, deixar-se sorprendre per la immensitat d’un projecte que, d’altra banda, ja havia plantejat a la tendra edat de 26 anys. En el cas que ens ocupa, una altra mena de comparació és més senzilla i practicable: agafar qualsevol text del Clàssics i moderns, crítica literària ribiana, i qualsevol dels d’en Guillamón, i deixar que les dues intel·ligències dialoguin, que es mesurin l’una amb l’altra i que cadascú tregui les conclusions que més li agradin. En cert sentit, la talla intel·lectual, per retornar a l’expressió de Galves i per demanar en préstec una perspectiva microsociològica, apareix en qualsevol espurna de subtilitat o de delicadesa, en la forma d’una frase o en l’estratègia arquitectònica d’un article, més que no en els números finals d’una carrera contemplada en la seva totalitat. Per descobrir-la només cal dedicar una mica d’atenció a les petites evidències.

 

    Es miri com es miri, però, la comparació d’en Julià Guillamón amb en Carles Riba sembla producte de la llicència que es pren tota crítica militant de considerar que una causa justifica qualsevol mena d’injustícia o d’exageració. El pitjor del cas d’en Galves és que aquesta exageració actua en detriment de l’interès que mou el seu text i el que semblaria un dels millors elogis possibles envers l’amic admirat acaba projectant una ombra massa allargada com perquè l’admirat no se senti en evidència (altra cosa és que s’hi senti, és clar). El cas ens fa pensar en el que dèiem respecte de la rebuda crítica del Pomponio Flato d’en Mendoza: els perills de ressenyar un mal llibre d’un autor important que, en aquest cas, es trasllada a la dificultat d’haver de parlar de l’obra (bona o dolenta) d’un conegut: el terreny és llefiscós i tendeix a caure en l’endogàmia masturbatòria de la crítica que parla de sí mateixa i que ens fa preguntar per les raons que poden haver conduït Jordi Galves a associar el seu nom a aquesta crítica. Flac favor, doncs, en la mesura que l’últim que es veu en aquesta crítica és un llibre -i la seva gràcia o la seva desgràcia, els racons de la seva poètica, el punt des del qual pensa el món- que ja hem llegit els que hem llegit les columnetes d’en Guillamón. Potser el millor que li podria passar a un text que l’últim que vol és parlar del llibre del que parla. Paradoxal, ja ho hem dit.

Revista Literatures

    A nosaltres ens ho van dir així: el valor de la New York Review of Books és que, en aquesta revista, escriure la crítica d’un llibre equival a haver de llegir-ne una desena. Fundada el 1963 per Robert Silvers i Barbara Epstein durant la vaga de publicacions d’aquell mateix any, la New York Review of Books presumeix -com també ho fa, per exemple, el New Yorker- de col·laboradors històrics: des de Hannah Arendt fins a Truman Capote, passant per Norman Mailer, Noam Chomsky o Susan Sontag, la llista dels que hi han escrit n’és, com acostumen a dir els editors del seu catàleg, la millor presentació i en defineix els punts essencials d’una possible autobiografia.

    Si ens hem animat a escriure aquest post, ha estat per una intersecció curiosa: d’una banda, la lectura de l’article que Natalie Zemon Davis dedica a Michel de Certeau i, de l’altra, un comentari que signa Antoni Martí Monterde a l’article/conferència dedicat a Joan Fuster i que recull el nº1 (segona època) de la Revista Literatures. En el primer, Zemon Davis descriu un gest interessant: a més d’exemplificar aquesta filosofia de la NYBOOKS que exigeix una documentació mínimament seriosa, prova de desplaçar de registre un autor que, als Estats Units, no surt del cercle universitari. Sense caure en el cripticisme, el text de Zemon Davis té totes les traces d’un petit assaig que podria fer de pròleg en alguna reedició d’alguna de les obres de De Certeau. Aquesta exigència de rigor i d’exhaustivitat -i, fins i tot, aquesta voluntat propedèutica- contrasta amb una deficiència de la crítica/ressenyística actual catalana que molt bé assenyala Martí Monterde: la impossibilitat gairebé absoluta de conciliar-la amb el col·leccionisme. “No només perquè allò que ha estat redactat per a ser llegit una única vegada difícilment mereix ser-ne llegit dues, sinó perquè, senzillament, en resultaria un llibre ben avorrit: una successió de resums d’arguments, en el millor dels casos”. Com diu més endvant, Martí Monterde es refereix a la compil·lació inexistent dels anys de feina d’un Julià Guillamon, un Ponç Puigdevall o un David Castillo, per anomenar el que considera el trio més influent de la crítica catalana actual (la conferència, dictada en el marc de l’Encontre d’Escriptors dels Premis Octubre, duu data de 2002). Aquesta mena de crítica no se supedita a la creació de cap obra, es a dir, no es pensa com una opus futura i, alhora, es desentén del rigor i l’exhaustivitat que sí reivndiquen la NYBOOKS i la Revista Literatures, entre d’altres; escrita per a oblidar-se, la producció crítica d’aquests autors és més informativa que no pas reflexiva i, en això, és on es delata la seva condició essencialment ressenyística.

