Que l’individu sigui considerat com un homo significans obre dues preguntes fonamentals: la primera, estrcturalista, que s’interroga per la naturalesa, les característiques i el funcionament del sistema significant -el llenguatge, i, concretament, el llenguatge literari- que possibilita aquesta activitat interpretativa i que respon a la pregunta de les condicions de possibilitat del sentit. És la via que comentava Genette i que va trobar el seu moment de major efervescència amb els estructuralistes francesos, hereus de Saussure, que volien entendre el sistema, més que no els seus productes (si bé, per fer-ho, havien de passar a través d’aquests productes, de la mateixa manera que el llenguatge de Saussure només era inferible a través de la infinitat de parles concretes). La segona, hermenèutica, s’interroga per la interpretació en sí mateixa i la situa, com a condició d’existència, al centre mateix de l’ésser de l’home, que no pot deixar de dir i de dir-se i, per tant, d’interpretar i d’interpretar-se. Seria la que proposa Paul Ricoeur, que ha seguit la línia de Heidegger i Gadamer per obrir un espai per a la pregunta ètica i la dimensió humana de la reflexió sobre el temps i el llenguatge.
Per a la primera, la realitat no pot pensar-se al marge del llenguatge; de fet, la realitat és llenguatge, de manera que les obres de Beckett, de Sollers, de Sarraute o de qualsevol dels autors que tematitzen el problema de dir vindrien a ser infinitament més realistes que les suposadament realistes perquè no caurien en la ingenuitat de tractar el llenguatge com una eina de designació ni mantindrien la literatura en el terreny inocu de l’evasió. La seva voluntat seria, doncs, reveladora, en oposició a la ocultadora del realisme estètic, i l’objecte de la seva recerca, ja no el realisme sinó la qualitat essencial de la realitat, que no és altra que el llenguatge (en aquest sentit, la seva qualitat reductora seria directament proporcional a la magnitud del que representen, de la mateixa manera que la representació de la realitat a nivell microscòpic contemplaria la realitat a nivell macroscòpic). Per a la segona, l’única realitat conceptuable, representable, no seria objectual sinó discursiva: la literatura treballaria, no sobre les coses, sinó sobre els processos de significació i d’interpretació (sempre oberts i, per naturalesa, incabables) que produeixen aquestes coses i en els quals entretenim vides senceres. En tots dos casos, la realitat, entesa kantianament com el nòumen, o la cosa-en-sí, seria inintel·ligible.
Tornem, doncs, a l’aforisme de Barthes: sólo hay sentido nombrado. És a dir, la realitat no significa res. O, dit d’una altra manera, no hi ha res de més humà que el llenguatge. Per què insistim, doncs, a reclamar una literatura que parli de la realitat? I què es reclama quan es reclama això? Que no parla de la realitat, Beckett? Que no ho fa Clarice Lispector? O Miquel Bauçà? Sembla que haguem de repetir discussions que ja s’han donat i que semblava que ja s’havien conclòs. Repassant el debat que van mantenir Theodor Adorno i Gyorgy Lukács ens retrobem amb aquesta naturalesa cíclica (i esgotadora) de la història. L’escola marxista de Frankfurt defensava l’art d’avantguarda pel que tenia de revolucionari, perquè subvertia la tradició estètica més adotzenada i perquè allunyava l’art de la seva funció mercantil de valor de canvi. I no va trigar a entrar en debat amb Lukács, crític oficial del realisme socialista, que el rebujtava en virtut d’una estètica senzilleta vinculada a la realitat contemporània, intel·ligible i, si se’ns permet, per al gran públic. Segons explica Adorno al seu assaig Lukács y el equívoco del realismo, el rebuig de l’art d’avantguarda provenia d’una profunda incomprensió de la seva vinculació esbiaixada amb la realitat. Diu Adorno: “El arte no conoce la realidad en tanto que la reproduce fotográficamente o de un modo perspectivista, sino en cuanto que expresa en virtud de su constitución autónoma lo que queda velado por la figura empírica de la realidad”. Segons Adorno, pensar l’art com un reflex és un error que no té en compte la mediació, l’elaboració per part de l’artista del seu material (que, a sobre, en el cas de la literatura és el llenguatge, i que és considerant aquesta mediació com la maniobra opaca i irrenunciable que duu a terme l’artista per tal de capturar algun aspecte de la realitat social que el realisme es pot passar a entendre com l’essència artísticament simbolitzada.
Si les tendències lukacsianes pensaven l’art d’avantguarda com un llenguatge hermètic, complex, massa críptic com perquè servís com a mètode de coneixement -com un llenguatge desentès de la realitat, en definitiva-, Adorno en capgira la lectura i demostra que l’art d’avantguarda aludeix a la realitat social, no per mità de tècniques d’identificació, sinó a través del distanciament i del contrast, i que només així es pot produir un efecte crític. L’art, segons Adorno, no hauria de limitar-se a reflectir el sistema social, sino que hauria d’actuar a l’interior d’aquesta realitat com un irritant que produís una espècie de coneixement indirecte. Cal dir que el segle XX ha estat ple d’aquestes irritacions i de les males lectures lukacsianes que els pertocaven? Potser no, Sigui com sigui, ja fa prou temps que la metàfora de la mediació va substituir la del reflex com perquè ara tornem a sentir que això de la mediació és un pura experimentació (amb tot el que té de pejoratiu aquest ús d’experimentació) i que la literatura, la bona, és la que reflecteix o captura la realitat (la realitat tal com és, haurien de dir aquests crítics, però no sabem si gosen o si han gosat). Que ja hem tingut un segle XIX, senyors…
