Ironistes i ironòlegs (II)

  

  

   

   Però la cosa no és tan senzilla com dir el contrari del que es pensa. Graciela Reyes again: “El hablante irónico no quiere decir lo contrario de lo que dice, sino que quiere decir muchas cosas a la vez: presenta, en un solo enunciado polifónico, por lo menos dos maneras alternativas de considerar un objeto, más un análisis de cierto lenguaje y, con frecuencia, también una crítica de las personas que usan ese lenguaje”. La complexitat d’aquest entramat de discursos i de punts de vista superposats fan, de la primera explicació que hem apuntat sobre la ironia d’en Monzó, una explicació incomplerta a la vista del funcionament que apunta Graciela Reyes i que fa que els contes de Monzó tinguin una gran capacitat exformativa (entenent exformació amb Foster Wallace, és a dir, com aquella quantitat d’informació vital eliminada d’una comunicació però evocada per aquesta mateixa comunicació de tal manera que causa una explosió de connexions associatives amb el receptor). Sovint, el pas del significat literal al significat intencional comporta dur a terme una inferència, cosa que fa que la pragmàtica sovint hagi estat vista com una teoria de la interpretació. (Aquesta és la postura central de la crítica que Stanley Fish[1] articula a la postura, entre provocativa i xulesca, de Wayne Booth quan afirma que pot dir, “sin sonrojarme: sé que Jane Austen quería dar a entender con las palabras de Mr. Bennet un significado en parte radicalmente diferente al que aparentemente dan a entender”).  

   

    Ara bé, podem arribar a perdre’ns perillosament provant d’introduir-nos en els mecanismes de la ironia sense que cap d’aquests mecanismes ens ajudi a explicar el paper que la ironia juga en la literatura conteporània -i, per tant, en les possibilitats de pensar el món que ens envolta-. David Foster Wallace, a qui aprofitem també per trobar a faltar, assenyalava a E unibus pluram, precoç article publicat el 1990 (i que ara sembla haver-se convertit en un dels puntals teòrics de l’estètica posmoderna espanyola) on analitzava al detall les influències recíproques entre la narrativa nordamericana dels grans posmoderns (sobretot DeLillo i Pynchon, però també Mark Leyner, sobre el qual articula algunes de les consideracions que segueixen), una transformació essencial en l’ús i les funcions de la ironia en la literatura: si la modernitat l’havia inclòs com a element necessari per a descriure el món (és a dir, com l’espai de la nostàlgia entre les aspiracions a un absolut i la impossibilitat de creure-hi), els posmoderns en realcen la seva faceta més negativa, des de presumpcions que Foster Wallace titllava d’idealistes. Llavors es pensava, diu, que la etiologia i el diagnòstic assenyalaven la cura i que una consciència de l’empresonament hauria de conduir a la llibertat. 

   

    Però la ironia s’ha instal·lat com a discurs oficial i, gairebé, com un imperatiu estètic (relacionat amb els mecanismes de persuasió interpretativa que analitza Fish i que, si podem, reprendrem en un altre post). D’aquí, que, Foster Wallace interrogui durament aquesta ironia institucionalitzada: “no se engañen: la ironía nos tiraniza. La razón por la que nuestra ironía cultural dominante es a la vez tan poderosa y tan poco satisfactoria es que resulta imposible hacer que un ironista se defina. Toda la ironía americana se basa en la afirmación implícita: “En realidad no creo en lo que estoy diciendo”. Entonces, ¿qué pretende decir la ironía como norma cultural? ¿Que es imposible creer en lo que dice? ¿Que tal vez sea una lástima que sea imposible, pero despierta de una vez que ya es de día? Más bien creo que lo que la ironía actual termina por decir es: “Pero mira qué banal es que me preguntes por lo que pienso en realidad”. Cualquiera que tenga la desfachatez herética de preguntarle a un ironista qué piensa en realidad termina pareciendo un histérico o un mojigato. Y esto es lo opresivo de la ironía institucionalizada, del rebelde victorioso: la capacidad de inhabilitar la pregunta sin importar su contenido es, en la práctica, una tiranía”. En tota aquesta trampa, hi ha el procés d’esclerotització d’una postura interpretativa -la irònica- retroalimentada per les produccions volgudament iròniques que projecten al món una visió estrictament irònica.