    Raons d’aquesta condició en són la urgència (el ressenyista ho és, generalment, de novetats), la promoció de la idea del crític de capçalera (que tendeix inevitablement a la corrupció -de les aigües estancades se’n diuen corruptes-, i que s’oposa a les rotacions de crítics dins d’un mateix mitjà, que es mantenen en un moviment constant i preserven, per tant, la potabilitat) i una epistemologia crítica desfassada. Deixem per a més endavant la qüestió de l’epistemologia; pel que fa a l’altre parell de condicionants, ens sembla que són justament els que prova d’evitar la Revista Literatures i per això l’assenyalem com a destacada en un paisatge crític on no es dediquen pàgines als textos extensos de crítica seriosa. La llista dels seus col·laboradors comença a fer mèrits per a presumir: Jordi Llovet (amb una disquisició sobre ficció i metaficció al Pale fire de Nabòkov que recomanem, com no pot ser d’altra manera amb el mestre Llovet), Enric Sullà, Àlex Matas, Perfecto Quadrado, Salvador Company i tants d’altres que han fet de Literatures una garantia de confiança. (Avisem: és la publicació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i, si no ens equivoquem, és només de distribució interna. Malgrat tot, l’Associació té la gentilesa de penjar-ne els volums íntegres, tret dels primers de la primera època, en format pdf a la seva pàgina web. Si us animeu a donar-hi un cop d’ull, repasseu el nº3 de la segona època, on trobareu quatre textos força interessants dedicats a la crítica catalana).

 

Primera aproximació a la crítica de Julià Guillamón

   

    Perquè després no se’ns digui que parlem sense fonament, i perquè creiem en la màxima que ens adverteix que sempre cal saber qui és (com és, què pensa) aquell que escriu allò que llegim, avui ens dedicarem a apuntar alguns dels trets de la crítica d’en Julià Guillamon, crític perenne de La Vanguardia a qui no creiem que calgui presentar.

    El que sí cal és repassar el cinturó de conceptes amb què s’arma el nostre crític per defensar la seva feina. En el text titulat Bon temps per a la crítica, que l’amic Guillamón signa al butlletí del març de 2006 del Centre d’Art Santa Mònica, trobem algunes de les idees que postula com a declaració de principis. Després de denunciar un statu quo que amenaça la crítica, perquè la sotmet a pressions internes i externes i a uns criteris de mercats que la dissolen, limitant-la a una activitat merament superficial, en Guillamón defensa una crítica independent que pivoti sobre dues preguntes importants: “és bo aquest llibre?” i “què és un bon llibre?”. Aquesta qüestió és central: situa la crítica entre un parell d’oposats bo-dolent que exclouen ùna sèrie important de preguntes (què és aquesta obra, quina estètica defineix, quins objectius es proposa i en quina mesura els aconsegueix; quina n’és la seva genealogia literària i com s’hi relaciona, etc.) que parteixen d’un diàleg entre l’obra i ella mateixa i, per tant, la jutgen des de l’òrbita estètica que ella proposa, i no des de l’externa que duu el crític de torn incorporada de sèrie.

    A més, el parell bo-dolent, merament valoratiu, implica la sèrie de sub-conceptes: més bo que-més dolent que i, en certa manera, la subordinació de tota crítica a l’organització d’una jerarquia. Sembla, doncs, que la crítica de Guillamón té com a horitzó la definició d’un cànon, en la qual cada obra se situa en funció de si és millor o pitjors que d’altres obres (exemple d’això n’és el final de la primera crítica que Guillamón li dedica a Melcior Comes, que remata afirmant, senzillament, que el llibre de Comes és pitjor que el Mala vida de Romera). En resposta a aquesta voluntat de tancar al coll dels llibres el llaç del que és bo i el que és dolent, arriben unes paraules d’un dels millors crítics que ha donat la literatura catalana. Diu en Carles Riba, citat per en Fuster: “dir què és una obra, més que no pas què val, és la finalitat de la crítica i potser l’única cosa no del tot relativa que es pugui aspirar a fer en crítica”. I, més endavant, “descobrir la idea, la “certa idea” [de l'obra estudiada] i comprovar el grau de fidelitat [amb què ha estat] realitzada”. D’això es tracta, justament. D’explicitar al futur lector d’una obra les coordinades des de les quals es fa més interessant la lectura d’aquesta obra. Fer-la parlar és una feina prou important com perquè no calgui sumar-hi l’opinió del crític. Diguem que, en la seva lectura, ja hi ha el seu biaix.

