Jordi Llovet, en el pròleg que va escriure el 1979 per a l’edició del Monsieur Teste de Paul Valéry a Laertes (recordem amb nostàlgia: el més semblant que hem tingut a les Editions Gallimard aquí a Catalunya), juga a escriure un pròleg parlant de la impossibilitat d’escriure pròlegs. “Car els pròlegs oscil·len entre la pretensiosa operació de voler dir quelcom més i més llunyà que allò que l’autor original diu tot seguit al llibre, i la tasca més modesta de resumir, per a un lector considerat -amb escassa consideració- distret, els continguts més o menys abscòndits de les pàgines que segueixen el pròleg”. Per tant, parlar d’una obra ens situa en la difícil disjuntiva de les ínfules intel·lectolectores o de l’empobriment de la paràfrasi, tan practicades, ambdues, per part de la crítica nostrada. Serveixi d’advertència una observació telqueliana: “Res de bell no pot resumir-se. Els bàrbars pedagogs resumeixen i fan resumir obres l’essència pròpia de les quals és l’absurditat que representa resumir-les. Llurs esquelets de l’Eneida o de l’Odissea estan privats dels moviments i de la força i de les gràcies que constitueixen tot el valor d’aquestes obres als ulls de les persones positives”.
I com a persones positives que som, oposem, a la barbàrie del resum temàtico-argumental que travessa tantes i tantes ressenyetes, la bellesa del fet singular i irreductible. Wilhem Dilthey, en la seva lluita per dignificar i fonamentar filosòficament unes ciències humanes menystingudes davant de l’emergència decimonònica del saber científic, separa l’explicació de la comprensió. El seu lema “Las ciencias de la naturaleza explican; las del espíritu comprenden” sintetitza les dues posicions possibles davant del saber: explicar significa subsumir lo individual bajo lo universal, segons paraules d’Antonio Gómez Ramos, com si el fet particular fos només un cas concret de la llei universal. Comprendre, en canvi, significa reconèixer un esdeveniment en la seva singularitat irreductible, distinció especialment interessant en la mesura que, des d’ella, l’hermenèutica interposa una observació fonamental: que qualsevol classificació opera per categories, és a dir, per l’abstracció d’una sèrie de notes compartides per les obres que formen part d’una mateixa categoria. D’aquesta manera, dir que una obra és novel·la -i, a més de novel·la, novel·la d’iniciació, i, a més, novel·la d’iniciació americana i, a més, novel·la d’iniciació americana de la segona meitat del segle XIX, etc.-, per molt que acoti el seu objecte, treballa sobre notes compartides. Per a Dilthey, l’especificitat del saber humà (diguem-ne literatura, va) ha de construir-se des de la consideració de cada esdeveniment com a únic. Traduir-lo al que té de comú amb d’altres obres és reduir-lo. (D’aquí que, quasi sempre, els retrats generacionals neixin fracassats; llegir-los és, massa fàcilment, alimentar un tòpic. ¿Existeixen, de fet, les generacions? ¿No estem farts de reivindicar les diferències imperatives entre membres d’una generació que, sovint, no és altra cosa que la crossa d’una ordenació històrica que desfà el seu objecte precisament perquè el classifica? El problema potser és de la pròpia definició d’una obra com a retrat generacional, que ni és retrat ni és generacional, però ja en parlarem en una altra ocasió).
Aquesta reivindicació de la comprensió com a fonament de les ciències humanes se sosté en el fet, que Heidegger sistematitzarà de manera definitiva, que la comprensió és una manera d’ésser-al-món. Som comprenent. Per això, el cercle hermenèutic d’Schleiermacher passarà a ser l’instrument privilegiat, ja no de l’exegesi literària, sinó de la manera de concebre l’epistemologia moderna. Heidegger, a més, resol el problema dels prejudicis de què es participa quan s’entra al cercle hermenèutic i que Schleiermacher havia deixat en forma de cercle viciós. Ja no es tracta tant d’escapar del cercle, com d’entrar-hi de la manera justa, dirà Heidegger, precisament perquè l’arrel del cercle (seguim amb Gómez Ramos) es deriva del fet que l’intèrpret forma part de la història mateixa que es proposa comprendre. Diu Gómez Ramos, seguint a Vattimo: “La estructura circular del proceso hermenéutico manifiesta una circularidad mucho más profunda: del proceso al que pertenecen los objetos de interpretación formamos parte también nostotros, los intérpretes (…) La comprensión es siempre en algun sentido, hacia un nuevo punto situado fuera del primer anillo”. En algun sentit i d’alguna cosa, ja que es comprèn sempre l’exteriorització d’algun moviment interior que es tradueix en llenguatge -sigui de la mena que sigui- per a poder-se materialitzar. D’aquí, que el malentès que dóna origena la interpretació, l’extranyesa de l’altre, mai no queda plenament superada. “La oscuridad del tú es un signo de la imposibilidad, para un horizonte finito como el del lenguaje, de consumar hasta el fondo un núcleo infinito, el del individuo”.
