Sullà. “La crítica no és sinó la formulació d’un judici, la tria entre unes possibilitats en el pla de la significació, fer crítica no vol dir sinó atribuir sentit, decidir que una obra significa això o allò; en el pla del valor, fer crítica vol dir decidir que una obra és bona o no, que és millor que una altra, més interessant o més nova. Fer crítica és donar sentit i valor. Com a conseqüència, fer crítica és comprometre’s, és prendre posició. I per tal de fer crítica, cal, en principi, tenir unes idees clares, un sistema de valors precís, una concreta posició des de la qual es prenen les decisions, es fan les tries”.
Enric Sullà, “La crítica literària entre la Universitat i l’actualitat“, Revista Literatures nº 3 segona època
Martí Monterde. “Som una generació sense crítica, la conseqúència directa de dècades de separació irresponsable entre crítica i literatura catalana. La crítica no és un afegitó facultatiu, opcional, de la creació literària: la crítica és la literatura. Sense crítica, la literatura senzillament deixaria de ser-ho, esdevindria un inert ús combinatori de paraules, estructures, i formes que acabarien esdevenint fórmules. Sense ser crítica, substantivament crítica, la literatura seria incapaç de reflexionar sobre si mateixa, incapaç de qüestionar-se la seva existència, d’interrogar-se sobre el se origen, sobre la seva necessitat. Tota obra literària és una intervenció sobre la literatura preexistent, una intervenció crítica; que la seva forma més corrent sigui la de ressenyes i articles no és més que la recerca d’aquell espai que l’escriptor es construeix com pot per a desplegar una idea de la literatura, fins i tot com una altra manera d’intervenir sobre la literatura que l’envolta, que en el fons no és gaire diferent de la forma d’intervenció que la resta de la seva obra implica. Quan una literatura deixa de ser crítica, deixa de ser literatura; quan deixa de tenir-ne, en les seves formes més explícites, comença a esgotar-se, quan el seu espai desapareix, la literatura també. És com a conseqüència directa d’aquesta separació tràgica que les possibilitats de renovació de la prosa catalana partint de la seva més sòlida tradició assagística i autobiogràfica i de l’atenció a les transformacions que s’estaven donant a la resta de la tradició occidental han quedat frustrades”.
Antoni Martí Monterde, “Tomba de la no ficció. Rellegir Joan Fuster contra les derrotes de la memòria”, Revista Literatures nº1 segona època.
Broch. “Si tota operació crítica comporta una seqüència triple que passa per la percepció, l’anàlisi i la valoració de l’obra haurem de convenir, almenys, que la segona, la de l’anàlisi, al llarg del segle XX ha obert una multiplicitat d’enfocaments i mètodes crítics que ha convertit i ha desenvolupat dins la crítica uns llenguatges interpretatius específics que li atorga la condició -si és que encara creiem en els gèneres- de gènere literari. Un gènere concret amb la seva especificitat i la seva problemàtica. La pregunta que ens hem de formular -i crec que és aquí, en aquest eix, ons’ha de formular- és si la crítica literària catlana ha incorporat, en el seu debat i la seva formulació, tant en l’espai acadèmic o fora d’ell, les diverses metodologies que han estat presents en d’altres cultures, com a mínim, al llarg de tot el segle XX”.
Àlex Broch, “L’evolució de la crítica literària a Catalunya. Obertura”, Revista Literatures nº 3 segona època