    En Guillamón, però, diu del crític que “ha de respondre a la corrupció de l’escriptura crítica amb els recursos del bon periodisme: el rigor de la informació, la imaginació i la capacitat descriptiva, la capacitat de denúncia i la dimensió social. Ha de llegir els llibres en el corrent de la vida i, amb naturalitat, projectar-hi el resultat de les seves recerques i del saber dels altres. En els temps que vivim, el crític no pot pretendre aplicar cap doctrina: ofereix als seus lectors una imatge de l’actualitat i una idea de la tradició”. És a dir, l’home que estructura tot un discurs sobre el problema de la ficció catalana en base al fet que La matèria primera de Francesc Serés hagi rebut el Premi Nacional de Literatura (quan va ser La força de la gravetat qui va merèixer-lo) o que basa la desqualificació del segon llibre de Borja Bagunyà perquè no entra en cap de les menes de debuts literaris que considera “vàlides” (quan ja hem dit que no era cap debut) reclama, davant de la galeria, “rigor de la informació”; el mateix que, en el text citat, diu que el crític ha de mantenir-se “a distància de la societat literària, dels premis i de les presentacions de llibres” és justament qui presenta Manel Zabala a la Fira del Llibre de Guadalajara i qui signa la nota introductòria de Paella mixta o qui es declara amic de Quim Monzó fins al punt de presumir, en alguna crítica, del tracte preferencial a l’hora de llegir inèdits que rep de l’escriptor català. Només cal repassar la nota d’agraïments del seu La ciutat interrompuda per constatar fins a quin punt en Guillamón manté aquesta distància.

     Finalment, ens agradaria dur fins aquí un comentari sorprenent. Al final de l’article que Montserrat Serra publica a Vilaweb sobre els escriptors en la trentena, hi ha una cita literal d’un comentari d’en Guillamón amb el que es tanca l’article, i que diu així: [En referència a l'obra de Najat el Hachmi i de Llúcia Ramis] “Hi aposto. Potser la literatura que fan no és la que més m’agrada, però crec que és la que convé més”. Recordem: Conveniència f. Fet de convenir alguna cosa a algú, utilitat; allò que convé a algu, que li calia. ¿Fa falta que ens preguntem a qui convé aquesta literatura? ¿O que assenyalem la barroera instrumentalització (i la falta de respecte que demostra envers la resta d’escriptors; respecte, que reivindica, curiosament, en la seva declaració de principis) a què sotmet el judici sobre la nova literatura catalana? Deixem que ressonin les seves paraules, com si invoquéssim el fantasma d’en Guillamon… la que convé més… la que convé més… a veure si, escoltant amb atenció el que diu, ens n’apareix la imatge vertadera… la que convé més… la que convé més… la que convé més…

 

Sobre la crítica impressionista i la crítica d’impressions

    Actualment, s’ha estès una confusió perillosa entre la crítica d’impressions (és a dir, aquesta pràctica de la ressenyística on es prova de dilucidar si una obra és “bona” o no ho és i on s’aprofita per opinar sense el rigor d’una argumentació mínimament seriosa en base a una poètica pròpia) i la crítica impressionista (entenent la forma de crítica que apareix a finals del XIX i que practiquen, entre d’altres, Leopoldo Alas Clarín, Jules Lemaître i Anatole France).

    Si la primera practica la descripció per saltar a la prescripció, la segona renega radicalment del dogma; si la primera opina i judica, la segona es limita a descriure els efectes de l’obra en el lector, entenent que aquesta descripció és al límit de les seves possibilitats epistemològiques; si la segona es va organitzar com una resposta al mètode històrico-positivista que imperava a finals del segle XIX -i que volia fer-se passar per ciència literària-, la primera, amb les seves entrades biogràfiques i el seu afany de classificació genèrica, sembla que hi vol tornar. Només cal que repassem l’estructura d’una ressenya de les que en Guillamón signa al Cultura/s -petita notícia biogràfica, resum de l’obra i opinió/veredicte- per adonar-nos que tant l’ascendència de la biografia sobre l’obra com la curiositat sociològica segueixen sent, malgrat la revolució teòrica que ha sacsejat el segle XX, pedres de toc de certa crítica catalana.
  

