Quan vam transcriure el fragment d’Historia y valor, de Frank Kermode, teníem la intenció de dedicar el mes de gener a parlar de la relació entre literatura i societat, guiats una mica per una mena de propòsit de 2009 i una altra mica per la magnífica anàlisi que fa Kermode de la literatura burgesa dels anys 30 i les seves consideracions posteriors sobre la relació entre societat i valor (és a dir, sobre la manera com el cànon no apareix al món com una qualitat intrínseca d’una sèrie d’obres sinó que es el producte d’una feina contínua de la que s’acaba derivant la noció de valor literari). Al final, el mes de gener ja quasi se’ns ha acabat i no hem pogut escriure el que ens hauria agradat escriure. Així i tot, provarem d’apuntar algunes idees sobre aquesta relació, perquè volem destacar un equívoc fonamental: que gran part de la crítica/ressenyística catalana actual parla de realitat quan el que vol és parlar de societat.
L’axioma bàsic de tota sociologia de la literatura no és responsabilitat de cap dels mestres del positivisme decimonònic sinó del bescompte francès Louis Gabriel de Bonald (un contrarrevolucionari que defensava l’origen diví de tot ordre social i que va ser el cap visible del pensament tradicional catòlic post-Revolucionari) i que el va formular en aquests termes: la literatura es l’expressió de la societat. Aquesta idea, desplegada i enriquida per diverses perpectives sociològiques i epistemològiques, s’ha acabat convertint en un camp amplíssim d’estudi, i és irreductible a cap de les seves concrecions: ni és només l’estudi dels objectes (ideologies, hàbits, successos) representats en una obra determinada, ni tampoc el retrat estadístic dels hàbits de consum literari, ni l’estudi dels mecanismes que operen en la literatura entesa com una institució (des dels escriptors fins als lectors, passant per totes les baules que en possibiliten la comunicació o hi participen indirectament: editors, llibreters, crítics, distribuidors, etc.). De totes les propostes d’organització de les diverses tendències i perspectives que s’agrupen dins de la sociologia de la literatura, ens sembla especialment pràctica la que proposa Robert Escarpit: una cosa és la crítica sociològica i una altra la sociologia de la literatura. Si la primera creu que no es pot prescindir dels elements socials que són a l’inici de tota obra literària (precisament perquè tot el que fa referència a l’autor o al moment històric en què escriu condicionen els temes, l’estil i la forma de l’obra literària), la segona estudia els efectes d’una obra determinada en la societat, entesa aquesta última, no com a punt de partida, sinó com a punt d’arribada. Si la primera estudia la societat en la literatura, la segona estudia la literatura en la societat.
Una de les gràcies de l’aproximació sociològica a la literatura és que reintrodueix l’obra en un context -l’històric- i torna a connectar el que les línies formalistes-estructuralistes havien desconnectat. Sempre hem cregut que aquestes dues aproximacions, la formal i la sociològica, no haurien d’oposar-se si no fos pel problema del sentit. Al moment de proposar una clausura dels sentits que una obra proposa en potència, és on aquestes dues aproximacions troben més raons per a impugnar-se recíprocament, però, des d’un punt de vista potser menys militant, semblaria que una anàlisi formal de les estratègies constructives d’un text i una reincrustació d’aquest text en un flux històric no només poden ser complementaris sinó absolutament fonamentals si es pretén una lectura completa de tota obra (potser per això, la proposta d’anàlisi que Paul Ricoeur estructura a Tiempo y narración ens sembla la temptativa més ambiciosa d’integrar diversos moments en un sistema tripartit que comentarem més endavant). De moment, cal tenir en compte que l’aproximació sociològica treballa sobre la difícil relació de les influències. Com participa un fet, una crisi o un Zeitgeist determinat en la gestació i la caracterització d’una obra? Quin lloc ocupa la literatura en una societat determinada?
Com observen René Wellek i Austin Warren, la més radical d’aquestes aproximacions és la dels crítics marxistes, que “no se acercan de forma inocente a la relación literatura-sociedad, con ánimo de descubridores que van a ver qué ocurre de forma objetiva, sino que tienen muy claro cómo “tiene que ser”, cómo “deberían ser” las relaciones ideales entre literatura y sociedad y tienen siempre en mente, claro, la situación marxista ideal de la sociedad sin clases” (Wellek, Warren, Teoria literaria, citat per Viñas, pàg 408). Tindrem temps de veure quina ha estat l’aproximació marxista, i marxista-estructuralista, a la difícil relació entre literatura i societat. També tindrem temps de preguntar-nos pel difícil equilibri entre l’autonomia radical i quasi antipàtica del llenguatge i la presència d’una societat que reclama l’existència de la literatura com una de les seves conseqüències -dels seus exudats, diria l’amic Delgado- més aconseguides. De moment, ens conformem amb recordar la vivacitat amb què es regiren certes èpoques i certes històries dins dels replecs de l’etimologia i que fa que, com apunta Ernst Robert Curtius, no poguem explicar l’origen del roman sense parlar de la difícil realitat d’un Imperi Romà en què conviuen un llatí en decadència, una parla germànica i bàrbara -lingua barbara- i una lingua romana rustica que va acabar per quallar en un atribut propi, romanicus (i el seu adverbi, romanice, que en italià i en francès es convertirà en el nom del gènere literari per excel·lència), origen conceptual de la novel·la.
