Llegint en paral·lel la ressenya sobre el llibre de Victor García Tur, Twistanschauung, que va aparèixer dimecres passat al Cultura(s) de La Vanguardia, obra de Julià Guillamón, la que va signar en Xavier Pla el dissabte, al suplement de l’Avui, i el comentari que en va escriure El Llibreter (i diem comentari per la coneguda resistència de l’autor a concebre la seva escriptura com a escriptura crítica) se’ns fa evident que l’autoritarisme (diríem, la garreperia de la doxa) i la humilitat (diríem, la generositat de l’hermenèutica) depenen de la percepció que el crític té de sí mateix. La mandra crítica -que sembla que es deriva en gran part de la funcionarització del crític- dissol la major part de les funcions de la crítica per a limitar-la a la opinió. Sense l’esforç de la fonamentació, i de l’argumentació, el text pseudocrític es desfà en afirmacions que només es recolzen en la persona del crític. Si X ho diu, no hi ha discussió possible. Ja vam comentar, en posts anteriors, els perills d’universalitzar una opinió que només es fonamenta en sí mateixa. Ara ens sembla encara més evident que aquesta tendència a univocitzar una opinió en delata, precisament, la consciència de no ser més que una opinió.
La crítica de Guillamon manté la seva estructura clàssica: més de la meitat de la ressenya consisteix en una descripció del que el llibre ens presenta (anàvem a dir el que el llibre és, però, òbviament, un llibre no es redueix a l’inventari del que conté); parla de les cites, de les estratègies formals d’alguns dels contes i conclou amb una primera afirmació: “es el reino del experimentalismo lúdico, la narrativa como acertijo”. Després, fonts i influències: aquella cosa positivista de pensar que l’obra es defineix en relació a les obres de les quals “prové” o que invoca; en el cas de García Tur, en la lectura de Guillamón, Edwin A. Abbott i John Cheever, l’únic pel que té d’al·lucinat, l’altre pel que té de retrat d’una classe mitjana en crisi. Després d’això, Guillamón assaja una segona llista: la dels temes que tracta Tur. Tercer pas: valoració. Una valoració que arrenca amb un “en definitiva” que sembla la conclusió natural d’una argumentació que, als nostres ulls, encara no ha començat. Guillamón diu que Twistanschauung “es un libro excesivo, las citas y los experimentos forman parte de ese excso, pero al margen o alternativamente contiene materiales narrativos interesantes”. És a dir, que tota la parafernàlia formal ha de pensar-se “al marge” o “alternativament” als “materials narratius”, com si aquests materials existissin al marge de la seva presentació formal. Tornem aquí a la priorització contingudista, si se’ns permet la paraulota, que caracteritza, no només la ressenyística d’en Guillamon, sinó una manera, encara molt difosa, d’entendre lectura i escriptura. L’últim paràgraf és el que mostra un major grau de mareig crític. García Tur li serveix a Guillamon per recordar-nos que ara llegim les obres experimentals en busca del seu substrat “autèntic” o “realista” (i ho fa tirant de retòrica universalista: Guillamon escriu “cuando hoy leemos” on un “cuando hoy leo” seria més ajustat a la realitat) en el que suposem és la justificació de la manera com ha llegit García Tur. És a dir, buscant-hi el que té d’”autèntic” (o sigui, no formal, no artificiós), és a dir, “realista”.