 

   I aquest és un dels nuclis de la crítica que articula Wallace (i que recordava Javier Calvo en l’obituari que signa al Cultura(s) d’ahir): la manera com la ironia com a lloc discursiu anul·la la possibilitat d’altres llocs discursius. Creure en alguna cosa, posicionar-se, presentar la pròpia obra com una obra compromesa, doncs, cau (o sembla que cau) en certes formes d’ingenuitat que ratllen el bledisme o que guien els primers passos per a una forma futura de fanatisme. La riquesa que hem vist que aglutina la ironia fa que la resta de discursos apareguin com a pobrement unívocs o reduïts a tan sols una de les seves facetes i la fa terriblement, perillosament atractiva. Perillosament, perquè, insistint en Foster Wallace: “Tal como dice Hyde (que obviamente me cae bien): “La ironía solamente se puede usar como emergencia. Prolongada en el tiempo, es la voz de los encerrados a quienes ha llegado a gustarles su celda”. Esto es porque la ironía, por divertida que resulte, cumple una función que es casi exclusivamente negativa. Es crítica y destructiva, sirve para limpiar el terreno. Seguramente es así como la vieron nuestros padres posmodernos. Pero la ironía resulta singularmente poco efectiva cuando se trata de construir algo que sustituya a la hipocresía a la que desacredita. Es por esto que Hyde tiene razón cuando dice que la ironía fatiga. Carece de sustancia. Incluso los mejores ironistas funcionan mejor en fragmentos breves”.

  

     

---

[1]     A A Rhetoric of Irony (1974), Booth explica que les ironies estables tenen quatre marques d’identitat: (1) que són creades deliberadament per a ser escoltades, llegides o enteses amb certa precisió per altres éssers humanes; (2) que totes són fingides, per tal de ser reconstruides amb significats diferents als que apareixen en la superfície; (3) que, malgrat tot, són estables o fixes, en el sentit que, un cops’ha efectuat la reconstrucció del significat, el lector no es veu obligat a socavar-lo amb posteriors demolicions i reconstruccions; i (4) que totes són finites  en quant a la seva aplicació, és a dir, que els significats reconstruits són en cert sentit limitats. Ara bé, ¿què s’entén per ironia estable? Comentant precisament aquesta qüestió, aquest intent de delimitació de l’espai de l’ironia, el professor Stanley Fish assenyala, a Los bajitos no tienen razón de vivir: una lectura de la ironia, que “no se puede aducir una interpretación irónica recurriendo a estas marcas, porque sólo se puede acudir a ellas como consecuencia de una interpretación que ya de por sí es aventurada”. És a dir, que les marques només ho són de quelcom que ja s’ha advertit com a irònic, producte d’un acte de lectura que les depassa. Segons Fish, tant la lectura literal com la irònica són el producte de l’acord d’una comunitat de lectors, persuadits d’una manera de llegir que és la que produeix, tant els significats literals com els irònics. Per tant, dirà Fish, la ironia no és una propietat de l’obra ni la creació d’una imaginació desbordada, sino una manera de llegir, una estratègia interpretativa que produeix l’objecte de la seva atenció. El nucli de la crítica a la tesi de Booth és l’associació que fa del significat literal a quelcom que no s’interpreta i el significat irònic al producte d’una interpretació dirigida per les marques estables assenyalades. Fish, en canvi, sosté que una i altra són producte d’una interpretació determinada, al seu torn, per un procés social de persuasió. “La gran pregunta para Booth es ¿cómo se puede saber fuera de duda si es o no es irónica una obra? Mi respuesta es que siempre se sabe, pero eso que se sabe, como descansa en una estructura de supuestos y creencias (que produce los dos significados, el literal y el irónico), está sujeto a la discusión y a la revisión, como resulado de lo cual siempre se sabrá, aun cuando lo que se sepa sea diferente. Para personas como Booth semejante estado de cosas es angustioso, porque parece condenarnos a una regresión infinita de interpretaciones inestables; pero también podría decirse que nos premia con una sucesión interminable de certezas interpretativas, una secuencia reconfortante en la que un conjunto de hechos evidentes e indiscutibles da paso a otro”. 

Ironistes i ironòlegs (I)

   

    Un dels elements que ha definit de manera decisiva la modernitat i la postmodernitat literàries és l’ús de la ironia. A l’obra més rellevant de György Lukács, Teoria de la novel·la, aquesta ironia es proposa com l’intent autoconscient de superar -de desallunyar, diria Heidegger- la distància entre un món que es percep de manera fragmentada i un heroi, ara problemàtic i problematitzable, que prova d’harmonitzar-se amb aquest món sense obtenir-hi massa èxit. Aquesta distinció entre món tancat -el de l’èpica- i món obert -el de la novel·la moderna-, que Lukács emprarà com a base per a una possible tipologia novel·lesca, planteja una qüestió fonamental: que la ruptura entre el subjecte i el món impossibilita el tipus de fe que sostenia, fins a la modernitat, l’esperança d’un ordre o d’un sentit absoluts. La modernitat, doncs, escriu des de la distància, i des d’una consciència explícita d’aquesta distància que elimina tota possibilitat d’ingenuitat, entre el que diu el text i el que diu l’obra (si se’ns permet la distinció), que sovint nega allò que diu el text o ho converteix en el discurs d’un personatge impostat, i proposa el joc, la inversió i la paròdia com a mitjà per a descriure una realitat a la vegada que se la critica, se la fa entrar en contradicció o se’n delata tot el que hi ha d’artificial i d’impostat en el que, per mandra, acabem prenent per natural. En aquest sentit, Derrida seria el més gran dels ironistes.