Jean Grondin, analitzant les condicions sota les quals Hans-Georg Gadamer qüestiona el model epistemològic (positivista i objectivista) que propugna l’autoeliminació de l’intèrpret de l’acte de la interpretació, afirma el següent: “Esto [aconseguir una hermenèutica adequada a la nostra experiència històrica i a les ciencies humanes] induce a Gadamer a rehabilitar a los prejuicios como condiciones de la verdad. Con ello se comprende de manera nueva la verdad como concordancia entre el entender y la cosa”. La mala pràctica de la nostra crítica cau, precisament, en una banalització d’aquest procés, en la qual aquesta concordança se simplifica a l’encaix, ja denunciat, dels prejucidis d’un crític respecte de l’obra criticada. En la mesura en què s’ajusten l’un amb l’altre, es proclama la qualitat d’un text i viceversa, bestiesa relativament comprensible si tenim en compte la projecció-cap-al-cànon de la nostra crítica més militant i jerarquitzadora. Però aquesta és la contracara perillosa de les consideracions hermenèutiques que estem apuntant aquí; responguem amb proposicions. ¿Serveix d’alguna cosa per a pensar la crítica? Schleiermacher diria que per a comprendre un autor millor del que es va comprendre a sí mateix. Nosaltres no demanem tant; només voldríem que la valoració perdés pes en virtut de la creació de marcs -estètics, històrics, teòrics o de la mena que es vulgui- que permetin una comprensió adequada de l’obra, o si més no, en el sentit que la fa més interessant. Dir si una obra és bona o dolenta acaba sent un índex de moviment comercial que cada cop té menys d’interès. En contra d’això, volem que els nostres crítics treballin per a la lectura, no per al cànon, ni molt menys per a sí mateixos. Que gosin apropiar-se-les en petits actes d’interpretació. Que es deixin estar de resumir -res de bell es pot resumir, senyors- i provin d’afegir-li notes, indicacions, connexions crítiques que contextualitzin o posin en tensió l’obra, que la violentin, que la forcin a treure el millor de sí mateixa. Que es pensi cada obra com a fet irreductible i se’n busqui l’especificitat. Que es pensi, en definitiva, des d’ella i no des del prejudici que fa, del cercle de la comprensió, un cercle viciós.
Sabem que és difícil: transitar per una obra salvatge és tan difícil com encertar el contorn d’un continent que encara ha de descobrir-se i que només es voreja amb el vaixell a quilòmetres de distància. Ara bé, mirar els mapes del segle XVII o XVIII amb ulls contemporanis provoca més d’un somriure, de la mateixa manera que ens fan somriure (o ens esgarrifen) aquestes males lectures històriques d’un Gide que no entén la Rechèrche o d’una Virginia Woolf que no acaba de creure en l’Ulysses, precisament perquè volen valorar allà on haurien de provar de comprendre, perquè s’avancen al que, per moment històric, poden arribar a saber. Fer parlar un llibre és el millor signe d’un bon lector -que és el millor signe per a un bon crític-. Assajar una primera cartografia (o no, només uns quants punts de referència, un nord i un sud i ja està) perquè els lectors puguem sentir-nos conqueridors -“Hay algo de conquistador en todo aquél que mira un mapa” diu en Rodrigo Fresán- sense avançar a cegues no hauria de ser poca cosa per a un ressenyista de suplement. De fet, és l’únic que se li demana. I n’hi ha tan pocs que ho facin bé…