Xavier Pla encara fa menys que Guillamon. Aprofita el llibre d’en García Tur per recordar el problema del d’Edgar Cantero amb una mala bava considerable. Si aquest comentari sobre el llibre de Cantero ha de llegir-se com el marc interpretatiu o com la presentació del de García Tur, encara més mala bava. Es nota que a Pla no li ha agradat el llibre. S’esforça per mantenir un to d’objectivitat, però el dinamita només per a introduir adjectivacions o opinions del tot destructives. El títol és desafortunat, sense que se’ns expliqui el per què. Ens diu que “amb aquesta mena de llibres” (quina mena?) tenim la sensació que l’autor s’ho ha passat molt bé però que no és segur que al lector li passi el mateix. És a dir, que a ell no li ha passat el mateix. Després, repassa, com Guillamón, la sèrie d’estratègies formals de García Tur i arriba a la conclusió, encara més minsa que la del primer ressenyista (no sense aturar-se un moment a apuntar el problema de l’única virtut que li reconeix: que els diàlegs són creïbles, tot i que, després de dir “lo típic”, els personatges respecte la regla de “per a + infinitiu amb “un rigor més estricte que el de l’IEC, de la qual cosa es desprèn, diu, que al llibre li ha faltat una necessària feina d’edició). Finalment, acaba amb una consideració positiva que salva García Tur de la crema a la foguera crítica. Remata la crítica amb un 2, o sigui, un “Regular”.
Lluny del rebuig, més o menys explícit, dels crítics de capçalera (dels canònics, en definitiva), trobem l’esforç hermenèutic d’El Llibreter. En el seu comentari, trobem l’única temptativa d’una lectura no valorativa sinó orgànica, en la qual es pensen en els mateixos termes el dispositiu formal i el tema, o els temes, de l’obra de Tur. Òbviament, aquesta lectura orgànica, no només fuig del dogmatisme (en la mesura que no es presenta com el que la obra és, sinó com el que ha constituït un acte de lectura determinat des d’una posició de lectura determinada), sinó que enriqueix l’obra amb els termes d’aquesta lectura. D’aquí, que abans parléssim de generositat hermenèutica. La garreperia de l’altra mena de crític té a veure, com hem dit, amb la percepció que té el crític de sí mateix. En la mesura que un crític es transforma (a ulls dels lectors o de sí mateix) en El Crític, l’esforç analític o argumentatiu va oblidant-se i cedint el lloc a l’opinió no mediatitzada; si a mi, que sóc El Crític, no m’agrada un llibre, és que el llibre no és bo, al marge que no hagi sabut entendre’n la proposta o que pugui reconèixer, en mi, una limitació a l’hora d’apreciar les virtuts d’un tipus de literatura. Al Crític, a més, se li sumen unes preferències estètiques que han anat esclerotitzant amb el temps i que ja no s’amaguen: si no, per què es reivindica el fons “realista” o “autèntic” en la crítica d’un llibre que ha cridat l’atenció pel seu dispositiu formal? D’altra banda, aquesta percepció es presenta amb una dimensió anterior a la lectura (Pla sembla que ens digui que ja ha sortit prou escaldat de la lectura de Cantero com perquè ara li hagi d’agradar la de García Tur), és a dir, com un prejudici, i amb una de teleològica. Aquesta teleologia té a veure, al nostre parer, amb la constitució i l’afirmació d’un cànon.
Per això, llegir les crítiques de Guillamon o de Pla (per limitar-nos als casos comentats) és una de les pitjors maneres d’accedir a la literatura contemporània, en la mesura, paradoxalment, que violenten aquesta literatura per tal d’establir-ne el mapa (i no un mapa). En aquest sentit, es diria que un dels problemes d’aquests crítics és que confonen el biaix dels seus comentaris pel grau zero de la crítica. O sembla que no es molesten a no voler confondre’ls. D’aquí, l’ús de la retòrica comentada i l’assumpció que unes preferències determinades o una manera determinada d’entendre la literatura poden constituir-se en criteri discriminant. En el seu oposat, trobem el comentari d’un acte de lectura (i no és casual que aquest acte trobi la seva continuació natural en el diàleg, en la proliferació de comentari i de respostes, en el que és una crítica viva, plural, dialògica). Exagerem si diem que la crítica futura tindrà (o ja té) més de dialògica que de monològica? Que no pot funcionar des de l’aplicació de preceptives sinó des de la consciència que cada acte de lectura depèn de massa variables com per constituir-se en norma, però que no per això deixa de contenir alguna forma de veritat transmissible? Que ha de consistir més (i, sobretot, després del postestructuralisme més radical) en un diàleg constant entre actes de lectura que en l’establiment d’una jerarquia monolítica i desfassada?