   

    Un repàs ràpid a la llista de clàssics (¿no us venen al cap els lloms verds de la MOLU? Potser només ens passa a nosaltres) descobreix immediatament altres mestres de la ironia. De Bocaccio a Joyce, passant per l’anònim autor del Lazarillo (que ara diuen que és Alfonso de Valdés, tot i que ho diuen amb la boca un pèl petita) i Cervantes, per la metaficció ilustrada de Diderot o d’Sterne, pels mestres del XVIII anglès, Fielding i Defoe, per Flaubert i Bernhard fins a Julian Barnes, Thomas Pynchon i els grans posmoderns nordamericans. I, buscant en el que tenim a casa, destaquen en Trabal i l’escola de Sabadell, en Calders i el trio del gin-tònic, amb en Quim Monzó al capdavant. El cas d’aquest últim és paradigmàtic. Molts dels seus contes parasiten unes lògiques quotidianes que, assumides com a pròpies, avancen -en Monzó les fa avançar, vaja- fins que apareix la feblesa o l’ambigüitat que fonamenta aquesta lògica. Els discursos dels seus personatges afirmen justament allò que l’obra nega. La ironia monzoniana, revers del melodrama, juga amb la col·lisió entre el que afirmen els personatges o el que descriu la història i les significacions que prenen aquestes dues dimensions discursives projectades cap a l’acte de lectura (on som conscients que el que llegim és el producte d’una voluntat que ens proposa un joc). Sembla, doncs, que la ironia cau en el terreny de la pragmàtica.

   

    Per acostar-nos una mica al seu funcionament, ens serà molt útil la noció d’acte de parla indirecte. Aquesta mena d’actes venen a definir la diferència entre dir Digues quina hora és i ¿Que tens hora?. Fórmula clàssica de la cortesia, l’acte de parla indirecte juga amb l’espai entre el que es diu i el que s’implica i demana a l’interlocutor un petit acte d’interpretació que sobrepassi la lectura literal per arribar a la lectura intencional. Quan el procés es duu a terme correctament, parlem, amb J. L. Austin, de felicitat comunicativa. Quan fallem en alguna de les baules de la cadena, parlem de tota la gamma de reaccions que s’estén des del malentès i l’anècdota fins a la mala impressió, el ridícul social o la ofensa a un col·lectiu que, difícilment, es prendrà la molèstia de tornar-te a escoltar. Naturalment, els actes de parla indirectes no són tan perillosos com les locucions iròniques, que serien la versió més complexa d’aquests actes. A primer cop d’ull, la ironia consisteix a sostenir un discurs que l’interlocutor sap (o pot arribar a intuir) que és contrari a allò que pensa l’emissor i, al mateix temps, indicar que el narrador/emissor pensa exactament el contrari del que afirma. Aquesta indicació és fonamental quan no es coneixen prou les opinions i els principis de qui parla, cosa que ens situa, en la major part dels casos, en el terreny dels escriptors (Monzó torna a ser una excepció, gràcies, en gran part, a la construcció continuada d’un personatge a través de les col·laboracions en premsa escrita i en televisió). Per això, el gran perill dels ironistes és la literalitat, la mala interpretació d’aquests indicadors, o la seva insuficiència, i que el doble sentit es redueixi a un de sol. Que el lector o l’interlocutor no identifiqui el que Wayne Booth (en parlarem més endavant) apunta com a senyals ineludibles del discurs irònic i interpreti que allò que es diu és l’anvers, i no el revers, del que es pensa.

   

    És el que els entesos anomenen locutor irònic: una impostura o un personatge que el locutor -o narrador- crea per tal d’assenyalar cap a la intenció vertadera del seu discurs i garantir que no pensem que el que diu és el que opina. Encara recordem el cas de l’article sobre la immigració i Les Canàries, Repartir canarios que Javier Calvo va publicar a l’ADN el 7 de setembre de 2006 i que va tenir, si ho recordeu, conseqüències desafortunades. En aquest article, Calvo proposava com a solució a l’arribada massiva d’africans a les Illes Canàries la renúncia a la sobirania sobre aquest territori i, com a solució al trasllat conseqüent de canaris a la península, l’adopció, per part de cada família espanyola, d’un canari, a canvi, això sí, de certes feines de casa, com planxar o rentar els plats. Fos per insensibilitat lectora o perquè el text no construïa amb prou eficàcia el loctuor irònic, l’article va fracassar comunicativament en la mesura que la tesi de Calvo no va acabar de llegir-se com una afirmació rotundament irònica -crítica de certes postures davant de la immigració que poguessin arribar a concebre aquesta possibilitat com a viable- i les reaccions va ser les previsibles: milers de canaris van respondre a l’article de Calvo, van demanar que es retirés del format digital de l’Adn, cosa que van aconseguir, i van acusar-lo de racista i de xenòfob cap amunt. “Para que la ironia exista”, diu Graciela Reyes a La pragmática lingüística (Montesinos, 1994), “tiene que ser percibida”.