  La distinció entre una i altra és important per diverses raons. D’entrada, perquè opinar sobre una obra no equival a escriure crítica impressionista quan aquesta opinió se supedita a un judici valoratiu. La valoració implica un criteri i, aquest, un sistema estable de coordinades estètiques que és, justament, el que defuig la crítica impressionista. Jules Lemaître, responsable de traslladar el terme impressionisme de la pintura a la crítica i un dels seus representants paradigmàtics, entén que aquesta última ha de donar compte de les impressions que una obra suscita en el lector, amb independència que aquestes impressions puguin variar al llarg del temps. “Las obras, diu Lemaître, desfilan ante el espejo de nuestro espíritu; pero, como el desfile es largo, el espejo ha cambiado mientras tanto y, cuando por casualidad vuelve la misma obra, ya no proyecta la misma imagen”. Aquesta acceptació de la variabilitat potencialment infinita de les lectures només es pot entendre des de la negativa radical d’aquests crítics a tota voluntat d’intel·lectualització, sigui en forma de regles, d’anàlisis o de classificacions. El concepte s’entén directament com la mort de la lectura -o, més aviat, com la mort del plaer del text que reivindicaran, un segle més tard, els postestructuralistes-. La bellesa només es pot copsar des d’una sensibilitat subjectiva, no des d’una preceptiva abstracta.
 

   ¿Implica això que hem de sotmetre’ns a un relativisme absolut? Els impressionistes dirien que, al fons del subjectivisme, hi ha un criteri vàlid, que és el de la qualitat estètica, però el més probable és que preferissin el mal d’un relativisme al de la submissió a una dogmàtica amb pretensions d’absolut (Clarín mateix té fe en l’adveniment d’una mena de crítica amb valor objectiu, garanties d’imparcialitat i mètode, per bé que entén que no és la que practica). El concepte clau que escapa del cul-de-sac del subjectivisme és el mateix que sostindria, cinquanta anys després, l’optimisme epistemològic de l’estilística espanyola: la intuició d’un crític que, en virtud d’una connexió inexplicable, arriba a entendre des de dins la raó última de l’embruix d’una obra. Aquesta connexió depenia d’un fet que, avui en dia, és al centre de la qüestió de la crítica: la figura mateixa del crític, que en l’estilística havia de tenir alguna cosa de geni, en la crítica impressionista era poeta, i, només gràcies a això, podia fer del seu comentari subjectiu una creació rellevant. Clar i català: només els genis poden entendre els genis i només perquè eren genis qui comentaven les obres d’altres genis, la seva falta de mètode i la seva parcialitat recalcitrant esdevenien interessants. És aquesta interacció entre autor i lector (recíprocament genials) el que permet a l’impressionisme escapar de la buidor solipsisista i la que la legitima en la seva subjectivitat. Conscient de la seva parcialitat, l’impressionisme es reivindica com una belle lecture que mai no és destructiva, precisament perquè no té cap afany a construir un edifici teòric.
  

  I aquí és on trobem la confusió que apuntavem de bon començament. En la ressenyística actual -i, especialment, en la manera com la practica Julià Guillamón-, ja només trobem un jo que fa, de l’obra comentada, l’element subsidiari de la proclama d’una estètica personal que ha perdut l’encant de la sensibilitat excepcional. Sembla que el ressenyista no es conforma amb l’expressió de la pròpia subjectivitat sinó que lluita barroerament per projectar-la a un pla d’universalitat teòrica, sense deixar de partir (i aquí és on falla) de la subjectivitat mateixa. Expressions com “em recorda” o “no em sembla” no pertanyen ni al terreny de la crítica ni al de la ressenyística: són el substrat mal entès d’una crítica impressionista reduïda a impressió. Dirà Clarín, a un dels seus textos de Mezclilla: “me atrevo a sostener que en poesía no hay crítico verdadero, si no es capaz de ese acto de abnegación que consisite en prescindir de sí mismo, en procurar, hasta donde quepa, infiltrarse en el alma del poeta, ponerse en su lugar” . A les antípodes d’aquesta abnegació, hi ha la voluntat de fixar un cànon català en cadascuna de les ressenyes d’impressions actuals que prioritzen la valoració jerarquitzant a la descripció d’una experiència íntima de lectura.

    Òbviament, l’evolució filosòfica i teòrica del segle XX ha socavat els fonaments de la crítica impressionista i pensar en l’autor per explicar-ne l’obra, tant com presumir de subjectivisme, cau en una de les tantes falàcies denunciades pels New Critics. A més, el que tenia sentit en reacció al positivisme, ¿el té avui en dia? ¿I contra què reacciona? Prescindir d’un mateix per copsar l’ànima del poeta i valorar-ne l’obra, si s’escau, des de la seva lògica íntima. No és un mal programa per a una crítica futura.